Conjurem-nos contra la rumorologia: alguns consells de prevenció

Els periodistes professionals ja s’encarreguen d’incloure tots aquests elements, per demostrar que la informació ha estat contrastada i que el receptor pot verificar-ne fàcilment la seva autenticitat.

Els rumors són una arma de destrucció massiva que, concretament, ataquen la intel·ligència i la moral col·lectiva. I, últimament, els grups del WhatsApp dels catalans en van plens. Arriben a tort i a dret, normalment repetits una vegada i una altra a cadascun dels grups. N’hi ha de diversos tipus: consignes sense autoria, textos amb afirmacions molt greus i transcendents, fotografies d’invasions militars, notícies sense font sobre fets que afecten des de la internacionalització de la causa catalana, fins a la vida personal dels dirigents independentistes. A vegades, fins i tot, han arribat avisos de presumptes compareixences de polítics rellevants. Davant d’aquest fenomen, cal que ens conjurem tots plegats per saber detectar els rumors i saber-los distingir de les informacions certes.

 

Els rumors, com dèiem, tenen per objecte minar les esperances de la gent, ja sigui amb asseveracions tràgiques, ja sigui generant falses expectatives. Poden manifestar-se de diverses maneres: amb fotografies, amb representacions gràfiques, amb notícies o articles d’un presumpte expert. Tenint en compte que els mitjans de comunicació espanyolistes, ja prou poderosos, bombardegen les seves mentides constantment, sense la més mínima decència periodística, almenys, cal evitar que aquestes informacions falses penetrin a la nostra intimitat o als nostres cercles militants. Per tant, hem de tenir clar que qualsevol informació que rebem, si no té autoria, no cita cap font i no inclou una data, o si cap d’aquestes tres proves són verificables, l’hem de considerar rotundament falsa. Per més versemblant i per més agradosa que pugui ser la “informació” que contingui.

 

Els periodistes professionals ja s’encarreguen d’incloure tots aquests elements, per demostrar que la informació ha estat contrastada i que el receptor pot verificar-ne fàcilment la seva autenticitat. Tota altra cosa no és informació, sinó intoxicació. I, consegüentment, hem d’alertar a la persona que ho ha enviat, sense jutjar les seves intencions, sinó preguntant-li d’on ha extret la informació, qui és l’autor i quan es va publicar o van succeir els fets que hi consten. Si la persona que ho envia no pot respondre aquesta pregunta, ella mateixa s’adonarà de la poca credibilitat de la informació difosa.

 

I si detectem que aquesta informació s’ha difós a diversos grups, de persones que ni tan sols estan relacionades entre si, aleshores caldrà que actuem de manera responsable i enviem un mateix missatge a tots els grups, en què es desmenteixi la veracitat de la informació, sempre aportant proves. Això ha de valer per a qualsevol missatge que rebem, ja sigui un text o una imatge.

 

També podem verificar la informació rebuda entrant als comptes oficials de Twitter o a les pàgines web dels mitjans de comunicació amb garanties periodístiques, de les entitats sobiranistes o de les persones que, signin o no, es simuli que prové d’elles. Si veiem que no se’n fa cap referència, aleshores, tindrem una prova clara que la informació que s’ha transmès és falsa. Per exemple: si hi ha una presumpta compareixença del President de la Generalitat, podem verificar la informació accedint a les xarxes socials de qualsevol mitjà de comunicació seriós. O bé, si rebem una consigna presumptament secundada per una entitat sobiranista, podem consultar els canals oficials d’aquesta entitat o adreçar-nos directament a una persona responsable de la mateixa.

 

A vegades, però, els inventors de rumors són més rebuscats i, justament, tracten de burlar aquests mecanismes de verificació que hem comentat. Pel que he observat, n’hi ha dos d’imperants: el que desmenteix com a rumor una notícia vertadera, o el que es remet a un amic o persona de confiança. En ambdós casos, cal aplicar estrictament els criteris que hem comentat més amunt, sense fer cap acte de fe a ningú, ja que tothom és susceptible d’escampar un rumor en un moment donat. No es tracta de desconfiar, sinó de confiar només en allò que té tots els elements que componen la veritat: autoria, font i data. En aquest sentit, si rebeu un missatge que desmenteix un suposat rumor, també hauríem de ser capaços de verificar-lo. El criteri més lògic és el següent: només pot desmentir aquell qui ha difós prèviament una informació. Per exemple, quan es deia que es podien imprimir les paperetes de l’1 d’octubre, després es va difondre un missatge que aquestes paperetes no serien vàlides. El més raonable és que qui ha comès l’error després el corregeixi, atribuint-se l’autoria d’ambdós missatges. I per corroborar-ho definitivament, com s’ha dit, cal accedir sempre a la font oficial.

 

D’altra banda, quan un missatge l’ha remès “un amic molt proper” o “una font de confiança”, així en abstracte, no pot ser mai una referència fiable. Som un país de set milions d’habitants i no pot ser que tots tinguem tants contactes amb tanta informació confidencial. Estem assedegats d’informació, també és cert, són moments de gran incertesa i expectació. Però no podem fer-nos trampes al solitari: tot allò que no tingui font, no pot ser considerat creïble. Perquè sovint es difonen missatges basats en la confiança personal i el receptor pot considerar que, sota la màxima de “l’amic del meu amic és el meu amic”, no cal que especifiqui que li ha enviat l’amic d’un amic d’un amic. Doncs sí: tot missatge, sigui de l’índole que sigui, ha de contenir l’autoria. I si ho ha dit un amic, doncs que s’especifiqui quin amic és. I si a aquest amic li ha dit un altre amic, que aquest altre també hi surti especificat. La font no pot ser mai secundària, sinó sempre primària. Tota altra cosa és un rumor, una missatge fals que, per més bona fe que s’hi dipositi, no pot ser acceptat mai com a vertader.

 

Vivim en un món on les xarxes socials juguen un paper fonamental a les nostres vides. Les grans mobilitzacions que el poble català està protagonitzant, en certa mesura, es deuen a la gran difusió, al boca-orella del segle XXI, a través dels grups del Whatsapp i altres canals telemàtics. Alhora, però, les clavegueres de l’Estat i les organitzacions afines als interessos del règim, també són conscients que aquesta fortalesa es pot convertir en una arma de doble tall. Per això, els rumors constitueixen una arma molt efectiva per generar un clima enrarit i de confusió. Sempre s’han utilitzat al llarg de la història i, actualment, les tecnologies de la informació i de la comunicació els fan encara més perillosos. Davant d’això, no podem fer altra cosa que conjurar-nos contra la rumorologia, ja que per guanyar necessitarem tota la nostra intel·ligència.      




Comentaris
Helena
ja he comprat
Narcís ( el seny, el sentit comú i el sentiment, sentiment català, n'és força garantia per no deixar-se enganyar com un beneit, no pas, amb tot allò que ens ha fumut aquest estat fins encara avui, ara i ací ! )
Ras i curt : a Catalunya, als catalans ningú ens enganya/ pot enganyar-nos sigui amb solvència quina fos .. i menys encara amb informacions vingudes d'espanya o de venuts o/ i porucs de ca nostra! PD: òbviament que hem de saber l'autor .. la font .. i la dada .. àdhuc ni així te'n pots refiar .. no pas amb la ' justícia ' que hi ha a aquest estat ( llàstima dels rectes i correctes, tot plegat, amb consciència, bona consciència .. però són majoria?)!

envia el comentari