Divisions i més divisions

La tibantor ja és innegable. I la resultant és que el “win-win” del que parlava el President Mas sembla esdevinguda ontològicament impossible.

Desprès de la mani, ja queda més clar que l’independentisme ha provocat fractura a Catalunya, i negar-ho es contradiu amb la pròpia negació de què existeixi; els que l’hem viscuda (en la feina, en les celebracions i festes de tota mena) sabem que és certa, i els que la neguen tenen el problema de la realitat de tots els que afirmem (i patim) que s’ha donat. Ja sols per això estem dividits.

 

A aquesta primera i tautològica divisió sobre si aquesta hi és o no, s’afegeix la dels independentistes i no independentistes, que és molt més òbvia, però on s’amaguen tantes altres més: entre els independentistes s’ha vist que hi ha qui creu que s’ha d’anar ja a una DUI (la coherència de les CUP que volen compliment estricte de la llei en què el referèndum es recolzava) i els que pensen que no, un no on també hi ha divisió entre els que frisen per aconseguir la mediació internacional (que no arribarà) i els que volen anar a pams cap a un procés constituent, allargant el moment un grapat de mesos.

 

Entre els no indepes, també hi ha un plegat d’opcions. Hi ha qui no ha anat a la manifestació que ahir va convocar Societat Civil Catalana, i entre ells s’ha de distingir qui, com la Coixet, no va per al·lèrgia a les manifestacions i qui no ha anat perquè s’ha convençut que la convocaven, com diu Rahola, els “fatxes”.  Per suposat també hi ha qui, sense ser català pensava que havia de venir a fer costat els germans catalans, i qui, com Zarzalejos, creu que aquest tema no és ja un assumpte espanyol, ans a resoldre entre catalans i que el que passi sols a ells s’ha d’imputar.

 

La gent que ha anat (els comptes, com sempre, com sempre, són matemàticament mentida, però això ja tan fa; qui s’ho han de fer mirar és la Guàrdia Urbana i SCC, perquè es contradiuen a sí mateixes de forma preocupant), la gent manifestada també està dividida. No és el mateix qui pensa que, essent català ha d’anar a la mani perquè també se sent espanyol, que qui pensa que essent de qualsevol lloc d’Espanya, Catalunya també és seva perquè Catalunya és Espanya. I fins i tot per això pot haver més d’un mal rotllo, i aparèixer un nou “indepe” en un català que se senti envaït!

 

Els nens també acusen això (magnífica Emma Riverola explicant com han esdevingut realitat els “fills de les banderes”) i qui ho negui que recordi com existeix ja una primera divisió entre fills de guàrdia civil i la resta. Si a més tot es simplifica dient que “o ets independentista o franquista”, el drama està servit.

 

La tibantor ja és innegable. I la resultant és que el “win-win” del que parlava el President Mas sembla esdevinguda ontològicament impossible. Iglesias i Colau no podran continuar de perfil. I jo continuo preguntant-me com se surt d’aquesta.