Oferiu flors als terrassencs que es rebel·laren contra l’exèrcit espanyol

Aquesta setmana, Terrassa ha estat l’escenari de la primera revolta pacífica a Catalunya contra l’exèrcit espanyol. Exactament, al carrer de la Mare de Déu dels Àngels, on hi ha les oficines d’Unipost, que amagaven un perillós «zulo» de notificacions del referèndum. Armes de destrucció massiva, ja se sap...

 

Una proesa que algun dia hauria de merèixer almenys una placa o un petit monument. «Aquí, el dimarts 19 de setembre de 2017, uns centenars de terrassenques i terrassencs van ser els primers a plantar cara a l’exèrcit espanyol».

 

En conec uns quants, d’edats i condicions molt diverses, i tenen la meva admiració i el meu agraïment: van fer el que tocava. Especialment penso en un jove molt estimat, que he vist en algunes fotografies assegut allà, protestant pacíficament entre senyeres i estelades, molt conscient del que estava fent: jo també havia fet aquestes coses quan tenia disset o divuit anys i la veritat és que em sento infinitament orgullós de veure que hi ha joves que estan disposats a fer-ho millor que jo, a lluitar serenament per un país i un món millor, més autèntic, més lliure.

 

Tenim plaques i monuments a dojo dedicats a minúcies, ximpleries, fets i personatges perfectament oblidables. Un dia caldrà posar una placa justament allà, al carrer dels Àngels, perquè allà va començar tot. Certament, hauria pogut començar a qualsevol altre indret de Catalunya. Però va ser a Terrassa i serà just recordar-ho.

 

Per què dic que es van enfrontar a l’exèrcit espanyol quan a les fotos surten els «guàrdiescivils» escortats pels Mossos, una imatge tan surrealista com maquiavèlica?

 

Doncs, res, senzillament perquè ens hem oblidat que la Guàrdia Civil és l’exèrcit espanyol. Ni més ni menys. La Guàrdia Civil és l’exèrcit espanyol disfressat de policia. Segons la llei, tan sagrada a Espanya, és un «instituto armado de naturaleza militar». Són una cosa estranya, sí. «Paso corto, vista larga y mala leche», aquest és el seu lema oficiós. Tenen una història complexa i antipàtica, una història de repressió, por i garrotades, en la qual no hauríem d’oblidar, per ser justos, un innegable esperit de servei o fets clau com la fidelitat a la República al 36. Però això són matisos que ara mateix no serveixen de res.

 

El que compta és que quan el Govern espanyol envia la Guàrdia Civil, està enviant l’exèrcit. No són la policia. Són les dues coses alhora, si ens volem empassar l’enganyifa, però sobretot són militars. D’acord, és un impossible, tan impossible com una «rodona quadrada». Però la llei, a Espanya, ho aguanta tot. Igual que el misteri de la Santíssima Trinitat. Qüestió de fe o de ganes de deixar-se enganyar.

 

Quan alguns oficials i polítics demanen que la Guàrdia Civil tingui el comandament dels Mossos, no estan dient altra cosa: volen militaritzar els Mossos. Quan el Govern espanyol envia la Guàrdia Civil, està enviant l’exèrcit, amb uniforme de camuflatge civil.

 

Són, realment, la Guàrdia Militar que vigila i controla els civils.

 

No hauríem d’oblidar aquest detall, que no és gens menor. Ja han enviat l’exèrcit a Catalunya. Infanteria, de moment, sense tancs. Però exèrcit. Amb totes les lletres, amb totes les de la llei.

 

Vist així, té encara més valor el gest de protesta que aquest dimarts van fer uns centenars de terrassencs, una molt honorable gentada.

 

Es van rebel·lar per tots nosaltres i ho van fer amb gran dignitat, fermesa i pacíficament, cosa que no exclou la tensió, perquè no té remei.

Per això em sento en deute amb ells i elles. Perquè van ser dignes. Perquè van fer història. I es mereixen un monument amb els seus noms i les flors que sempre devem als valents i les valentes que van un pas per davant dels altres.




Comentaris

envia el comentari