El país de les dues normalitats

"Albiol és l'encarregat d'una franquícia d'aquella gent anormal que mana a Madrid. Per això a Catalunya hi ha dues normalitats, la dels que confien, com ell, en aquelles elits de Madrid i la dels que ni de broma"

Aquest cap de setmana, per primera vegada a la meva vida, m'he autointerrogat sobre la meva possible -o no- inclusió personal dins del qualificatiu de "gent normal". La veritat és que em vaig passar la major part dels deu anys que vaig treballar a TV3 llogant i deixant pisos a diverses ciutats, però he de confessar que el lloc on vaig entrar en contacte amb gent menys normal va ser Madrid. I no, evidentment, perquè els madrilenys siguin anormals, sinó perquè la funció d'aquella corresponsalia era i és, bàsicament, informar sobre el poder de l'Estat espanyol. I aquella gent és qualsevol cosa menys normal, ho puc assegurar.

 

Vaig viure-hi a finals dels noranta, quan el PSOE s'enfonsava en un fangar de corrupció i el PP tot just s'hi començava a submergir. Allò -ho vaig descobrir després a París- no era la capital d'un estat normal, sinó l'evolució d'un sistema, autoritari i opac, que provenia de segles i segles d'elits extractives i consanguínies. Eren temps d'opulència i en diverses ocasions em van oferir quedar-me a Madrid, treballant en algun mitjà de comunicació nacional. Al principi, intentava explicar que jo ja treballava en un mitjà nacional. Fins que ho vaig deixar córrer. Un dia, algú em va dir "claro, los catalanes echais de menos el mar, necesitais verlo cada día". A mi, un terrassenc. Molts dels periodistes de Madrid tampoc no eren gaire normals, com es pot comprovar cada dia.

 

Ministres, secretaris d'estat, militars, magistrats de l'Audiència Nacional, del Suprem o del Constitucional, fiscals, dirigents de la CEOE, de centenars d'entitats carques que munten pseudodebats entre ells, de la Conferència Episcopal, dels bancs, dels partits... Tota aquesta gent era qualsevol cosa menys normal. I això ho sabien, sobretot i des de sempre, els madrilenys normals. I Albiol només coneix i es relaciona amb els primers, als qui deu privilegis i forma de vida. Ell és l'encarregat d'una franquícia d'aquella gent anormal que mana a Madrid. Per això a Catalunya hi ha dues normalitats, la dels que confien, com Albiol, en aquelles elits de Madrid i la dels que ni de broma. Només cal veure quins vots es fan més normals dins les urnes.




Comentaris
I el poble pagant-els-hi
Nosaltres la gent som els que paguem a tota aquesta gent amb els nostres impostos. No ho oblidem mai!
Jordi (Català i Suís)
Benhauradament mai no he estat a Espanya i ni tan sols he tingut cap desig de visitar-la inclosa la ciutat de Madrid. Gairebé tots els contactes amb Espanyols, sigui a CAT o a altres països - han estat desagradables i no formaven part de la classe extractiva. Eren "espanyols normals". Els poquets contactes agradables ho foren perquè aquests Espanyols no s'estaren de criticar ferotjament ... els Espanyols i el fals Estat democràtic. Suite...
Oh Salvadó, mi salvadó
Quin prasidém? dons, el unic prasidén da la ganaralitat es el Marián Rajoy, tu, fins i tot
PAr catalá y suis
dons, quina raflaxió me prufunda, dons, aquesta matinada no tas tumat la madicasió, dons, bo, tentendem dons, no et praucupis que tanim pasiensia amtú, dons
Jordi Lògic
Al final, no crec que amb el 155 clausurin TV3. Tot i que incialment sí que ho deurien pensar, ara es deuen estimar més mantenir-la per "colocar" els seus (una menjadora més) i fer programes culturals adients a la gent normal com ara "Tómbola" de l'antiga TVV,
Més aviat
El país de les tres sub-normalitats: els subnormals de ERC, els subnormals de la CUP i els subnormals de JxCat. Només nomeno els subnormals més importants.

envia el comentari