Només hi ha una resposta digna

"No calia l’oferta inútil de diàleg de Puigdemont per convèncer ningú que l’estat espanyol només busca la rendició de Catalunya"

Després d’haver viscut, com desenes de milers de persones, la frustració provocada pel president Puigdemont el 10 d’octubre passat, en suspendre l’aplicació de la República Catalana just vuit segons després d’haver nascut, és difícil escriure al marge de la influència d’aquest sentiment. Naturalment, aconseguir-ho depèn del control emocional de cadascú, però cal ser insòlitament fred per poder analitzar la situació sense treure’s del cap les imatges d’aquella gent, sobretot joves, que dimarts de la setmana passada plorava de desconcert al passeig de Lluís Companys de Barcelona. És per això que sota aquestes notes, tot i l’esforç de redactar-les amb la màxima racionalitat possible, persisteixen els efectes de l’onada d’indignació popular que vam experimentar aquell vespre...

 

Discutir, ara, si la decisió del president va ser un encert o un error pot semblar innecessari i, tal com diu Eduard Voltas, des d’una perspectiva tècnica, ho és: la resolució presidencial ja ha canviat substancialment la situació política actual, i és des d’aquest nou escenari que cal avançar. Però mirar d’esbrinar què va provocar la determinació de Puigdemont (que està molt lluny de ser un rampell personal) pot ajudar-nos, si més no, a desprendre’ns del lliri que potser molts portem a la mà.

 

Contràriament al que opina Voltas, la suspensió de la República Catalana no ens ha ensenyat res que no sabéssim. No calia l’oferta inútil de diàleg de Puigdemont per convèncer ningú que l’estat espanyol només busca la rendició de Catalunya. Per si algú en tenia dubtes, els fets ho han acabat d’evidenciar palmàriament: la resposta del president a la contraoferta de Rajoy ha estat contestada, al seu torn, amb l’empresonament de Cuixart i Sànchez.

 

Tampoc no calia aquest ajornament per deixar al descobert que l’agressivitat dels “media i del sistema polític espanyols” s’intensificaria, ni encara menys per descobrir que “dins del sobiranisme hi ha un sector molt reaci [sic] a fer el pas definitiu”.

 

I, esclar, també era innecessària la jugada del president per saber que “els actors internacionals mai no aniran al davant” nostre. Ja teníem prou indicis per deduir totes aquestes coses i, tal com han transcorregut els esdeveniments aquesta última setmana, estaven ben fonamentats. Probablement, l’única utilitat d’aquesta confusa resolució ha estat endarrerir uns dies l’aplicació formal del 155.

 

Però hi havia altres indicis que, per por d’una hipotètica pèrdua de consens, han anat quedant en un prudent i silenciós segon terme en les anàlisis dels diferents actors polítics. La brevetat amb què el mateix Eduard Voltas ventila, en l’article esmentat, el tema de les diferències del bloc sobiranista n’és un clar exemple. Aquesta manera de procedir s’ha instal·lat majoritàriament a les consciències de filòsofs, politòlegs i comentaristes, fins al punt d’assumir, gairebé acríticament, que la fita màxima del procés sobiranista és la reivindicació de la democràcia, i no pas la independència de Catalunya. Des de fa mesos, ens hem fet un tip de sentir com, en els seus discursos, molts líders del sobiranisme insistien en aquesta exigència, tot deixant en un segon nivell les pretensions independentistes.

 

Puc entendre la necessitat tàctica d’aquest desplaçament de referents per preservar la transversalitat del moviment independentista, mai vista fins als nostres dies. Però aquesta instrumentalització del moviment d’alliberament nacional, a part de relativitzar el dret a l’autodeterminació, inverteix la seqüència lògica dels processos històrics: no podem oblidar que a Catalunya ja no hi pot haver democràcia plena sense resoldre l’antinòmia nacional. I el capteniment que exhibeix l’estat espanyol a l’hora d’afrontar aquest conflicte indica clarament que qualsevol altra opció que no sigui la independència (estat federal, estat associat, etc.) és una trampa.

 

Ara bé, tot i admetre l’imperatiu de la transversalitat, no podem obviar els aspectes socioeconòmics que concorren en el procés. Potser així calibrarem amb més precisió les contradiccions que se’n deriven i entendrem millor el nou intent de cop de timó de la dreta catalana que va suposar la maniobra de la suspensió de la República. Vist des de la superfície, sembla que, per part d’alguns dirigents, hi hagi una impossibilitat de superar el marc autonòmic a l’hora de fer política. Hi ha qui veu en aquesta incapacitat un problema generacional (com s’afirma, de vegades, des de la “nova” filosofia mediàtica). Però aquesta visió sembla no tenir en compte que la transversalitat del moviment independentista també ho és en relació amb l’edat. Aquesta mena de petulància jovenívola és un fenomen recurrent al llarg de la història i sempre impedeix una comprensió més detallada dels fets. I, ara mateix, no ens podem permetre cap frivolitat intel·lectual.

 

Les declaracions d’Artur Mas sobre les dificultats de Catalunya a l’hora d’assumir una independència real, la seva irrupció (el mateix 10 d’octubre) a les “deliberacions” prèvies al discurs del president Puigdemont, la crida a la moderació del conseller Santi Vila o les reiterades opinions de Marta Pascal contra una possible declaració unilateral d’independència són, entre d’altres, símptomes clars que un sector important del PDeCAT no vol fer “el pas definitiu”, com diu Voltas, i prefereix emprendre una ruta alternativa a la independència, més en consonància amb els seus interessos de classe.

 

En l’actual conjuntura històrica, l’autodeterminació de Catalunya suposa un revulsiu econòmic i social de gran envergadura, no només a la Península, sinó a la resta d’Europa, i les classes acomodades simpatitzen molt poc amb aquesta mena d’enrenous. D’aquí la resposta que fins ara ha donat la Unió Europea als requeriments de la Generalitat, i d’aquí també el nou intent de viratge de la dreta catalana. Els pocs que hi tenen molt a perdre no es poden arriscar amb aventures rupturistes de final incert. Aquest és el breu i definitiu missatge de Juncker i Tusk a la gran burgesia catalana. (Tot i les il·lusions dels europeistes romàntics, la Unió Europea només ha estat i és la consignatària dels interessos de mercat dels seus associats). 

 

Als carrers, malgrat tot, continuen les mobilitzacions. Una gran part de la població, la que hi té menys a perdre, tot i la confusió creada el 10 d’octubre, ja no pot tornar enrere. El procés d’autodeterminació de Catalunya ha posat tothom al lloc que li pertoca. La necessitat de protegir els interessos espanyols ha alineat en un sol bloc neofeixista els principals partits polítics d’obediència estatal, i això torna a col·locar una part de la burgesia catalana a la dramàtica cruïlla de sempre: o abandona el camí democràtic cap a la independència i s’uneix (més o menys subreptíciament) a aquest bloc neofeixista espanyol, o es manté lligada a la voluntat popular catalana. No és gens difícil deduir, per tant, que aquesta nova dilació, cada cop més injustificable, del termini per “declarar” la independència obeeix als estira-i-arronses que es viuen a la rebotiga del PDeCAT.

 

Puigdemont, però, si vol continuar la seva trajectòria amb la dignitat amb què ho ha fet fins ara, ha de desobeir els requeriments d’aquests sectors i mantenir-se fidel al poble, sense excusar-se en una ara per ara inexistent aquiescència de les màximes autoritats europees. I l’única via que li queda és posar immediatament en marxa tots els recursos de la República Catalana.