Així tampoc

"Amb la suspensió de la declaració d’independència, probablement Carles Puigdemont va jugar les millors cartes que tenia davant de la comunitat internacional"

El problema no va ser el què sinó el com. Amb la suspensió de la declaració d’independència, probablement Carles Puigdemont va jugar les millors cartes que tenia davant de la comunitat internacional. Una declaració d’independència sense la possibilitat d’exercir un mínim control sobre el territori català hauria estat ràpidament contestada per Madrid amb més repressió i un retrocés autonòmic encara més gran, probablement aplicant amb duresa l’article 155 de la Constitució. Calia aprofitar que el món mirava Catalunya per guanyar força i temps. La via eslovena era una opció intel·ligent, però  l’execució de la maniobra parlamentària va ser obtusa, i el temps dirà si no ha debilitat la posició catalana davant del món. Els periodistes dels mitjans internacionals que cobrien la compareixença del president, literalment amuntegats en tots els racons aprofitables del Parlament, van entendre tan poc el que deia Puigdemont com els que hi som habituals. Puigdemont va donar per declarada la independència sense haver-la declarat, de manera que només a posteriori, quan ja l’havia suspesa, es podia entendre que la llibertat anhelada havia durat uns segons. És cert que l’article 4 de la llei del referèndum deixava espai per a la interpretació sobre la forma com s’havia d’executar, incloent-hi la manera com s’havia de declarar la república catalana en cas de la victòria del sí en el referèndum, però tant la declaració retòrica com la suspensió posterior van ser massa confuses. La declaració d’independència no es va produir en termes jurídics. El document que van signar després JxSí i la CUP a l’auditori del Parlament, ni va quedar recollit pel diari de sessions ni va ser registrat a la cambra. És per tant, un document polític sense més transcendència fins que no sigui entrat a registre, llegit o votat a l’hemicicle. 

 

La decisió de no voler incrementar l’escalada de tensió amb Madrid, com demanaven diverses veus de la comunitat internacional, es podia haver executat, fonamentalment, de dues maneres. La primera: Puigdemont hauria pogut dir obertament que aturava temporalment el procés per prioritzar la mediació internacional i la negociació. I tot això, sense fer cap declaració, i explicant molt bé el perquè, tenint en compte que la nit de l’1-O ell mateix havia apuntat clarament a una proclamació d’independència. La segona hauria estat que l’hagués declarat, amb tots els ets i uts i amb una fórmula clara que no deixés marge a interpretacions, i que després l’hagués suspesa.

 

Però hi va haver una barreja poc comprensible de les dues que afavoreix poc la posició catalana. 

 

En primer lloc, perquè a hores d’ara aquesta posició és ambigua i interpretable portes enfora. És clar que una reacció mal mesurada de Rajoy pot salvar els papers a la Generalitat, i és probable que acabi sent així a la llarga. Però és, com a mínim, arriscat: el president espanyol, de moment, ha jugat bé les seves cartes, nedant i guardant la roba amb el 155. I ho fa amb tots els estats de la UE remant a favor, probablement caient en un parany perfectament ideat. En segon lloc, perquè ha obert esquerdes i desconfiances en el bloc de partits i entitats independentistes en el moment més crític, ara amb un miratge de tercera via que el club europeu rep amb els braços oberts davant de la falta de cintura que havia exhibit Madrid fins al moment, i que arriba mentre els processos judicials contra els dirigents independentistes segueixen el seu curs. El pal i la pastanaga són perfectament compatibles. 

 

L’electorat independentista té motius per sentir-se decebut. Els milers de persones que es van congregar a les portes del Parlament anaven preparats per a tot, fins i tot per protegir la cambra davant d’una possible càrrega de les forces policials espanyoles, i mereixien, almenys, una explicació clara del que estava passant. La gent es juga la pell. Se la va jugar l’1-O i potser el govern i les entitats els demanaran que se la torni a jugar quan sigui necessari. Mereixien més respecte del que van tenir. L’apropament a l’univers dels comuns podia haver-se produït sense minar la confiança dels que fins ara ho han donat tot. Afortunadament, la gent és perseverant i aquest és un conflicte estructural que no es resoldrà amb promeses inconcretes d’una reforma de la Constitució. El govern i el Parlament poden reprendre la declaració en el punt que la van deixar. Aquest cop sí, per negociar de tu a tu amb el món des del mateix nivell de Rajoy, sense exhibir més debilitats, amb el suport de la gent que els ha portat fins aquí, i amb els que hauran acabat de comprovar que el diàleg i la mediació són impossibles. 

