El carrer serà sempre nostre

Aquest és un dels lemes del temps que ens ha tocat patir i, amb una mica de sort, del futur que ens estem guanyant viure. El carrer és de la gent, un espai per compartir, per expressar-se, per fer ciutat, país, política, cultura, festa. Sembla una obvietat. Però no ho és en absolut: es tracta d’un dels lemes del canvi, tan profund, que està fent aquest país.

 

El carrer és de la immensa multitud que va sortir als carrers de Terrassa, i de mitja Catalunya, el 3 d’octubre. Una manifestació en la qual -detall interessant- es veien banderes estelades, republicanes, espanyoles... i senyeres i banderes de partit. I pancartes imaginatives amb tota mena de missatges. Gent absolutament diversa, amb cançons i eslògans transversals, compartits. Cert, va ser inevitable algun estirabot excloent, que no venia al cas (de l’estil d’aquell «espanyol el que no boti»), però també és cert que va ser l’excepció.

 

Es tractava d'afirmar que el carrer és nostre i d’actuar en conseqüència.

 

Però el carrer també pertany a les quaranta o cinquanta persones que dissabte, 30 de setembre, corrien pel Raval de Montserrat amb unes quantes banderes espanyoles. O de la gent que pugui sortir sota la marca «Parlem/Hablemos». O dels que van obrir pas, aquell 15-M ja llunyà, i van posar en marxa una marea molt més complexa, rica i estimulant que la seva caricatura: van voler desacreditar-la com «la revolta dels perroflautas», però allò va ser el primer indici de l’agonia del règim del 78.

 

El carrer ha tornat a ser de tothom qui vulgui utilitzar-lo per expressar-se pacíficament o per participar en el «manifestòdrom» que probablement veurem els propers mesos.

 

És un signe espectacular de vitalitat democràtica. Òbviament, no n’hi ha prou. No és tota la política ni tota la participació possible. Però per aquí es comença, per l’espai comú, simbòlic. El carrer té la virtut de despertar la gent, de reunir-la, i d’evidenciar que aquesta societat necessita expressar-se més enllà dels canals habituals i sovint controlats.

 

El carrer va ser també l’espai de les cues el diumenge 1 d’octubre. I el de les hòsties que, en nom del règim amenaçat, la policia militar va repartir a tort i a dret. No en defensa de la democràcia, sinó per mantenir sota control la democràcia. Aquella nit va ser evident que les cues havien guanyat les porres. Un altre símptoma, espectacular, de la mutació que està fent aquest país. Una mutació que va fent saltar totes les alarmes, que trenca els esquemes de sempre, que genera una gran sensació de llibertat i d’oportunitat de canvi.

 

Com passava al final del franquisme, el carrer desborda la política, els mitjans de comunicació que han esdevingut simples altaveus del poder, els interessos econòmics que estan arruïnant aquest país, les lleis... I això no és només contra una determinada manera d’entendre un Estat, l’espanyol, que fa aigües per tot arreu. També és, per exemple, contra la xarxa clientelar que fins ara ha dominat Catalunya còmodament. És contra moltes coses alhora, contra totes aquelles coses que ja és evident que ens estaven ofegant.

 

Un dia, més endavant, caldrà canalitzar aquest esclat, sens dubte. Però no avancem esdeveniments. Això tot just ha començat, tot just acabem d’estrenar els carrers i de descobrir que poden ser molt diversos, molt enriquidors. Allà és on s’estan forjant les majories del futur, les tendències, les minories igualment respectables. És a dir, un nou clima on siguin possibles noves formes de vida. I no una, sinó algunes independències.

 

 




Comentaris

envia el comentari