Adéu, Europa?

"Seria saludable encarar les nostres relacions futures amb Europa tenint present el que és i no el que ens agradaria que fos"

Un dels efectes positius de l’1-O –i tot el que ha passat al seu voltant– és que han caigut moltes màscares i la gent s’ha mostrat, finalment, tal com era. Ha passat a Catalunya i ha passat a Espanya i convindria analitzar-ho molt a fons si volem projectar un futur diferent per al nostre país. Sense ànim d’ofendre, em semblen molt superficials –des del punt de vista analític– la majoria de crítiques i d’autocrítiques que he sentit. Segurament, encara cal deixar reposar els esdeveniments un temps per a poder-los disseccionar amb la profunditat i la ponderació adequades.

 

Amb Europa, passa el mateix. A casa nostra, sembla sacrílega qualsevol opinió que qüestioni la Unió Europea, però és peremptori que ens espolsem aquestes restriccions mentals: no crec que algú sigui menys europeista pel fet d’expressar què li desagrada d’Europa o de les seves institucions.

 

Encara que s’han sentit moltes veus de polítics europeus reclamant que Catalunya pogués votar o condemnant la violència policial, els governs i les institucions comunitàries han fet costat al govern espanyol d’una manera gairebé unànim i amb pocs matisos. Aquesta és l’Europa dels estats i els estats es protegeixen entre ells.

 

La primera conseqüència pràctica és que la ciutadania europea no t’atorga cap dret real pel fet de tenir-la. No serveix de res clamar que es vulneren els teus drets si l’estat corresponent diu que s’apliquen les lleis del país. És cert que tens la possibilitat de pledejar per la via judicial fins al Tribunal Europeu dels Drets Humans, però és un camí lent i tortuós. Que les institucions comunitàries reaccionin d’immediat en defensa dels drets dels ciutadans europeus, tal com voldríem molts, és una expectativa il·lusa. En aquesta qüestió tan fonamental, manen els estats.

 

Aquesta preponderància dels estats, que es consolida cada vegada més, genera la convicció als dirigents comunitaris que, com més socis amb veu i vot, més difícil negociar i arribar a acords. Recordo l’argument que Juncker donava com a definitiu: si tothom fes com Catalunya, Europa tindria 80 o 90 estats i això seria ingovernable. Dubto que fossin tants, però, en tot cas, si la xifra d’estats creixés no faria inviable la Unió Europea sinó el model de governança que existeix a l’actualitat. És aquesta necessitat d’haver de repensar el model per a donar cabuda a tota la diversitat sociopolítica europea el que els causa paüra i, per tant, reaccionen defensant l’actual com l’únic viable i oposant-se a qualsevol iniciativa que el pugui trastocar.

 

Paradoxalment, amb aquesta defensa tancada de l’Europa dels estats es trasllueix el predomini d’una filosofia dels fets consumats: si has aconseguit ser un estat –amb violència o sense, amb referèndum o sense, amb unilateralitat o sense…– abans d’ingressar a la Unió Europea, pots ser benvingut. En canvi, si ja estàs dins, t’has d’aguantar i assumir el teu estatus “regional” com a intocable.

 

En definitiva, aquell debat de fa uns anys sobre si havíem d’avançar cap a l’Europa dels ciutadans o cap a l’Europa dels pobles ha esdevingut obsolet abans de resoldre’s: s’imposa l’Europa dels estats –i dels estats actuals. A més, molts d’ells estan impulsant processos controvertits de recentralització del poder –ho va intentar Renzi a Itàlia, Valls a França, Rajoy a Espanya…– davant una Comissió Europea que s’ha limitat a repetir la seva lletania més famosa: és un afer intern.

 

Es podrà dir que, malgrat tot, s’avança cap a una major unitat europea –amb la unió monetària, amb la unió bancària, amb la negociació conjunta d’acords de lliure comerç, amb la política de defensa… Són innegables aquestes iniciatives, però totes elles tenen un factor comú: la cessió de sobirania dels estats no es cap a òrgans comuns de base democràtica sinó cap a òrgans de caire tecnocràtic, sense rendició de comptes a la ciutadania i governats per alts funcionaris designats pels estats.

 

Per a aquells que vam ser educats en l’ideal d’Europa com a espai de llibertat, de diversitat, de democràcia, de prosperitat i de solidaritat, aquest bany de realisme pot ser dramàtic, però és crucial. Cal dir adéu, per ara, a l’Europa que somniàvem. No sé si ho hem de fer perquè els actuals dirigents europeus han traït els ideals originaris o perquè nosaltres vam tenir la necessitat de dibuixar-nos una Europa utòpica que, en realitat, no existia.

 

Sigui com sigui, ara l’hem pogut descobrir en tota la seva nuesa. I seria saludable encarar les nostres relacions futures amb Europa tenint present el que és i no el que ens agradaria que fos.

