Una crisi política per falta de política

"Si es fa fracassar l’1 d’octubre, el perjudici serà superior per a Espanya que per a Catalunya: s’haurà tancat moltes portes al futur"

"És perquè la política no fa prou política que decep els ciutadans”. Són paraules de la filòsofa Cynthia Fleury en una entrevista emesa el 2 de gener del 2017 per la ràdio francesa Europe 1. Es referia, lògicament, a la situació del seu país. Podríem trobar comentaris del mateix estil d’altres pensadors europeus per a valorar el desencís que s’ha escampat per tantes societats avançades arran de la recessió. I no és que aquesta el creés, el desencís, sinó que va fer-lo aflorar, perquè les llavors venien de més antic.

 

No hi ha, en el fons, un rebuig de la política per part dels ciutadans sinó un rebuig dels polítics i de les institucions que no l’exerceixen com cal, que es deixen condicionar massa pels interessos i per l’statu quo i que abandonen fàcilment les promeses a la majoria amb la mala excusa que les coses són com són i no poden ser d’altra manera. Les polítiques d’austeritat han estat l’expressió més contundent d’aquest biaix, que s’ha infiltrat en governs de variat signe polític.

 

Sostenir l’statu quo, quan l’statu quo perjudica la majoria, no és fer política sinó tot el contrari. Per això, el mapa polític de molts països ha esdevingut volàtil i el respecte per les institucions s’ha afeblit arreu. De tot això, Catalunya no n’ha quedat al marge, però la resposta aquí ha tingut una sortida diferent: una part molt important del país –quantitativament i qualitativament– ha optat per posar en qüestió el model institucional sorgit després del franquisme i ha empès els polítics catalans a fer política de debò, a agafar el toro per les banyes.

 

Alguns han preferit continuar com sempre, altres han assumit el repte i han començat a arriscar (un valor que, paradoxalment, el pensament ortodox aplaudeix als empresaris i critica als polítics). Òbviament, arriscar no garanteix l’encert i s’han comès alguns errors grossos. Tanmateix, davant els reptes del present i del futur, és preferible caure de tant en tant que quedar-se immòbil, esperant que els vents de la història t’escombrin.

 

A la banda espanyola, en canvi, s’ha optat per la via clàssica, la coercitiva, la que Espanya ha acabat aplicant sempre que Catalunya ha reclamat llibertat i autogovern. Res de nou a l’oest. Una crisi de naturalesa política no es pot respondre amb l’acció de fiscals, jutges i guàrdies civils. ¿Hi ha algú que realment creu que, impedint per la força el referèndum, amenaçant amb inhabilitacions, multes i presó a tothom que hi col·labori, es resoldrà el problema de fons? ¿Hi ha algú que realment creu que, d’aquesta manera, s’aconseguirà que els catalans partidaris de la independència tornaran al corral i se sentiran ràpidament confortats a participar en un “projecte comú”? Si jo fos un patriota espanyol, estaria molt preocupat per l’adopció de mesures que potser garanteixen conservar tot el territori però que asseguren que una part de la població es perdi definitivament per a Espanya.

 

S’han sentit veus diverses queixant-se que el govern espanyol, a l’hora d’abordar la qüestió catalana, hagi renunciat a la política. Tinc els meus dubtes. Crec que, més que una renúncia, hi ha una incapacitat innata, heretada del franquisme, per a fer política. Malgrat les eleccions periòdiques, malgrat el parlamentarisme... la concepció del poder a Espanya continua ancorada en el passat. Es va passar d’una dictadura a una democràcia formal –amb formes i litúrgies democràtiques–, però no s’ha fet la transició cultural per a esdevenir una democràcia vivencial –amb actituds i valors vitalment democràtics, que no haurien de regir només les relacions polítiques sinó també les socials i econòmiques.

 

Aquest és el gran hàndicap que el procés sobiranista ha revelat en tota la seva cruesa i que, passi el que passi el dia 1 d’octubre, continuarà essent una tenalla per a la modernització real d’Espanya, de les seves estructures profundes. Aquest hàndicap només es resoldre amb una acció netament política i el referèndum català és una ocasió propícia per a començar a fer-ho. Per això, si es fa fracassar l’1 d’octubre, el perjudici serà superior per a Espanya que per a Catalunya: s’haurà tancat moltes portes al futur.




Comentaris
gerard de sarria
Fa pocs dies us gaig escoltar per TV3. Fantastic!!! La vostra postura és mundial....Això és ilegal però si d'aquí uns mesos la nova República va bé m'hi apuntaré. Això és un bon comunista constitucional!!!
0
LoPep
Doncs a mi em sembla que les coses passen perquè han de passar. M'explico: als espanyols no els agradem els catalans, per això els que manen tendeixen a prendre decisions discriminatòries envers nosaltres, i per això no poden donar-nos justícia quan ens queixem sinó que opten pel que el cos els demana (ajupir-nos). I per això ens n'hen atipat i convençut que d'allà no en podem esperar mai equanimitat ni justícia. I els nostres germans de les Illes i el País Valencià crec que igual.
0
Narcís ( país veí botxí es busqui altre ninot de pim pam que a sobre d'anihilà'ns-e, espolià'ns-e .. havíem de sentir ser falsos, doble cara que no pas com ' els bascs ' que n'eren clars i anaven de front ' .. . . . doncs bé, ja som sincers .. als espanyols gràcies! ) ( Anem's-en ja .. s'hi ha acaba
Vam acceptar ' constitució vetllada per militars franquistes ' així acceptar no ser Catalunya al món com allò què és així no tenir lleis sobiranes que sí de regne entrat a mata-degolla .. i tot pel ' consens ' o la pau . . . i espanya ens ho ha pagat amb Loapes, amb Lofques i amb tota mena de traïcions així com d'infàmies, difamacions àdhuc injúries sinó calúmnies de sa població ( sia per politicastres, sia per mitjans, sia voluntàriament ) !
0

envia el comentari