Així tampoc

"Amb la suspensió de la declaració d’independència, probablement Carles Puigdemont va jugar les millors cartes que tenia davant de la comunitat internacional"

El problema no va ser el què sinó el com. Amb la suspensió de la declaració d’independència, probablement Carles Puigdemont va jugar les millors cartes que tenia davant de la comunitat internacional. Una declaració d’independència sense la possibilitat d’exercir un mínim control sobre el territori català hauria estat ràpidament contestada per Madrid amb més repressió i un retrocés autonòmic encara més gran, probablement aplicant amb duresa l’article 155 de la Constitució. Calia aprofitar que el món mirava Catalunya per guanyar força i temps. La via eslovena era una opció intel·ligent, però  l’execució de la maniobra parlamentària va ser obtusa, i el temps dirà si no ha debilitat la posició catalana davant del món. Els periodistes dels mitjans internacionals que cobrien la compareixença del president, literalment amuntegats en tots els racons aprofitables del Parlament, van entendre tan poc el que deia Puigdemont com els que hi som habituals. Puigdemont va donar per declarada la independència sense haver-la declarat, de manera que només a posteriori, quan ja l’havia suspesa, es podia entendre que la llibertat anhelada havia durat uns segons. És cert que l’article 4 de la llei del referèndum deixava espai per a la interpretació sobre la forma com s’havia d’executar, incloent-hi la manera com s’havia de declarar la república catalana en cas de la victòria del sí en el referèndum, però tant la declaració retòrica com la suspensió posterior van ser massa confuses. La declaració d’independència no es va produir en termes jurídics. El document que van signar després JxSí i la CUP a l’auditori del Parlament, ni va quedar recollit pel diari de sessions ni va ser registrat a la cambra. És per tant, un document polític sense més transcendència fins que no sigui entrat a registre, llegit o votat a l’hemicicle. 

 

La decisió de no voler incrementar l’escalada de tensió amb Madrid, com demanaven diverses veus de la comunitat internacional, es podia haver executat, fonamentalment, de dues maneres. La primera: Puigdemont hauria pogut dir obertament que aturava temporalment el procés per prioritzar la mediació internacional i la negociació. I tot això, sense fer cap declaració, i explicant molt bé el perquè, tenint en compte que la nit de l’1-O ell mateix havia apuntat clarament a una proclamació d’independència. La segona hauria estat que l’hagués declarat, amb tots els ets i uts i amb una fórmula clara que no deixés marge a interpretacions, i que després l’hagués suspesa.

 

Però hi va haver una barreja poc comprensible de les dues que afavoreix poc la posició catalana. 

 

En primer lloc, perquè a hores d’ara aquesta posició és ambigua i interpretable portes enfora. És clar que una reacció mal mesurada de Rajoy pot salvar els papers a la Generalitat, i és probable que acabi sent així a la llarga. Però és, com a mínim, arriscat: el president espanyol, de moment, ha jugat bé les seves cartes, nedant i guardant la roba amb el 155. I ho fa amb tots els estats de la UE remant a favor, probablement caient en un parany perfectament ideat. En segon lloc, perquè ha obert esquerdes i desconfiances en el bloc de partits i entitats independentistes en el moment més crític, ara amb un miratge de tercera via que el club europeu rep amb els braços oberts davant de la falta de cintura que havia exhibit Madrid fins al moment, i que arriba mentre els processos judicials contra els dirigents independentistes segueixen el seu curs. El pal i la pastanaga són perfectament compatibles. 

 

L’electorat independentista té motius per sentir-se decebut. Els milers de persones que es van congregar a les portes del Parlament anaven preparats per a tot, fins i tot per protegir la cambra davant d’una possible càrrega de les forces policials espanyoles, i mereixien, almenys, una explicació clara del que estava passant. La gent es juga la pell. Se la va jugar l’1-O i potser el govern i les entitats els demanaran que se la torni a jugar quan sigui necessari. Mereixien més respecte del que van tenir. L’apropament a l’univers dels comuns podia haver-se produït sense minar la confiança dels que fins ara ho han donat tot. Afortunadament, la gent és perseverant i aquest és un conflicte estructural que no es resoldrà amb promeses inconcretes d’una reforma de la Constitució. El govern i el Parlament poden reprendre la declaració en el punt que la van deixar. Aquest cop sí, per negociar de tu a tu amb el món des del mateix nivell de Rajoy, sense exhibir més debilitats, amb el suport de la gent que els ha portat fins aquí, i amb els que hauran acabat de comprovar que el diàleg i la mediació són impossibles.