La convergentada de dimarts

"Al capdavant hi tenim un President que vol guanyar"

Per molt que alguns hagin volgut fer passar la maniobra de Junts pel Sí com una argúcia estratègica de Puigdemont, aquella cosa que va passar dimarts al Parlament va ser una convergentada de les de tota la vida. El clàssic ara no toca del catalanisme, l’infinit carreguem-nos de raons del processime, l’opacitat escapista d’aquell full de ruta que no entenien ni ells i, en resum, la vella tendència d’estirar la narrativa política com un xiclet perquè qui dia passa, any empeny.

 

De totes les bondats que se li han atribuït a aquella cosa que va passar dimarts al Parlament, no me’n puc creure ni una. Els rèdits, diuen, eren rebaixar la tensió, donar resposta als qui pressionaven pel diàleg, insistir en la necessitat d’obrir una mediació i, havent quedat com el bàndol civilitzat, deixar la pilota sobre la taulada de Rajoy.

 

Si l’objectiu era legitimar la DUI deixant en evidència que és l’estat qui no vol mediació, l’ultimàtum hauria pogut fer-se de manera obsessiva i articulada durant els vuit dies que van separar el referèndum del ple al Parlament, que en realitat no van ser aprofitats per fer res de productiu. Aquest era el moment d’ensenyar a Europa i als comuns que la DUI és l’única sortida que ens deixa l’estat. Però si l’ultimàtum el fas en el moment en què la partida demana que tiris la teva carta més alta, dónes a entendre que vas de farol. O dit d’una altra manera, quan et passes la vida donant últimes oportunitats a l’altre no és perquè siguis un gran estratega sinó perquè et falta valor per complir les teves amenaces. Això ho sap tothom.

 

Pel que fa a la tensió, la pausa potser ha servit per baixar-la però no per rebaixar-la. En el sentit que el cost en tensió i confrontació que suposa fer-li la independència a Espanya és fix, segueix sent el mateix avui que ahir i que demà. Si tu realment estàs determinat a tirar-te d’un trampolí, què en treus decidint que ja saltaràs després? Els riscos seran els mateixos, i per tant si ajornes el salt no és per poder fer-lo en millors condicions sinó perquè no tens els ous de saltar.

 

De la mateixa manera, passar-li la patata calenta a algú que saps del cert que te la tirarà al cap no és una genialitat sinó una manera d’espolsar-te una responsabilitat que et pertoca assumir. 

 

Aquella cosa que va passar dimarts al Parlament no ha servit de res. Els europeus i els comuns no van com bojos buscant i suplicant mediació i segueixen renegant de la DUI. A més, el preu de fer una DUI segueix sent el 155. L’abscència de beneficis certifica que no va ser un cop mestre sinó una escagarrinada en tota regla. És d’admirar que els membres del govern s’estiguin jugant el seu patrimoni i la seva feina i comprenc que és molt difícil assumir la responsabilitat d’avessar el país a una situació de confrontació i d’incertesa, però com va dir el mateix President, això és el que han vingut a fer.

 

Malgrat el dimarts, jo tinc confiança. No hem guanyat res però tampoc crec que haguem perdut res que no puguem recuperar. En contra hi tenim un estat que és garantia de desencaix i que alhora ja no pot venir a matar-nos. A favor hi tenim un poble que és garantia de resistència. I al capdavant hi tenim un President que vol guanyar i que sap perfectament que la pinça que fan l’unionisme i l’independentisme deixa cada cop menys espai per a les contorsions convergents.