 




Comentaris
Joan de canyamars
Bé, jo a aqiesta UE no hi vull pertanyia més. No és veritat que siguem ciutadants europeus, som CONSUMIDORS europeus. Ja sé la poden posar pel c...aquesta UE de consumidors
Carles Viñals Casado
Amb set de llibertat, idealitzàrem Europa sota el franquisme i, després, les expectatives de la "transició". Efímeres il.lusions. La UE és a l'Europa imperialista (1900-1918) i feixista, (1920-1945) el que la "transició" a Espanya. Europa torna a ser la dictadura del capital i el feixisme el seu darrer recurs, del que torna a propiciar la revifalla. (Hongría i Polònia, ja neonazistes; ascens ultradretà a França i Alemanya...) I ens estranya que "aquesta" Europa recolzi ara "aquesta" Espanya ?
Rafel
Doncs Anglaterra ja surt d'aquesta Europa, poca broma. I molts ciutadans emprenyats. Ja veurem que passa. Jo com molts hem obert els ulls i no voldria pertànyer a l'Europa que veig. Més aviat hi han altres organitzacions més democràtiques i solidàries.
"L’Europa que somniàvem"
Voldràs dir, Pere Torres, l'Europa (millor UE) que somiava el secessionisme. La UE no ha estat mai com els dirigents secessionistes han explicat als seus crèduls borrecs. La UE sempre ha estat com ara descobreixen, sorpresos, els crèduls prosèlits secessionistes. Fins i tot Borrell ho havia advertit fa anys. Hi havia molt escrit sobre independència unilateral de regions.
2017
Cuanto antes aceptéis que vuestra única opción es ser una región en vez de un estado, antes digiriéreis el odio y frustración que vosotros mismos habéis creado. Por favor aceptar ya que nunca seréis lo suficientemente fuertes como para ser un verdadero estado independiente.
Onix
Actualment la U.E. està dominada per l'aspecte més pervers d'un capitalisme sense escrúpols i ignorant de molts valors democràtics (que en parlen i que no practiquen). Com a exemple il·lustratiu tenim mr. Juncker, amb un cinisme sense límits. Val la pena que sapiguem amb qui ens juguem els quartos, i no gastem gaires energies en un lluita que no ens rendirà agraïments al nostre favor
Molt bé dit
Mol bé dit Carlas Viñals Casat, dons, me´s cla impusibla
Garrotxí
De què ens estranyem d'una europa que va protegir durant 40 anys al dictador i durant 40 anys més als seus hereus? Una europa que va permetre les massacres a l'antiga iugoeslavia? Una europa que provoca la mort de milers de persones a la Mediterrània? Etz. Etz. El món anglosaxó, tot i ser molt imperfecte és més sincer i menys fariseu.
nasi
El Luxemburguès Juncker no vol tants estats? cap problema. Quin estat ha d'absorbir la petita Luxemburg? França, Alemanya, o Bèlgica?
Narcís
Peròoooo aquesta Europa a l'entrada d'espanya no rebé de regal una constitució amb el ' pollastre ' a la portada i .. es romangué tan amples ( amb això n'és dit tot ! ) ? PD : el que és lògic és que veient tot allò que ens fan i llancen ( de sempre ) i, què dir, aquests darrers anys .. no diguin res pro la " dignitat de Catalunya " i permetin sa inhalació, pirateria i mortificació !
Nuria de Mexic
Un article precis i malauradament exacte. Es l´Europa dels Estats podrits, centralistes. Pero malgrat tot hi ha un moviment mundial de les nacions contra els Estats. Com tot moviment historic que no sigui una revolució violenta, será un moviment lent, pero es inexorable: Catalunya n´es l´exemple. Els joves ho veureu i en sereu els actors. Jo contenta perque he viscut com s´ha posat la primera pedra: la declaració de la Republica catalana.
Anna Armendares
Garrotxi: t´oblides la cruel Guerra d´Argelia (que poden dir els francesos d´independencia ?), les crisis creades per els bancs i els politics (Juncker es el num 1 d´aquesta mafia) que han fomentat l´empobriment de sectors de la mateixa Europa, recordeu com van trinxar Grecia fa poc ?? Obliguen als paisos a endeutar-se sense misericordia. Qui vol pertanyer a aquesta Europa ?
CARMEPA
Aquesta Europa é una associació de mangantes què només tenen cor pels DINERS
EU is a shit
Aquesta Europa és una merda, dir vergonya queda ja molt curt. No ho puc dir més clar. Els més intel·ligents els anglesos. Si mai aconseguim la independència, no vull formar part d'aquest club de lladres i d'hipòscrites.
catala progresista
nuria de mexic a mexic tambe , les centenars de tribus indigenes, volen fer cadascuna la seua nacio, n'hi han centenars de tribuasa mexic, o no us conve i el fenomen es local i tan sols es a europa, aneu en compte, que en mexic es poden fer 200 0 300 estats u per cada nacio india.
catala progresista
i pot ser que en un futur espere que llunya,es signe un tractat comercial entre l'estat lacandon, nacio de 20 indis i la comarca estat catala del nord oest, capital pobla de segur just al costat del estat nacio aranes, hahaha un mon molt edificant si senyor , com en mad max 2 un mon tribal , i de nacions, ah i quan mes petites millor, mentrestant xina s'haura apoderat ja del mon sencer, ni els lacandons ni els catalans del nord oest poden amb xina obviament hahaha.

envia el comentari