"I si no ens fan cas?"

"En un estat de setge el que es suspenen són molts drets fonamentals de les persones"

A ningú amb dos dits de front se li escapa la gravetat del moment. Cal sols un instant més de reflexió per adonar-se que a curt termini ningú en sortirà guanyador, entenent que qualsevol victòria és la derrota d’un percentatge equiparable de la gent que pensa diferent, de la gent que se sent involucrada i la que no en aquest psicodrama postmodern. Tant si s’estima el país petit com el gran, com si se sent part dels dos, ningú no pot afirmar sense cinisme o miopia culpable que hi ha una solució neta i rodona a l’enfrontament de parers, de visions del món, de lectures dels esdeveniments. I així hem arribat a l’aplicació del que els constitucionalistes durant tants anys explicàvem a classe ben per sobre, entenent que era una ciència ficció col·locada a la Constitució a imatge i semblança d’altres textos europeus similars, condemnada per fortuna a l’eterna manca d’efectes. Però no.

 

Coneixent el President Rajoy, es pot dir que ha arribat fins aquest moment per una triada de circumstàncies que sumades conformen quelcom semblant a una tempesta perfecta: d’una banda la seva tendència natural a deixar córrer els problemes, potser per mandra, potser per compartir el criteri d’aquell altre gallec mort l’any 75, per a qui els problemes greus, quan es deixen coure, poden passar a ser menys importants, irrellevants o inexistents; però no era el cas. D’altra banda, trobem el seu talant, ben allunyat de la bel·ligerància, de l’exabrupte verbal, de la violència de tota mena, el que es pot entreveure en la seva activitat parlamentària, fins i tot en les intervencions plasmàtiques o sense opció a preguntes dels periodistes; potser no era la millor opció com a líder de l’oposició, potser no era la pitjor durant el seu temps de presidència; i la tercera circumstància, definitiva en aquests cas, és el seu context històric, pillat entre la part més bronca del seu partit, la que parla de Puigdemont com un colpista, i un Puigdemont que ja és capaç d’equiparar Felip VI amb l’anterior Felip i assegurar, amb un corifeu de ben engreixats intel·lectuals contraposats als de Madrid, que això d’aquí és Corea del Nord i que també el 155 aplicat és colpista.

 

En aquest escenari és versemblant que aquest Rajoy que descric s’hagi preguntat, com diuen des del seu entorn, què passaria si aprovades pel Senat a l’empara de l’article 155 de la CE les mesures demanades, els seus destinataris no volguessin complir-les. I la resposta, ho diguin o no allà o aquí és la desaparició de l’Estat o la declaració de l’estat de setge a Catalunya. També l’estat de setge està previst a la Constitució, i aquell sí que no deixa cap marge a la interpretació de part, ni a preguntar-se sobre la suspensió o no de l’autonomia; perquè aleshores el que es suspenen, com es previst a totes les Constitucions del món, són molts drets fonamentals de les persones. Persones. Al final, les veritables repúbliques, les responsables úniques i transcendentals del seu destí. Per ser-ho cal deixar de parar atenció al soroll ensordidor que ve de fora, mirar endins, ordenar prioritats amb sinceritat i sense por de no estar a l’alçada de mites èpics dels altres. Ho podem fer? Ens farem cas?