Mirar-se l’escola pública catalana, i no veure-hi criatures

"Què hi ha, ara, dins les escoles, que la política del poder se les mira però segueix sense veure-hi criatures?"

L’escola pública catalana en sap molt, de com funciona la política del poder: a voltes absolutament oblidada, vivint en barracons i fent malabars directores i mestres per poder cobrir totes les aules, a voltes al bell mig dels discursos polítics dels partits que volen governar... o tornar a governar.

 

Fa uns anys, quan va començar la crisi, el partit que governava va decidir retallar els recursos destinats a les escoles públiques de Catalunya: zero dotacions per resoldre infraestructures i importants restriccions pel que fa a recursos humans, quasi bé cap baixa coberta i disminució dels suports pedagògics i docents per a necessitats especials. De fet encara hi són, moltes d’aquestes retallades. Davant d’aquesta realitat imposada des de la política del poder, l’escola pública ha sobreviscut gràcies a la implicació i l’amor de les direccions, les mestres i les famílies perquè elles, allà on s’han sentit veritablement involucrades, ha estat en el dia a dia de la convivència i de l’aprenentatge de les criatures. Dins les aules. Coneixent què viuen les nenes i els nens, què senten, quins reptes tenen, com creixen... i estimant amb molta cura cada història personal: una altra política, sens dubte. 

 

En aquell context ─no ens n’oblidem─ va néixer la reivindicació en groc: comissions grogues de famílies i mestres, l’assemblea groga, la marea groga que ens reuníem a les escoles, que sortíem als carrers, que demanàvem a Plaça Sant Jaume, a Plaça Universitat i per Via Laietana que el Govern es mirés l’escola pública. Fa no res, d’això. Vaig pensar molt, en aquells anys, que el Govern no se la mirava i que li retallava recursos perquè no hi veia rèdit electoral: vaig pensar que potser els seus no hi anaven, a l’escola pública.

 

Estem en un altre moment polític: convuls, dolorós, i que ens ha creuat la vida especialment durant els darrers mesos i, de sobte, l’escola pública catalana deixa de ser transparent i la política del poder se la mira. La d’uns altres, però la del poder. I torno a pensar que va de rèdit electoral, això. 

 

Què hi ha, ara, dins les escoles, que la política del poder se les mira però segueix sense veure-hi criatures? Seguim tenint les mateixes mancances: ens calen mestres, ens cal temps, ens cal material, ens calen recursos, beques... i ens cal molt que tota la feina que es fa dins les escoles, tota la feina d’amor, de cura, d’estimació a la diversitat, de bona convivència, sigui un bé preuat. Però no n’he sentit a parlar, de tot això. He sentit a dir que s’intervindrà l’escola pública catalana “perquè hi ha adoctrinament”: algú, a més de les directores, les mestres i les famílies s’ha escoltat de debò les criatures?. Algú pot posar a mirar-se els ulls les nenes i nens de l’escola pública catalana i els discursos polítics del segle passat, quan els governs reinventaven les identitats nacionals a cop de doctrina a les escoles?

 

Cada cop que es tanquen les portes de les escoles als ulls de la política del poder, cada cop que les obre la política del poder, cada cop que s’hi obren finestres per deixar que passin poders religiosos, cada cop que es fa servir l’escola pública catalana per rèdit electoral es fa mal, un mal d’anys, a la gent catalana.

 

Un mal d’anys que dia a dia direccions, mestres i famílies miren de guarir amb l’altra política: la de l’amor.




Comentaris
Narcís ( siguem clars i catalans .. la independència o sobirania catalana faria impossible " incórrer en tanta misèria educativa “!)
Decebut ! : 1. avui no parlem de relacions personals o/ i íntimes de l'alcaldessa ( cercaria vots de televidents made in spain ? ) ? 2. amb l'interès que em promogué saber del ' pertenaire ' o pertenaires, de l'amor o amors àdhuc del sexe o sexes .. sigui particular o comunal ( ménage à número quin fos!) ! PD: " crisis i retallades govern anterior " .. " barracons i mancances vàries " .. " amor " ( o no amor ) . . . són ‘ salvatjades d’aquest estat ‘!
ramonet
Parles de les directores i les mestres d'escola. Cert. Entre el 70 i el 90% son dones. Suposo que si fossis una mica coherent, exigiries que hi hagués un 50% d'homes. Sense tenir en compte que biològicament no som iguals i les dones tenen més inclinació a unes professions i aficions i els homes a altres.
Molt cal mirar a l'escola catalana
Ha donat personatges com Marta Rovira, Dante Fachín, Gabriel Rufián o Anna Gabriel. Això només pot qualificar-se d'absolut fracàs. No només fallen els barracons; hi ha alguna cosa més de fons.
El ridícul de sempre
No entenc com aquesta senyora encara s'atreveix a escriure bajanades. Ara resulta que a les escoles només hi ha dones mestres i directores. Dec ser una rara avis perquè on van els meus fills la ratio està en un 50% si fa no fa i mai es mira si un és home o dona. Tots son molt bons. El feminisme barat d'aquesta articulista ridiculitza la lluita per la igualtat de drets amb un feminisme tronat i ancorat als anys 50. Sóc mare però tinc una mica més d'autoestima que segons qui (quina en aquest cas)

envia el comentari