 




Comentaris
Intuïció femenina
La meva dona em va dir el dia 9 a la nit: L'hem cagat, acabo de veure al Mas sortint de la Generalitat.
Maria
És cert! Que hi pintava en Mas. La han ben cagada...
Marta
Jo era al Passeig Lluís Companys, i la majoria vam dir que el President tenia tota la nostra confiança després del que havia fet fins llavors.
Racs
Els estats s'han construit amb violència, patiment, duresa, repressió o trinxeres, s'han construit anant a la primera línia del front a deixar les vides dels seus joves o sote la tirania violenta d'un rei. Sigui com sigui, ningú te un estat sense determinació, sacrifici i portant les coses fins al final. Amb ambigüetats, tibieses, especulacions, dilacions... mai serem un estat. Mai ens creuran ni mai ens respectaran. Els dies 2 i 3 estavem molt a prop de ser un estat, avui hi estem molt lluny.
No estem lluny de res
decisio i actuación.
Sols tenim la gent
Des del començament el procés d'independència s'ha caracteritzat per dues coses: 1) una massa social mobilitzada que surt al carrer, s'organitza i guanya victòries 2) una classe política covarda i incompetent que no sap aprofitar-les. Darrera de cada èxit aconseguit per la gent ha vingut una desinflada a mans d'uns polítics que no donen la talla. Potser serem independents, però serà malgrat la classe política.
Toni
En resposta a Racs, els dies 2 i 3 èrem una nació i ara som una nació. La cohesió ens ampara i ens hi fa. Hagi estat o no encertada la decissió del govern no deixarem de ser una nació que vol el seu estat. Seguim!
Narcís ( sempre, sempre, sempre serem amb la llibertat de Catalunya així avui, ara i ací amb nostre President!) ( què n’és això de fúmer floretes a en Rajoy .. quan només fum servir la sang?) ( qui mai s’hi mullà per nostra sobirania .. qui és per escriure res d’iniciativa usada?)
Gens ni mica d'acord amb el text .. féu allò que havia de fer ( qualsevulla persona amb dos dits de seny sap tenim la Independència : via manifestacions de por, via consulta participativa, via eleccions plebiscitàries, via referèndum i via majoria absoluta parlamentària o .. calia donar avantatge a qui esperava fúmer/ decapitar que no pas veiés el món qui n'era veritablement el polític, el democràtic, el raonable i de llei? PD: deixi l'autora de jugar a dues bandes .. ja no toca!
Anna Armendares
El dia que declarem definitivament la independencia, d`aqui un mes, ho farem amb una gran festa als carrers. Puigdemont havia d`aprofitar l`escenari internacional per posar en evidència Rajoy. La setmana propera vaga general indefinida. Tenim moltes armes per fer esclatar la crisis económica que tan temen. A Puigdemonst li falta dir que no tinguin por, que pagarem tot el que ens toqui, i si cal ajudarem a Espanya, pero ala vegada hem de fer tot el possible per fer esclatar la crisis.
El problema és que les vagues no es poden allargar indefinidament. El dia 3 teniem darrera la força moral i s'hi van sumar molts que no eren independentistes, Ara fins i tot molts independentistes s'aniran desinflant, perquè no es fan vagues per salvar el cul dels que han fallat al poble de Catalunya estrepitosament. Vull ser optimista, però el dia 10 es va llençar a les escombraries tot el crèdit polític acumulat.
victoria
El problema és que quan vam llençar Mas a la paperera de la historia, vam oblidar tancar-la bè.
miquèl
la declaracio d' independència no s' ha produit,.......perque no s' ha votat res. el que està vigent és l1-octubre, deixem-lo en stand-bay el temps que calgui per negociar i perque retirin el càrrecs pen als a tothom, inclós al president, i tornem a emfortir-nos
Caterina Albert
No en podem esperar res de bo ni de l ' estat espanyol ni de cap institució europea, nomes ens tindrem a nosaltres mateixos mentre no ens plantem davant la repressió,els que van de farol son ells, no ens poden fer res si continuem siguent els milions de catalans que el 1 d' octubre no vam tenir por. Per mes besties que siguin el gobernants espanyols ,no podem permetre que ens tornin a fotre la ma a sobre, menys ara que mitg món s' els mira.
Narcís ( ' així tampoc ' .. encara menys !) ( com pot una persona parlar i escriure tant i no dir res .. davant de maltractador - explotador - macarró?)
Fúme't amb el Felipim i resta dinteressats bastards /espuris .. fora n'és ple i dins en són força! PD: aquests sí que tenen bones exclamacions/ admiracions o expressions amb contingut soscavant àdhuc sanguinari .. contra el dret català, la democràcia catalana i la llibertat de Catalunya!
SIEGFRIED
...EL QUE NACE PARA PITO...NO LLEGA A CORNETA...
Ja m'agradaria...
ja, que tot fos tant senzill.... No vàreu veure les furgones de policies que un xic més atropelles manifestants? La nit de dimarts, estaven apunt per fer mal de veritat i emportar-se el president a Madrid. Quí ho hagués impedit? Crec que va ser una demostració de ganes de fer les coses amb diàleg i sense abrandaments inútils. Crec que ara ha quedat prou clar. El President i el govern tenen tot el meu suport.

envia el comentari