Companys, cantonada Tarradellas

A vegades els noms dels carrers semblen posats per una mà entremaliada, que juga amb els seus significats. És el cas, per exemple, de la plaça Lluís Companys, just al costat de l’avinguda dedicada a Josep Tarradellas. Dues bones decisions dels primers anys de l’ajuntament democràtic, de la mà de l’alcalde Royes, a les quals hi podríem afegir la Rambla Francesc Macià, el centre cívic alcalde Morera i una llarga llista de «noms nous» (no recuperats després del franquisme) que anaven acompanyats d’un missatge subtil però persistent.

Eren coses de principis dels anys vuitantes, quan tot estava molt tendre, quan s’acabava de viure el 23-F i encara no es veia gaire clar que allò havia estat aprofitat per fer un cop de timó de conseqüències molt profundes. Terrassa començava a estimar-se a ella mateixa, Catalunya es retrobava amb la seva identitat, Espanya s’encarrilava cap a la modernitat de la mà dels socialistes d’aquella època... Eren els millors temps en dècades, plens d’energia i de futur, i hi havia moltes ganes de disfrutar-los i de viure’ls.

Molts, molts anys després, la plaça Companys continua fent cantonada amb l’avinguda Tarradellas. Però aquesta coincidència (que no devia fer massa gràcia a Tarradellas, sempre entestat a allunyar-se de l’ombra de Companys) adquireix nous significats per a la Catalunya del 2017, atrapada novament entre el «moment Companys» i el «moment Tarradellas».

Aquest diumenge, 15 d’octubre, es commemorava l’afusellament de Companys. Una mort dramàtica i heroica. Una mort honorable que l’Estat espanyol no ha permès mai esborrar: fa pena i vergonya repassar la història dels intents de declarar-la il·legal i il·legítima, a més d’anul·lar aquella farsa de judici. El PSOE, recordem-ho, ha estat un obstacle per fer aquesta i moltes altres reparacions simbòliques dels crims del franquisme. El PP ho ha estat molt més, sens dubte, però diguem que ja ens ho esperàvem... Tanmateix, la figura de Companys no adquireix per això més talla política. A la cantonada Tarradellas, guanya Tarradellas de llarg, deixant de banda els tristos i mesquins intents per apoderar-se del seu llegat polític i la seva fòbia -ara veiem que justificada- envers aquell personatge que ja no tindrà les avingudes, els monuments i les places que somiava: Jordi Pujol, el gran enemic de Tarradellas.

 

La història no es repeteix. Companys i Tarradellas van ser fills de la seva història, del temps que els va tocar viure, i no serveix de res preguntar-se què farien ara o què dirien o deixarien de dir. I pel que fa a Pujol i al seu somni messiànic d’esdevenir el pare de la pàtria de la Catalunya del segle XXI, ja hem vist enmig de quanta misèria ha acabat tot plegat...

 

Però... no, la història no es repeteix, clar que no. Tanmateix, és com un poema, en el qual uns versos rimen amb uns altres, s’entrelliguen en espiral i van construint nous significats.  

 

La «foguerada Companys», nerviosa i amb molta pressa, o la «fermesa Tarradellas», més de tancar els punys, no rendir-se i aguantar fins al moment adequat. Aquests són els dos eixos del moment que vivim amb tant neguit, dues expressions de l’ànima del país que no acaben mai de trobar-se, ni poden, perquè responen a forces potser no oposades, però sí a diferents maneres de captar les possibilitats reals de cada moment històric, sense oblidar quin és l’objectiu final.

 

Per això té una certa bellesa poètica el fet que Companys i Tarradellas comparteixin cantonada a Terrassa. És justament en aquesta cantonada, tan estratègica i metafòrica, a mig camí entre l’un i l’altre, on s’hi amaga alguna de les claus que poden ser útils per al moment que viu aquest país en la setmana que comença... La "setmana del 155" en la qual es dibuixarà fins a on pensa arribar l’Estat en el seu assalt (tan desitjat...) a l’autonomia catalana i, per tant, entrarem en una nova lògica de resistència...