Dos països, dos estats, dues lleis...

Hi ha països mentals i països legals. Mitja Catalunya viu ja com si s’hagués independitzat d’Espanya fa temps. No és ni la meitat de la població ni la meitat del territori. No és fàcil dibuixar una línia clara, perquè passa pel mig de les famílies, dels grups d’amics, dels pobles i ciutats. Quan viatges per les comarques de l’interior (un terme difícil de concretar, però serveix per entendre’ns), t’adones que el paisatge et diu que allò és només Catalunya: les estelades i senyeres són omnipresents. La realitat és, òbviament, més complexa, però la dinàmica que s’ha imposat és la catalana, la de l’allunyament irreversible d’Espanya.

 

Un allunyament emocional, vital i polític. Definitiu, si seguim vivint en el marc democràtic europeu, on hi ha marge per a animalades com l’agressió estúpida de l’1 d’octubre, però no per forçar un canvi amb l’únic que ho podria aconseguir: treure l’exèrcit, aplicar tècniques de repressió massives i duríssimes. No ens enganyem: això sempre funciona. Però, ara per ara, és impossible.

 

Existeix una altra meitat que encara viu a Espanya, en una mena d’aiguabarreig on no sempre està clar on vius. Tampoc no és fàcil per una ratlla definida. Va per barris, per famílies, per edats, per poblacions, per col·lectius o classes socials, per origens... Tampoc no és estrictament la gran Barcelona metropolitana, tot i que aquí és on es fa més evident. És una Espanya de baixa intensitat. No és tan intensa, ni de lluny, com la del sud i del centre, on es troba el nucli dur. És una Espanya confusa, poc espanyola a grans trets. Inclou, òbviament, zones d’independentisme, de catalanisme més suau, d’unionisme raonable, d’espanyolisme folclòric... Una mica de tot. Globalment considerada, aquesta meitat no ho té clar: inclou tots els matisos i tots els extrems en proporcions força igualades.

 

Diguem que és una Espanya difusa, un país no gaire entusiasta de l’espanyolitat però acostumat a ser espanyol, amb arrels espanyoles, amb tendències molt antigues...

 

I ara, sobre aquest mapa, probablement hi afegirem dos països legals. Una Espanya que per la força de les lleis (i dels mitjans per imposar-les) està decidida a utilitzar totes les eines que Europa li permeti per impedir que la Catalunya sentimentalment dual esdevingui un país legal. Tindrem dos Estats, dues lleis, una resistència, unes forces d’ocupació. I sens dubte, apareixeran encara més víctimes, en un sentit molt ampli però no menys dramàtic: gent castigada durament per la trituradora, l’escarment necessari perquè la por s’imposi i els rebels i els tebis prefereixin humiliar-se, rendir-se.

 

Una vegada més, tampoc no serà fàcil fer la línia que separarà les dues realitats. Però aquesta serà, justament, la clau del futur: si la línia és permeable, si sabem mantenir la voluntat de ser un sol poble, sense messianismes, empassant-nos moltes contradiccions, s’anirà dibuixant una altra línia. No la que està definida per la major o menor intensitat de la catalanitat o l’espanyolitat, sinó la de la llibertat i la democràcia enfrontades a l’autoritarisme.

 

Aquesta segona línia és la que porta, tard o d’hora, a deixar de tenir dos estats o dues lleis i a fondre’ns en un país tan heterogeni com es vulgui, però cada vegada més decidit a intentar construir un país millor que el que deixem enrere. Això s’haurà de concretar, d’alguna manera, en un pacte, que pot tenir moltes formes abans de convertir-se en una constitució. 

 

Ara encara vivim, mentalment, instal·lats en el pacte mental de la Catalunya autonòmica i no hem tingut temps per construir-ne un d’alternatiu. La independència, sola, no és prou pacte per sortir de l’empat entre el país sentimental i el legal. Caldrà pactar més coses, caldrà processar les dures experiències d’aquests mesos i les que vindran. Caldrà que es faci evident, per a una creixent majoria, que el 155 és el passat, tot allò que està condemnat a desaparèixer. Aquesta serà la clau per començar a fer el que encara no hem ni tan sols esbossat, i que és imprescindible per obrir una nova etapa, en paral·lel a la resistència, la paciència, la persistència i tota mena de fórmules cíviques per aguantar l’envestida: el pacte entre les dues meitats. Quan estigui fet, serà imparable.




Comentaris
Aixió pasa perqué l'unionisme no te projecte de pais, no l'ha tingut mai
L'unic que han oferit es extracció de recursos i violencia fisica, emocional per aconseguir ho.
Buscant a Carmen
Borrow, Irving, Merimée, Lantier, Andersen, Bronseval ..... Viatgers per Espanya al segle XIX. Inventors de l'Espanya de pandereta: el que no fos morú, sòrdid, apassionat, irracional no era espanyol. Per això, per a ells, el nord no existia: només el sud d'Espanya era Espanya. Si no fos perquè és espanyol i mediocre el Sr. Joan Rovira es podria unir a la llista d'escriptors esmentats.
El unionisme ...
... no té un projecte de país (segons la perfídia de la sedició) perquè, evidentment, ja té un país. Aquest país genera els suficients projectes de si mateix com per tenir una dialèctica diferent d'aquells que volen tenir un altre país diferent. Aquests sí que tenen un problema gros; per això venen fum i la república de la Srta. Pepis.
Així perqué ens necesiten a nosaltres?
unionista?
Narcís ( un país o Principat .. una nació o PPCC .. àdhuc un Estat o Confederació Catalanoaragonesa .. i un criminal amagat en nom geogràfic físic peninsular!)
N'és força més senzill : hi ha un país ( forà, aliè ) delinqüent fora mida amagat/ escudat en la solidaritat .. i hi ha un país ( el nostre, que rep de pertot ) furtat, robat i atracat, a més de deturat, a més d'evitat en sa prosperitat ! PD: cap ciutadà de Catalunya sigui qui sigui, fos d'on fos, pot permetre aquest ' modus actuandi ' animal .. quan la política hi és justament perquè no hi hagin frecs, baralles, batalles i guerres !
Jordi Comasobirana
Naturalment, cal que tots canviem el xip, també els mitjans hi poden ajudar molt no fent seguidisme del discurs i relat que ens volen imposar des de fora. Aquí l'única anormalitat que existeix és l'intent d'un govern estranger de fer un cop d'estat contra les nostres institucions democràtiques. Ells són els colpistes i davant això no podem tractar el fet com si fos la cosa més normal del món. O és que s'obliden també que volen intervenir els mitjans de comunicació?

envia el comentari