El descrèdit de la llibertat

"Vivim, certament, un període de la història en què la llibertat recula"

La llibertat és un dret essencial de les persones. Per això, l’obligació de les institucions democràtiques –de totes– és garantir-lo en plenitud. Recordem les paraules de John Stuart Mill: “L’únic propòsit per al qual es pot exercir legítimament el poder sobre qualsevol membre d’una comunitat civilitzada, contra la seva voluntat, és per a evitar danys als altres.” Òbviament, quan la pena de mort ha estat abolida, el major poder que es pot exercir sobre una persona contra la seva voluntat és privar-lo de la llibertat.

 

Per principi, tota l’administració de justícia i les forces de seguretat tenen la missió de protegir la llibertat de les persones com a funció principal. Les seves accions coercitives han d’anar destinades exclusivament a prevenir o castigar el dany infligit als altres. Per això, en democràcia, acceptem que hi hagi detencions i condemnes a presó, és a dir, que es pugui suspendre la llibertat d’aquell que ha causat o vol causar dany, fins i tot abans de ser jutjat i condemnat i, per això, comptem amb lleis que regulen aquesta possibilitat i que marquen el marge de maniobra de les autoritats competents.

Ara bé, si assumim que el bé principal és la llibertat, els policies –que poden retenir un sospitós fins a 72 hores– i els jutges –que poden ordenar la presó preventiva– haurien de ser extraordinàriament austers en l’aplicació d’aquestes prerrogatives. De fet, són aquestes pràctiques les que determinen la profunditat i la qualitat democràtiques d’una societat. Per tant, és desitjable que, dins dels límits més o menys amplis que atorga la llei, s’opti sistemàticament per aquella opció que preserva millor la llibertat de les persones.

 

Aquests dies hem vist que estem lluny d’aquest ideal democràtic. És probable que molta gent ho hagi patit abans i que alguns només ens n’hàgim adonat –o li hàgim donat rellevància– quan la situació ha afectat consellers de la Generalitat i dirigents cívics del país. Tanmateix, una consciència tardana no li resta valor a la crítica: no tenim un sistema policial i judicial que posi el valor de la llibertat individual al capdamunt de les seves decisions ni som una societat que es preocupi seriosament per aquestes qüestions, que és l’únic antídot eficaç per a evitar un biaix cap a les restriccions innecessàries. Malauradament, no sembla que, a Espanya, la llibertat –com a valor real, no pas retòric– tingui prou crèdit. I encara que, a Catalunya, hem viscut extraordinàries manifestacions per la llibertat dels presos polítics, hauríem de ser sincers i reconèixer que no ens han mogut els mateixos sentiments quan mesures semblants s’han aplicat a altres col·lectius que no mereixen la nostra simpatia per les seves accions. Tanmateix, la defensa del valor de la llibertat en aquests processos hauria d’abastar a tothom.

 

No hauríem d’empassar-nos tan fàcilment que els detinguts passin una nit al calabós perquè és més còmode portar-los l’endemà al jutge. No hauríem de resignar-nos a protocols d’emmanillament dels presoners que no estan justificats si no representen cap perill. No hauríem d’acomodar-nos a la facilitat amb què es dicta presó preventiva ni a la trigança a resoldre els recursos contra aquestes decisions. Que les lleis vigents permetin fer-ho no significa que no hàgim d’exigir socialment –i políticament– l’ús excepcional i sense argumentacions alambinades d’aquestes mesures.

 

Vivim, certament, un període de la història en què la llibertat recula. Molts països que havien fet una tímida incorporació a la democràcia ara només la conserven com una litúrgia electoral periòdica alhora que recuperen l’autoritarisme com a forma de govern. I, a les democràcies consolidades, la por al terrorisme i a la immigració dóna ales a restriccions creixents dels drets individuals. No és cap consol i, sobretot, no és cap excusa: o reaccionem o la seva pervivència serà culpa nostra.




Comentaris
Narcís ( com més desacredita aquest estat Catalunya, a sobre de fúmer-la per mar , terra i aire, d' usurpar-la, de plagiar-la i de robar-la i, què dir-ne, negar-la .. més delata aquest estat ser un ' tumor maligne ' per a qualsevol ciutadà mil del carrer àdhuc per a sos mateixos paisans .. !)
Els catalans massa sabem de ser Catalunya una nació empresonada, dependenta .. esclava, sinó : -- on són nostres constitucions, nostres lleis, tot plegat, catalanes? -- on anà a parar la sang vessada per defendre-les de nostres compatriotes, tot plegat, catalans? PD: en l'endemig, nostres botxins maltractant-nos, escarnint-nos, insultant-nos, befant-s'hi . . infamant-nos, difamant-nos, injuriant-nos, calumniant-nos . . . . i això rai, el pitjor és procurar anihilar-nos i seguir espoliant-nos!
La idefensa de la veritat porta a la libertat
i aquestes dos son imprecindibles per viure dignament.

envia el comentari