Cinc dies (de pont) per a un miracle

"En cinc dies (de pont) hi ha temps de fer un miracle? Depèn del miracle. I depèn també de les marededéus o dels sants que hi hagin d’intervenir"

El compte enrere ja ha començat. És un ultimàtum a Puigdemont i Junqueras, caps visibles de JxSí, i a la CUP, de retruc. Però possiblement els votants del sí també han fixat un altre ultimàtum: no esperaran tota l’eternitat perquè Puigdemont demostri que la brutal frenada del 10 d’octubre valia la pena.

 

De moment, siguem positius i generosos: les dues parts han fet gestos de distensió. El de Puigdemont i Junqueras, a la ratlla de l’haraquiri polític, fent una no-declaració d’independència a l’estil Groucho Marx. El de Rajoy, que té el seu mèrit, apostant per guanyar temps, just el dia abans de la gran escenificació del poder de l’Espanya eterna, la desfilada del 12 d’octubre. Sí, ha mostrat la carta de l’article 155. Sí, el to és amenaçant, però no molt més que el de la notificació d’una multa de trànsit o un requeriment d’Hisenda. El cert és que se l’ha jugat. A Madrid aguantaran uns dies més, però no gaire més: volen sang i mà dura, volen presó, volen més Espanya i menys, molta menys Catalunya. I ho volen ja.

 

En cinc dies (de pont) hi ha temps de fer un miracle? Depèn del miracle. I depèn també de les marededéus o dels sants que hi hagin d’intervenir. Però l’aposta és aquesta: o un miracle o l’apocal·lipsi.

 

És la gran i perillosa qüestió: què es va declarar el 10 d’octubre? Puigdemont pot esperar a respondre a les 9:59h del matí, però no pot xiular i despistar, per dignitat. L’astúcia té els seus límits i pot acabar vorejant el ridícul, que no és gaire lluny. O sí o no. No una mica. Ni una estona. Tampoc s’hi val allò de ni sí, ni no, depèn de com es miri. No és només una resposta a Rajoy i a la maquinària del 155, preparada per posar en marxa la trituradora a gran escala. És també una resposta al poble de Catalunya, a la gent que va votar sí o no, als que van ser apallissats, als que se la van jugar. I una resposta que s’ha de donar a la gent que, també a Espanya i a Europa, han apostat fort.

 

De la prudència valenta a la covardia tàctica hi ha només una finíssima frontera. No s’espera de ningú que sigui un suïcida, però tampoc no es va enlloc si es prolonga més del compte el temps mort.

 

Tenim per davant un llarguíssim pont. Molt hispànic, tot plegat. La desfilada militar del 12 d’octubre i tot el seu ritual patriòtic serà balsàmica per a l’espanyolisme histèric: ja convé, relaxem-nos. Que posin les banderes que vulguin. També s’han de desfogar una mica perquè, per sota de l’epidermis dura del nacionalisme més intransigent, pugui circular la intel·ligència, la recerca de sortides raonables i no humiliants.

 

Es produirà el miracle abans del dilluns 16 o del dijous 19? És cosa d’una setmana, d’un mes, de tres mesos? Depèn raonablement de la política i la diplomàcia, en el sentit més ampli de les dues paraules, o el que es demana és un acte de fe sobrehumà, a la desesperada?

 

Podem esperar una setmana, clar que sí. I un mes, a molt estirar. Ha funcionat una vegada, la primera i l'última, perquè en el fons hi ha molta gent, la majoria, que no té ganes de prémer el botó nuclear. Una mica més de temps, a rellotge aturat, pot ser una solució brillant, molt incòmoda, si és cert que a algun lloc s’ha obert una misteriosa clariana, envoltada del major dels secrets. D’acord, deixem una mica de marge per al miracle, fem un exercici de confiança cega... Però no només en Puigdemont, sinó també en Rajoy, que forma part del mateix escenari, ens agradi o no: el miracle ha de ser per a tots o no serà per a ningú.

 

I el miracle en qüestió, per cert, algú es pensa que serà a canvi de res, sense renúncies de totes les parts? I algú es pensa que serà possible sense dir i reconèixer totes les veritats, sense un exercici d’honestedat, valor i grandesa que ara per ara està a anys llum de la política espanyola, catalana i europea?

 

En qualsevol cas, la pilota està a Catalunya, no a la Moncloa. El dia 10 d’octubre la pilota no es va moure de lloc, tot i que ho va semblar. Encara és aquí, a l’espera d’un impossible: que tothom guanyi el partit. O, en el millor dels casos, que ningú no el perdi massa...