Persistència general indefinida!

"Aquesta violència indiscriminada no esdevé una mostra de la potència de l’Estat, sinó més aviat de la seva profunda impotència"

L’estratègia de l’Estat espanyol per aturar la independència de Catalunya sembla fruit d’una lectura ràpida i superficial del Leviatan de Thomas Hobbes. D’una banda, s’aposta per un ús il·limitat de la força per mantenir els catalans en el temor, aplicant totes les mesures coercitives a les seves mans per fer prevaler l’autoritat sobirana de l’Estat, i així tractar d’impedir que el poble català es constitueixi com a subjecte sobirà. Fins aquí, podríem dir que, ètica a part, l’Estat és prou conscient de l’abast del seu poder, com a potència coactiva. Dissuadir en comptes de persuadir, coaccionar en comptes de dialogar, atemorir en comptes d’integrar.

 

D’altra banda, però, si mirem més enllà de la violència concreta que es produeix en la intervenció estatal –de la porra colpejant el votant, de la policia judicial emmanillant el càrrec públic, de la bala de goma impactant contra l’ull del manifestant–, aquesta violència indiscriminada no esdevé una mostra de la potència de l’Estat, sinó més aviat de la seva profunda impotència. Ens adonem, així, que les pautes d’actuació de l’Estat (des del govern del PP i els seus aliats, passant per la fiscalia i els cossos policials al seu servei, fins al Rei mateix) semblen seguir les consignes d’una publicació de Forocoches, amb tota la seva visceralitat testoesterònica i la seva braó momentània, que no pas una estratègia que els condueixi, efectivament, a fer perdurar el seu poder sobirà.

 

Els gèrmens de la seva dissolució, com diria el filòsof de Malmesbury, es reprodueixen a gran velocitat i, a mesura que avancen els esdeveniments, la sobirania espanyola sobre Catalunya és més dèbil. Tot i que, certament, no menys perillosa. Ara bé, com més perillosa, com més violenta es torna l’acció repressiva de l’Estat, més perillosa i contraproduent es torna per a la seva pròpia supervivència. Ni venceran ni convenceran. Perquè potser seran capaços d’infondre el terror més punyent, però això no implicarà cap victòria real per l’Estat. Tot el contrari: la repressió pot generar un cert constrenyiment inicial, però just després enforteix el vincle de solidaritat col·lectiva entre els reprimits i en surt reforçada la seva consciència, com a subjecte polític actiu.

 

No podem menystenir, sens dubte, l’impacte que ha tingut la repressió sobre la moral dels catalans, però tampoc podem ignorar el fet que un major temor cap a la reacció del règim no s’ha traduït en un menor convenciment en relació amb la nostra lluita. Aiguaviva –per posar un de tants exemples esperpèntics– va patir durament la brutalitat policial, però en comptes de dissuadir-se del seu propòsit, la seva població va decidir rebatejar la plaça amb el nom d’1 d’octubre i va despenjar de l’ajuntament la bandera sota la qual s’havia perpetrat aquella barbàrie. Hores més tard, milers de persones es concentraven solidàriament al costat dels ciutadans d’Aiguaviva. Ni els van convèncer ni els van vèncer. I així va succeir també amb el conjunt del poble català, tal com ho demostra la massiva vaga i aturada general del 3 d’octubre.

 

Així mateix, podríem preveure que de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució per convocar eleccions autonòmiques a Catalunya, presumiblement, en resultaria una configuració de l’arc parlamentari molt similar a l’actual, si no més favorable a les forces independentistes. Tampoc la seva aplicació per dissoldre les institucions, el tancament de mitjans de comunicació, la prohibició de partits polítics, la detenció de càrrecs electes o la intensificació de la violència policial (o militar) són solucions reals per l’Estat. Perquè, en tots els casos, produirien un rebuig cada cop més unànime de la societat catalana i, consegüentment, l’enfortiment de les forces democràtiques. La via de la força il·limitada, doncs, no canviarà mai el convenciment del poble català, sinó que produirà l’efecte contrari: anirà reforçant la consciència de l’opressió i, malgrat el temor que puguin infondre, sempre serà més elevat el temor de romandre a Espanya.

