Examen de consciència

"Això que escric no pretén que mirem el mal fet per l’altre, ans per mirar-nos dins i preguntar-nos quina quota ens pertoca en la responsabilitat de l’incendi"

En el moment que escric no se sap què respondrà Puigdemont a Rajoy sobre si en el seu últim discurs al Parlament de Catalunya va declarar la independència o no. Sembla importar ben poc que el competent per fer-ho, segons la tan recent com incomplerta llei del referèndum, sigui el Parlament i no el President; i sembla importar també ben poc el ridícul que suposa que rere aquell discurs no siguem capaços saber si ho va dir i què significaria haver-la declarada.

 

Per tot això a mi no m’interessa gens que hagi respost, més encara si com diu Forcadell s’ha de fiar tot “al que faci la gent” (que és tant com encomanar-se a la revolució). El que m’importa, el que vull dir no té a veure amb el passat, ni amb els greuges amb què s’ha armat l’argumentari d’una i altra banda, això ho deixaré per a un altre dia. El que vull ara, en aquests moments que amb dificultat deixaran marge a la serenor i en tot cas ja no alleugeriran les conseqüències del que s’ha fet, és cridar a fer un examen de consciència.

 

La consciència de què parlo és la meva, la nostra, la de tothom, fins i tot la de qui creu superbament que la seva està ben neta mentre discuteix a tort i a dret sobre l'únic tema de conversa dels darrers mesos. Fer-ho requereix seure un instant, deixar de banda apriorismes, separar els sentiments dels drets i contemplar el paisatge actual a Catalunya: es divideixi no l’independentisme, Aznar (qual bomber piròman) la va clavar: abans de la independència, arribi o no, la divisió s’ha produït a Catalunya (ni que sigui entre els que creuen que existeix i els que la neguen). I com a mínim es visualitzen dos bàndols entre els catalans (amb gent de “vuit cognoms catalans” a cada banda i xarnegos com jo també dels dos cantons): els que creuen que continuar essent Espanya és “bon negoci” i els que no (i en els dos hi ha, però, dels que traslladen seus de les empreses fora, com demostra el President del Barça), els que continuen sentint-se part del tot, i els que se senten despresos des d’ara o des de sempre d’allò.

 

Què s’ha fet malament? En una banda la pressa, en l’altra la supèrbia; en una banda la supèrbia, en l’altra banda la ira; en una banda la ira i en l’altra, l’avarícia; en una banda l’avarícia i en l’altra, l’enveja. Si és cert que un percentatge molt majoritari de mestres i periodistes són independentistes, com es podria no haver arribat fins aquí? I això (el que passa, el que no havia d’haver passat o el que encara no ha passat) de qui és culpa? I la resta, els indiferents, els activistes, els incendiaris, els mentiders, els falsaris, els sofistes, els manipuladors o els frívols?

 

Això que escric no pretén que mirem el mal fet per l’altre, ans per mirar-nos dins i preguntar-nos quina quota (per acció u omissió) ens pertoca en la responsabilitat de l’incendi.