Còrsega avança

"Per a França és un paquet molt gros, però serà difícil de tancar-hi els ulls, a l’espanyola, com si res no passés"

A l’època contemporània, Catalunya ha tingut sempre molta més relació amb Sardenya que no pas amb Còrsega, gràcies a l’Alguer, sobretot del segle XIX ençà i, més particularment, els darrers anys. I també més enrere, des que Pere el Cerimoniós, el novembre de 1354 ocupà la ciutat i, poc després, en foragità els residents, prohibí als sards de pernoctar-hi i la repoblà amb colons catalans, el llegat lingüístic dels quals encara perdura. Càller (Cagliari, en italià) és la capital de Sardenya i es troba situada a 637 kms de Barcelona, en línia recta. Ajaccio, en canvi, capital de Còrsega, és a 549 kms de la nostra capital. Gairebé un centenar  de quilòmetres menys, però que demostren que les distàncies no són res quan existeix algun element sòlid de relació i referència, com ens passa amb Sardenya. Per això, mentre hi ha molts catalans que, ni que sigui un sol cop, han visitat Sardenya, n’hi ha ben pocs de qui es pugui dir que han fet el mateix amb Còrsega. De totes les illes de la Mediterrània occidental, doncs, és la menys coneguda per nosaltres. Fins i tot hi deu haver més gent que ha visitat Sicília o Malta, que no pas una illa que ens cau molt més a prop i que tenim aquí al davant, com aquell qui diu.

 

Aquesta llunyania emocional de Còrsega, malgrat la relativa proximitat geogràfica, fa que no estiguem gaire al corrent del procés d’afirmació nacional que, amb passos ferms, s’hi està produint els darrers temps. L’illa situada més al nord de la nostra mar és la gran desconeguda, la terra absent als nostres ulls, el país inexistent. Còrsega és l’única illa europea que no és un territori independent o bé autònom, a diferència de tots els altres. Aquesta circumstància pot ajudar a entendre les raons per les quals va néixer, el 4 de maig de 1976, el Front d’Alliberament Nacional de Còrsega (FLNC), grup armat que en reivindicava la independència i que es va autodissoldre el 2014, després de gairebé 40 anys d’activitat clandestina, amb atemptats amb explosius i alguna víctima mortal. L’abandonament de l’illa per part de la metròpoli, constatable en tots els àmbits, l’encariment del transport amb el continent, la propietat de la terra, el cost de la insularitat i la fiscalitat que se’n deriva, el necessari estatut de resident, la marginació de l’idioma cors i el manteniment de presos del FLNC en presons franceses són factors que, sumats, van facilitar una presa de consciència progressiva contra la situació, de fet, colonial, que s’hi vivia.

 

Un acord intel·ligent i responsable, entre els dos líders nacionals ha permès el miracle que semblava inabastable. Gilles Simeoni, autonomista, i Jean-GuyTalamoni, independentista, han sumat esforços en una llista única, Pé a Corsica (Per Còrsega), entesa que l’ha situada com a primera força política de l’illa, a les tres darreres eleccions que s’hi han produït, per a gran sorpresa dels partits d’àmbit estatal, des de Macron als socialistes, des de Le Pen a la dreta republicana, algun dels quals ha estat escombrat o apartat a posicions del tot irrellevants irrellevants. La desaparició dels departaments i els conselles generals, figures institucionals clàssiques de l’administració francesa, a benefici de la Col·lectivitat Territorial, nom exòtic que no té cap component nacional, però que demostra que no es tracta d’una simple regió, és resultat d’una llarga reivindicació. Potser per això, avui és l’únic territori de la República on no mana cap partit francès, sinó una aliança estrictament corsa, amb una majoria clara. Aquest juny passat, tres dels quatre diputats que són escollits per representar l’illa a l’Assemblea Nacional, a París, pertanyen també a la mateixa coalició corsa. La mateixa coalició que, diumenge passat, va alçar-se, novament, amb el primer lloc, amb un 45,36% dels vots, als quals caldria sumar el 6,69% obtingut per Rinnovu, formació independentista d’esquerres, propera als postulats de la tradició clandestina.

 

Aquest diumenge 10 d’octubre, a la segona volta de les eleccions, Còrsega es juga la possibilitat de continuar pel camí emprès i poder començar així, formalment, una negociació del tot insòlita a França: un Estatut d’Autonomia per a l’illa, la cooficialitat de la llengua corsa al costat del francès i una sortida política que permeti l’alliberament dels presos corsos, acusats de terrorisme i vinculats al procés d’alliberament nacional. Així, en bloc, per a França és un paquet molt gros, però serà difícil de tancar-hi els ulls, a l’espanyola, com si res no passés. Seguirem amb atenció aquests resultats en una illa on, de sempre, tants ulls miren cap a Catalunya, amb simpatia, admiració i solidaritat, i que tants silencis i ignoràncies reben per part nostra. Còrsega avança, al seu ritme, i en l’horitzó d’una part de la coalició guanyadora, l’aspiració d’una Còrsega independent s’hi manté amb més força i més il·lusió que mai. Cal estar atents a allò que hi ocorre i seguir-ho més de prop que fins ara.




Comentaris
Ramon
Més inoportú, impossible. Arribarem mai a conèixer qui ha estat talp d'Espanya per poder distingir-lo de qui ha fet el mal simplement per estupidesa o caïnisme? Per mi que Carod és d'aquests segons. Però... coneixerem mai els talps, els infiltrats?
Per Ramon
Aveura Ramó, dons, el Carot, fins i tot que sigui charnegu, ha ayudat ol a la nostra rapública

envia el comentari