Anem o no a les eleccions de Soraya?

"La participació que pot aconseguir l'unionisme en les eleccions a què ens convida la no gens honorable Soraya Sáenz de Santamaría tindria un topall d'un 30%, projectant les dades del 27S"

La invitació de la Moncloa és a una campanya electoral amb presos polítics tancats a Soto del Real i amb una Generalitat convertida en una carcassa buida monitoritzada des de Madrid. Per si fos poc, els partits independentistes podrien aspirar, en el millor dels casos, a una victòria perfectament inútil, amb un nou Govern que tindria com a horitzó únic un altre cicle polític que tornaria a acabar amb la presó i la ruïna. Tot això, sense tenir en compte la immensa humiliació de renunciar a la República i, a sobre, acceptant, dòcilment, la indecència democràtica de l'article 155. L'escenari és molt complicat.

 

Però, a l'altra banda, ho tenen tant o més malament. Fins i tot aconseguint que tots i cadascun dels votants socialistes s'avinguin a formar part d'un tristíssim pack ideològic amb les candidatures de Garcia Albiol i Arrimadas, la participació que pot aconseguir l'unionisme en les eleccions a què ens convida la no gens honorable Soraya Sáenz de Santamaría tindria un topall d'un 30%, projectant les dades del 27S. O sigui que l'Estat es trobarà, amb tota probabilitat, havent de reconèixer internacionalment que només té l'adhesió d'entre una quarta part i un terç dels catalans. D'aquí les crides a la participació dels independentistes, fins i tot sota la candidatura de Carles Puigdemont, a qui -en paral·lel- asseguren que ficaran a la presó. L'Estat necessita un independentisme dividit a qui poder derrotar amb una aparença de netedat democràtica. I si la CUP s'autodescarta, magnífic, queda completada la plantilla basca. Uns vots que no es converteixen en escons, uns presos amb qui Madrid pot pressionar a plaer i, alehop, Patxi Arrimadas al poder.

 

Contra això, unitat. O tothom deixa al descobert que la majoria silenciosa és un 30% i s'inicia una campanya fortíssima de desobediència o, per contra, tothom va a les eleccions amb la perspectiva de guanyar-les contra la maquinària de l'Estat. Però l'incentiu ha d'existir. Ratificar la República amb les regles de Madrid és molt arriscat. Arriscadíssim. Però pot valdre la pena si això implica reconeixement o, com a mínim, la negociació que fins ara Europa s'ha negat a patrocinar. No hi ha estratègia que no passi per la unitat. L'alternativa són dècades de travessa pel desert fins recuperar-se d'un fracàs colossal.