Fem-nos cures també de la batalla psicològica

"Hem estat molts els que ens hem sentit tous, intentant pair el que va passar"

“Cancel·lem l'assaig, estic molt tou”, em va dir un amic amb qui tinc l'immens plaer de cantar cada dimarts. La nostra cita setmanal és una de les poques activitats no relacionades amb la lluita per Catalunya que gairebé mai no em perdo. No hi ha res com compartir veus en polifonia. M'omple d'energia i d'amor. Que el cancel·léssim era greu.

 

Però no és pas estrany. Arreu on he anat, hem parlat del que va passar diumenge amb astorament, tristesa, admiració i desconcert. Intercanviant històries de ‘batalla’, rient-nos de l'astúcia dels que van amagar i llavors fer aparèixer les urnes, al·lucinant amb la reacció d'Europa, però sobretot donant testimoni de la por. Hem intercanviat històries de ‘batalla’, ens hem rigut de l'astúcia dels que van amagar les urnes i després les van fer reaparèixer, hem al·lucinat amb la reacció d'Europa, però sobretot donant testimoni de la por. Hem estat molts els que ens hem sentit tous, intentant pair el que va passar.

 

A casa meva, vam viure el cap de setmana amb una tensió gairebé insuportable. En reunions espontànies al barri per a coordinar la defensa del col·legi electoral, de nit a l'escola, durant el dia compartint informació, però sempre amb la tensió que en qualsevol moment vindria alguna de les forces de seguretat [sic]. La tranquil·litat i determinació dels qui organitzaven els comitès de defensa del referèndum, a qui molts només havíem conegut un parell de dies abans, van ser fonamentals.

 

Ens arribaven les fotos d'altres llocs i a mi em recordaven el que havia llegit sobre la manera en què va entrar Franco el 1936: anant a pobles petits per a arrasar —ara una votació— amb una sobrecàrrega de tropes i de mala llet amb el sol propòsit d'intimidar i fer entrar por a la gent. Una guerra psicològica a més de física. Van aporrinar-ne uns per a atemorir la resta. Ens van dir després que se sentien obligats A fer complir la llei, però per què llavors no van detindre ningú per voler votar o haver-ho fet? Per què van entrar 60 agents en un poble de 150 habitants?, per què van utilitzar la seva força desmesurada contra gent gran? Ens volien terroritzats.

 

Tinc una admiració profunda per la gent a primera línia que, tot i la por, van posar-se de cara a aquella bestiesa que els altres vam veure només en vídeos compartits. Espero i estic segura que estan rebent l'atenció mèdica que cal.

 

Però aquests dies he estat patint perquè la resta també ens preocupem de fer cures: als que vam viure la tensió però que no vam experimentar en directe la fúria dels policies espanyols. Els que vam rebre un missatge rere l'altre durant tot el diumenge suplicant suport en aquest o aquell altre col·legi electoral i ens sentíem impotents per a ajudar. Els que van ser a primera línia i van veure com pegaven als companys del costat sense poder protegir-los prou. Els que miràvem els vídeos després i ploràvem. Els molt petits que, o bé van veure el que passava de primera mà o van veure les destrosses als seus col·legis l'endemà. Els que fèiem tot el que podíem que mai no semblava prou.

 

Una de les coses que sempre he admirat d'aquesta societat són les nostres xarxes de comunitat i de suport. I això ja s'està activant: ens estem parlant i escoltant i compartint el dolor i els plors. Els d'InfoK han fet uns reportatges per a explicar com ajudar als petits. El Servei d'Atenció a Víctimes d'Agressions Policials de l'Ajuntament ofereix suport jurídic i psicosocial (Pots escriure a victimes1oct@bcn.cat per a demanar més informació). El conseller de Salut de la Generalitat, Antoni Comín també ha dit que des de la conselleria impulsen un programa d’atenció psicològica per atendre als afectats de les càrregues policials.

Per a afrontar un estat que utilitza la por i la tensió d'aquesta manera vil, haurem d'entomar aquesta batalla psicològica, i per això serà essencial que ens donem l'espai per a sentir i per a pair el que ens van fer. Haurem de desenvolupar estratègies per a tractar la tensió, buscar activament el recolzament en les nostres famílies i comunitats. I de recordar que tots vam patir l'atac encara que no ens toquessin físicament, i tots ens hem de cuidar. Tinc plena confiança que ho farem.




Comentaris
terrassenc
Tardarem un temps a curar les ferides. Suposo que la cura de debó vindrà quan visquem sota la nostra pròpia justícia.
0
MFX
Al meu col.legi no hi van venir ni als dels voltants. Però sento les garrotades als companys que si me les haguessin clavat a mí. La meva solidaritat per a tots ells. No els ho podré perdonar mai.
0
Genís
Liz tant sensible i lúcida com sempre. Salut i independència.
0
Rosa
Sentim el dolor dels que van patir els cops i estirades com si ens ho haguessin fet a nosaltres. Esperem que es faci justícia algun dia. No oblidem.
0
Narcís ( mai per mai hagueren de fer això .. els hi valia dir " ser impossible sense esguerrar, descapacitar àdhuc matar pacífics asseguts ! )
La valentia i coratge d'aquestes persones, vertaders compatriotes, mereix " lloança " d'allò més, lloança concomitant amb la de nostres representants ! PD: només objectar el mot fet servir per Liz : no n'era ' fúria ', aquesta la fumessin d'igual a igual sinó a superior que no pas " a persones de totes les edats, de tot gènere i amb camises i bluses com armament tot cantant ' som gent de pau ' amb els braços enlairats " .. sí fou covardia/ prepotència i vilesa pervinguda al darrer grau !
2
ferran
En el meu col·legi van entrar com besties mentre fèiem pinya davant la porta d’entrada, vàrem ser empentats i colpejats, fins que van aconseguir prendre'ns les urnes...A la tarda, fent cues immenses vàrem aconseguir votar en un altre col·legi. Milers i milers, ja cansats, van desistir...Penso que el govern farà una DUI i hem d’estar preparats en practicar una defensa Gandiana a tots els nivells fugint de provocacions.
1

envia el comentari