Independentisme o franquisme

"El repte independentista no ha desvetllat el fantasma del feixisme, sinó que li ha esquinçat la disfressa que s’havia anat confeccionant des de la Transició del 78"

Dijous que ve, 21 de desembre, serà un dia estrany: haurem de participar en unes eleccions il·legítimes. Un cop refets de l’animadversió provocada per l’últim acatament del govern (que ens empenyia a girar-los l’esquena), els independentistes no podrem defugir la “crida a les urnes”. Però aquesta vegada no participarem en cap “festa de la democràcia”. Només els qui encara no han baixat de la figuera de la utopia poden creure’s que, si l’independentisme guanya dijous, es “restaurarà” el govern destituït i es reprendrà el camí institucional cap a la consolidació de la República. Sigui quin sigui el resultat d’aquestes eleccions, el dia 22 continuaran les operacions espanyoles d’absorció de la nostra comunitat nacional, amb tot el desgavell social que comporta, i s’incrementarà la repressió, sobretot si guanya el bloc independentista.

 

Davant d’aquest escenari, la pregunta sembla òbvia: per què l’independentisme ha de participar en aquestes eleccions? Hi ha, pel cap baix, dues raons fonamentals: incrementar les contradiccions de la naturalesa antidemocràtica de l’espanyolisme (pas imprescindible per debilitar la seva tramoia ideològica) i obtenir la radiografia més fidel possible de la realitat sociològica independentista. L’estat espanyol mirarà de contrarestar, amb tots els mitjans possibles, el duríssim cop a la seva credibilitat que li va etzibar la gesta popular de l’1 d’octubre, i aconseguir una insòlita participació del seu electorat aquest dijous n’és un dels principals. És indispensable, per tant, que, tot i tractar-se d’una simple prospecció, l’independentisme intenti revalidar folgadament els resultats del referèndum d’octubre.

 

Però el joc electoral del 21 de desembre suposarà un altre test, tan important com el de la qüestió nacional. El repte independentista no ha desvetllat el fantasma del feixisme —com han afirmat alguns polítics miserables de l’espanyolisme—, sinó que li ha esquinçat la disfressa que s’havia anat confeccionant des de la Transició del 78. Una disfressa darrere la qual no només es mal camuflava el PP; també dissimulava els trets totalitaris d’altres polítics i representants culturals espanyolistes, que encara ara s’autoatribueixen un tarannà esquerranós. Les recents declaracions de l’exministre Borrell (que haurien fet salivar els ideòlegs del Partit Nacionalsocialista alemany) exemplifiquen clarament com, un cop l’independentisme ha arrencat les màscares democràtiques d’aquests personatges, apareixen el rostres enfosquits per aquelles tèrboles paraules que el Dictador va pronunciar al discurs de Nadal del 1969: “Todo ha quedado atado y bien atado.”

 

Efectivament, el moviment d’alliberament nacional català ha fet aflorar la crua naturalesa de l’espanyolisme actual, el franquisme. I, ja ben entrat el segle XXI, els efectes d’aquell reajustament de la Dictadura de finals dels anys seixanta continuen exercint la seva influència en una part considerable de les noves generacions. Fins i tot els qui s’omplen la boca amb la demagògia habitual sobre la renovació d’Espanya (historiadors inclosos) no poden dissimular la soga que els manté subjectes al dogma franquista de la unitat de la pàtria. Incapaços d’adonar-se que el veritable alliberament dels pobles d’Espanya passa per la destrucció de l’estat espanyol, s’emparen en una defensa dels drets socials totalment inconsistent. Acompleixen, així, un paper cabdal per a la defensa de l’auca franquista: distreure l’atenció del veritable conflicte que tenim plantejat ara mateix els ciutadans de Catalunya: la lluita contra el totalitarisme.

 

Heus aquí el dilema amb què s’enfrontaran dijous moltes persones honestes: triar entre les paperetes que encara conserven la ferum resclosida del Palacio del Pardo o les paperetes republicanes. No hi ha més alternatives.