Hola, 2018

"Comencem de nou. Ningú ha dit que sigui fàcil, però en nego a pensar que és impossible"

Ja sé que és una convenció, això de la frontera entre un any i altre, però com també estic convençuda del llenguatge matemàtic de l’univers, la seva música per al 2018 bé podria ser aquesta, la qual partitura construeixo quan queden poques hores per acomiadar un 2017 que ha estat carregat d’agredolços i fins i tots d’asprors poc recomanables.

 

Mentre escric, en el mòbil nous missatges s’acumulen, com al llarg de tot el dia, la major part fets de forma industrial, sense destinatari concret, en aquesta creixent forma de felicitar que tant ens allunya de la nostra humanitat. Algun cop en vaig fer, no aquest any, però, i em proposo que en sigui el primer de la resta de la meva vida, on no hi càpiguen missatges sense personalitzar, on no hi càpiguen persones indistingibles.

 

Em proposo també procurar jutjar menys, i en tot cas separar el judici sobre els fets del judici sobre les persones. No podré evitar que unes me’n siguin més simpàtiques que d’altres i m’hauré d’acostumar al fet que molts cops les persones que més properes sento no són aquelles que pensen el que més s’apropa al que pugui pensar jo, però sabent que potser això farà més fàcil el que sense dubte és més costós, que és entendre les raons de l’altre.

 

He vist com en els moments més tensos d’aquest 2017 persones estimades es trobaven en situacions ben dures per haver comés el que des de la perspectiva del dret hem d’entendre com errades, mentre els que actuaven amb correcció normativa de vegades eren essers poc escrupolosos en la seva vida i en la seva intenció, que se n’alegraven de la desgràcia d’aquells. Autors i fets, intencions i accions s’han barrejat i la seva concreció política ha estat el resultat singular d’unes singulars eleccions, que semblen haver deixat els seus principals protagonistes més a prop de l’esperança de vèncer, la qual cosa és impossible que sigui veritat en ambdós casos. Per això em proposo entendre que pugui haver persones que pensin de maneres tan oposades com les que alimenten les dites esperances sense qualificar-les de fatxes o nazis, sense pensar que qui no pensa com jo està malalt o està sota la síndrome d’Estocolm; em proposo mirar les idees en sí, però també i sobre tot mirar les persones en sí, perquè cap idea bona pot fructificar si no l’alimenten les bones persones, i perquè també les bones persones poden ser capaces de millorar una idea torçada.

 

No sé quan temps seré capaç de mantenir el propòsit. Però hi afegiré no oblidar que pertanyo al percentatge ínfim de món que gaudeix, com a regla general, d’un nivell de benestar impensable per a la generació dels meus pares i els meus avis, i que visc en un lloc de la Terra on existeix l’oportunitat vital de seure a escriure el que ara llegiu mentre sento missatges d’enviament massiu que van entrant al meu mòbil durant les hores de frontera del 2017 al 2018. Qui pugui haver ofès, que em perdoni. Comencem de nou. Ningú ha dit que sigui fàcil, però en nego a pensar que és impossible. Som-hi: Hola, 2018!




Comentaris
Toni
Senyora, tenim la sintaxi molt espatllada. Si us dediqueu a escriure l’hauríeu de reparar urgentment. Si no ho voleu fer, dediqueu-vos a tertuliejar de viva veu, que no es nota tant, que no domineu l’idioma. És que l’escriptura esdevé model 8 ja tenim el país prou atropellat, malmès, segrestat i a mans dels destructors tèrmits de la cultura, l’economia, el sentit comú i la decència, que ja tenim prou destructors.
Xavier
Senyor. Més valen unes paraules mal escrites i que tinguin un gran sentit, que unes cal·ligràfiques que no diguin res...
Araceli
En resum, respecte i educació. El que vostè descriu és una qüestió de valors o sigui allò que impedeix que els propis interessos substitueixin el sentit de la justicia i la lógica més elemental. No hi compto gens aquí només es tracta de supervivència en un context de fallida.
Ramon
Jo no acostumo a emprar mai l'adjectiu "nazi". Però l'apel·lació de José Borrell a "desinfectar" Catalunya d'independentistes sí que el mereixia. Encara que, ben mirat, allò li va trinxar la campanya a la mandonguilla suada aquella de cara a aconseguir vot català o sigui que favor que ens va fer.

envia el comentari