La profecia de la violència a Catalunya

El govern central té ganes de que a Catalunya en passi alguna de grossa. Els convé l’alta tensió, l’altíssima tensió. No ho pot dir obertament, clar. Fa lleig. Per això, cal llegir una mica entre línies del que diuen alguns ministres, alguns il·lustres portaveus de la casta «borbònico-madrilenya» i no pocs mitjans entusiastes i amb moltes, moltes ganes d’acabar d’embolicar-ho tot.

 

Veiem alguns titulars i frases per a la història... «El Gobierno es prepara per a l’entrada de Catalunya en un escenari de caos, per si els Mossos no fossin capaços de garantir l’ordre públic». És un titular i un sumari d’un diari digital. Un altre, en boca del ministre portaveu del Gobierno: «A tot govern li preocupa la violència», referint-se a l’1 d’octubre. I un tercer, aquest de Josep Borrell, amb mala intenció: «Podem anar cap a una situació de violència física». I encara un més: «La Policia avisa al Gobierno de la preparació d’actes de violència a Catalunya». I un altre: «Centenars d’anarquistes arriben a Barcelona des d’Europa amb motiu de la Diada».

 

I un darrer, de l'Otegi, que ha vingut a Catalunya a pescar el que ja no troba a Euskadi: veurem l’Estat «posar la violència sobre la taula».

 

Fa anys que també intenten trencar la societat catalana (Aznar: «abans es trencarà Catalunya que Espanya»), o presentar-la a la resta d’Espanya com si fos Corea del Nord. De moment no se n’han sortit, i no serà perquè no s’hi hagin esforçat ni hagin mentit, insultat i desbarrat pels descosits.

 

Hi ha un merder de nassos, sí, i el que ens espera, però Catalunya com a societat ni s’ha trencat ni ha embogit. Té el seu mèrit. Ens ho hauríem de reconèixer nosaltres mateixos, perquè Catalunya està donant la talla. Hi ha hagut i hi haurà algunes patinades, no té remei, però la crisi política i el xoc de legitimitats no s’ha traduït en trencament social. Una llàstima, què hi farem, oi?

 

Dividir, trencar i crispar la societat catalana continua essent un objectiu de primer ordre, després d’haver fomentat, amb gran èxit, la catalanofòbia com a marc mental de l’Espanya espanyola. Ho seguiran intentant, sens dubte. I aquí continuarem donant-los el disgust de no trencar-nos per dintre com a país i no deixar-nos arrossegar per les hiperminories hiperminoritàries que van passades de voltes.

 

Però ara acaben de pujar un graó dintre de la seva estratègia de la tensió i la provocació. La paraula clau per a aquest moment és «violència». Ho presenten, òbviament, de la manera més hipòcrita possible: no és pas que la desitgin, sinó que simplement els preocupa i es preparen per afrontar-la, si es dóna el cas. A partir de la Diada i fins a l’1-O, el mantra serà «violència». La necessiten. És l’excusa perfecta per a un desembarcament policial, per a les diferents modalitats d’estat d’excepció, per projectar al món sencer una imatge de caos que justifiqui una acció de garrotada i mà dura. Ja se sap: cada cinquanta anys cal bombardejar Barcelona.

 

La violència és, ara mateix, el gran perill per a Catalunya. Més que els guàrdies civils perseguint paperetes, urnes i patrimonis. Més que l’estratègia —franquisme pur— de l’amenaça i la por.

 

Seran capaços de provocar-la? Desitjar-la és una cosa, ja prou malvada. Però provocar-la... Tinc els meus dubtes, vull pensar que encara no han enfollit del tot. Tanmateix, a mesura que s’adonin que estan perdent el partit, qualsevol cosa és possible. De nosaltres depèn no caure en aquest parany en les properes setmanes. Sang freda i molta calma, doncs. I per si de cas, descarreguem-nos el pdf amb la papereta de l’1 d’octubre. Votem el que votem, anar a votar l’1-O és l’única manera d’aturar-los i de donar-nos a nosaltres mateixos una oportunitat de futur. Si els deixem guanyar, estem llestos. Els del sí, els del no i els del ja veurem, tots.  




Comentaris

envia el comentari