El "McGuffin" electoral

"Si democràcia és «una persona, un vot», mirem els resultats i fem quatre números: hi ha votants que valen molt més que altres i trastoquen els resultats"

Hitchcock, el mag del suspens, li va posar el nom de «McGuffin» a un truc que posava en marxa la trama de les seves pel·lícules. Es tracta d’un objecte o situació que no té gaire a veure amb el nucli del guió, però que actua com un motor que ens transporta cap a l’acció o el misteri. Per exemple: uns personatges busquen una maleta perduda, fins que arriben posem que a un crim, que és l’autèntic centre de la pel·lícula, i a partir d’aquí t’oblides de la maleta. Hitchcock et manté pendent del «McGuffin» mentre juga amb tu i et porta allà on vol.

 

Com la llei electoral catalana, una llei que de fet no existeix: tan calcadeta de l’espanyola que és la mateixa, i no pas per imposició de ningú. Simplement, el tema s’ha anat endarrerint i sense adonar-nos-en han passat quasi quaranta anys. Des dels anys 80, els nostres diputats i partits porten discutint-la i mai no se n’han sortit. Han pesat més els interessos partidistes de cada moment: la qüestió és com es repartien els escons en funció de la població als quatre territoris. És a dir, el càlcul de la dosi de trampa que la gent pot acceptar com si fos la cosa més normal del món.

 

Aquí tenim el nostre «McGuffin», allò que ens transporta cap al nucli dur de la qüestió, la distribució dels escons, i que després deixem enrere perquè l’autèntica pel·lícula és com es garanteix el poder amb una manipulació tan legal com impresentable. La mateixa, exactament, que serveix per al mateix a Espanya: controlar la democràcia, aquest podria ser el títol de la pel·lícula.

 

Aquest 21-D el mecanisme pervers torna a funcionar, acompanyat del vell joc, tan entretingut i estèril: a veure qui guanya en vots o en escons, que és l’eterna discussió i no porta mai enlloc. O sí: sovint permet «corregir» la voluntat popular a través de l’aplicació de fórmules i acords partidistes que «milloren» hàbilment els resultats.

 

Diu la (ingènua?) teoria de la democràcia que el sistema es basa en el sagrat principi “una persona, un vot”. Doncs no. La cosa no va ben bé així. Si agafem els resultats de les eleccions del 2015, les últimes «autonòmiques normals» de la història, veurem que la formació guanyadora, JxSí, va obtenir, aproximadament, un 39% dels vots i un 46% dels diputats. Un diputat li va “costar” al voltant de vint-i-sis mil vots, i uns tres mil menys que a Ciudadanos i sis mil menys que al PSC, CSQP, PP i CUP.

 

El truc és que al territori de Barcelona, un escó sortia per uns trenta-sis mil vots, mentre que als territoris de Lleida, Girona i Tarragona, l’escó anava molt, molt més barat: entre quinze mil i vint-i-tres mil vots. Aquestes diferències distorsionen el resultat final, el que es tradueix en escons i en quotes de govern o d’oposició.

 

Els resultats electorals serien molt, molt diferents, si realment s’apliqués el principi “una persona, un vot”. L’excusa, clar, és un hipotètic equilibri de país, entre territoris més o menys poblats. Dit així, podria semblar raonable i gairebé innocent. Però aquesta suposada representació territorial, tan bondadosa, no importa gens ni mica al nostre sistema electoral: els diputats són dels partits i no dels territoris. En realitat, no representen ni Barcelona ni Lleida ni Picamoixons.

 

I si afegim els pressumptes «equilibris territorials» als retocs que afegeix la regla d’Hondt, que acaba d’arrodonir la jugada sota l’excusa d’afavorir majories que puguin governar, ens surt sempre un Parlament que no s’assembla de res al que la gent ha votat. Un o dos diputats amunt o avall és moltíssim. I si són sis o set, ja no diguem.

 

Al capdavall, sembla que estiguem descobrint la sopa d’all. Ja ho sabíem, oi? I tant que sí. Però els millors trucs de màgia són aquells que es fan davant dels nassos dels espectadors, tan evidents i tan visibles que no els veu ningú. I qui els veu, els troba la mar de normals. És el que passa amb les normes electorals: totes estan farcides de trampes, algunes més i d’altres menys grolleres, però trampes al capdavall.

 

El «McGuffin» ha estat un èxit indiscutible, fill predilecte dels tripijocs del règim del 78: la restauració borbònica i la unitat de la patria, garantides amb diverses vàlvules de seguretat, com el 155 o el TC. No estaria malament trobar una estoneta, els propers quaranta anys, per desmuntar els trucs del guió d’una pel·lícula que, a diferència de les de Hitchcock, sempre saps com acabarà...




Comentaris
Tres comentaris
1. La distribució d'escons a Catalunya es va fer a la mida de CiU. // 2. Per canviar la llei electoral catalana es necessiten un acord dels 2/3 del Parlament. // 3. Veient la distribució de vots el 27S de 2015 i seguint els considerants del Sr. Rovira, queda molt clar que no va existir el "mandat democràtic" (el McGuffin de JXSi) en què s'ha basat tot el guinyol secessionista fins avui.
I a on no passa això?
No conec cap pais on no hi hagi diferències territorials de vot. A Espanya encara és més important el fenòmen: sense la sobrerepresentació que hi ha a zones pràcticament despoblades el PP i el PSOE no tindrien el domini del Congreso. Un diputat a Barcelona val més de 200.000 vots. Un a Sòria 50.000 o menys.
Narcís ( només cal ho canviéssim per mateixes comarques perquè país veí s’ho copiés estatalment i desaparaguéssim del tot a congreso – botxí .. ni part proporcional poblacional de representants catalans arribem a ser ! )
Ras i curt : 1. espanya fumi allò que vulgui .. sempre que a nosaltres o Catalunya/ PPCC no ens perjudiqués ( té munt de províncies, doncs munt d'escons al congreso, i té munt d" autonomies ', doncs munt d'escons al senado!) ! 2. a Catalunya on hi ha " afinitat ", ço és, som ' nació ' , sinó la llei D'hondt, quin mètode .. el Hare, el Droop, el Saint-Laguë o vés a saber ( un home, un vot .. seria injust contra minories focalitzades i, què dir-ne, pro municipis i barris - rusc! ) ?

envia el comentari