 

A més, l’acció repressiva sostinguda fa més cada cop més difícil un canvi d’estratègia per part de l’Estat. No tan sols per l’acumulació de greuges personals i col·lectius, sinó també per la pèrdua de credibilitat per part del règim. La repressió es retroalimenta de la mateixa manera que ho fa la consciència de l’oprimit. Si es decideix ulteriorment aturar la política de la por, fer concessions i establir un diàleg (amb mediació o sense) basat en el reconeixement recíproc, tot el relat que ha sostingut la repressió queda destruït automàticament i, justament per això, aquell que ha estat reprimit es reforça, fins i tot a ulls del que en un cert moment ha pogut donar suport a l’acció repressiva. En canvi, si es decideix persistir en la via repressiva, el repressor ha d’estar disposat a arribar fins al final; és a dir, ha de ser capaç de perpetrar la destrucció total del subjecte que es reprimeix. Però això ja serien figues d’un altre paner i, a més, la història del segle XX demostra que no és una opció realista, no és cap solució final.

 

La política de la por, d’aquesta manera, a qui fa més por és al qui l’executa. Perquè els costos de la repressió són elevadíssims i, com s’ha dit, com més repressió s’aplica avui, més repressió s’haurà d’aplicar demà, cosa que només resultarà en un cercle viciós que alimentarà els gèrmens dels que parlava Hobbes i que, tard o d’hora, acabaran per devorar la poca legitimitat que li resta al règim.

 

Parlem de costos econòmics: només cal que multipliqueu els costos de les dietes de cada agent de la Guàrdia Civil i de la Policia Nacional pels dies que, de moment, s’ha decidit que romandran en territori català. Si en un cert moment es decidís mobilitzar l’exèrcit, aquesta despesa es multiplicaria vertiginosament. Però els costos econòmics no tan sols són les despeses directes de la repressió, sinó també els costos indirectes que es desprenen de la inestabilitat que aquesta produeix, a nivell econòmic i financer. Les caigudes de l’IBEX 35 i els avisos del FMI sobre les possibles conseqüències que l’escalada repressiva pot generar sobre la confiança dels mercats, són alguns símptomes més sobre la inviabilitat d’aquesta estratègia.

 

També parlem de costos a nivell internacional: la premsa d’arreu del món s’ha fet ressò i ha denunciat la violència de l’Estat espanyol sobre el poble català. Perquè la ceguesa i la sordesa autoinflingida per la premsa espanyola no ha aconseguit amagar la font de la violència davant de la comunitat internacional. A curt termini, això suposa un fort impacte sobre l’opinió pública dels països actualment aliats d’Espanya i, consegüentment, sobre les relacions diplomàtiques que hi manté l’Estat espanyol. Només en pocs dies, hem trobat reaccions de moltes institucions internacionals, entre d’altres, de l’ONU mateixa.

 

La repressió a llarg termini, doncs, esdevé impossible de sostenir. Més quan a davant es troba un poble que es mobilitza massivament de manera pacífica i cívica. Més quan aquest poble es val de la força de la democràcia per endegar la seva via d’alliberament. Més quan mai es tanca a la possibilitat del diàleg, sense renunciar a l’exercici dels seus drets. La repressió entra en espiral, es col·lapsa, tant a l’interior com a l’exterior de l’estat, i només fa que reforçar la voluntat sobirana del poble català.

 

La República Catalana, nascuda de la sobirania popular expressada a les urnes, caminarà sense aturador. I quan hi hagi tempesta seurà a terra i alçarà les mans. I quan s’enretirin les nuvolades, reprendrà la marxa. El camí no és fàcil, sens dubte, però és clar: la persistència general indefinida ens portarà a la victòria final.




Comentaris
josep
Realment sembla què la independència serà un apocalipsis zombies. Ara surten tots els morts polítics demanat un últim xec pels serveis prestats a Espanya.
Hola República
Keep calm i endavant tots junts
drac
Nomes el president pot convocar eleccions
Narcís ( Catalunya se n'ha d'anar a tota llet d'aquest estat, estat que no és polític, que no és democràtic, que no n'és de dret .. que sí únicament i exclusiva ' catalanòfob ' i no se n'amaguen de ser-ho!)
La pregunta n'és senzilla : pot la veritat, el bé i el dret fer cara al mal, mal espanyol ( vegi's tot allò que ens fan o prepotència així covardia de por àdhuc volent fúmer/ bloquejar comptes d'associacions pro drets civils/ llibertats públiques!) .. sense caure en cap mal, sense caure tan avall, sense caure en ser de barriada? PD : què ha fet espanya de bo per Catalunya que no sigui ( tot resumint ) cantar-la " put. Catalunya "?
Arnau
Resistir, passi el que passi ! El règim del 78 està corcat i Espanya no té cap recanvi. Tota la fatxenderia que gasten és només per amagar la seva debilitat. Si resistim, guanyarem. Visca la República Catalana !

envia el comentari