Després de Franco, la República

"Encara no podem entendre del tot el que passa ni molt menys imaginar el que vindrà després"

Per entendre una mica el que està passant aquests dies no hi ha res com allunyar-se’n una mica i tornar als clàssics. Per exemple, a Stendhal i a la seva extraordinària novel·la La cartoixa de Parma. A les seves pàgines trobarem un meravellós i enboirat relat de la batalla de Waterloo a través de la peripècia vital de Fabrice del Dongo: entre el fum i el caos del combat, entre visions fragmentàries i desdibuixades, es fa impossible saber què està passant realment.

 

El Waterloo de Stendhal és un magnífic filtre per adonar-nos que encara no podem entendre del tot el que passa ni molt menys imaginar el que vindrà després. Quan les coses passen, no sempre saps què està passant. Cal temps per assolir una certa perspectiva, entendre el quadre en el seu conjunt, escoltar les diferents versions i mirar de refondre-les en un relat únic, més simple, més entenedor.

 

Vivim un moment històric i confús, a través del qual s’entreveu que és molt més probable que veiem la República Catalana que la III República Espanyola. Posem molt l’accent en això de «catalana», i està bé que sigui així, però no hauríem d’oblidar la formidable força, real i simbòlica, que té la paraula «República».

 

Crec que és una de les claus per començar a entendre el dibuix en el seu conjunt.

 

Tenim dues repúbliques i mitja a la nostra història. Només la primera va existir realment, la de mitjan segle XVII, que Pau Claris i companyia van acabar posant sota el protectorat del rei francès, Lluís XIII, al qual van nomenar -sense manies republicanes- comte de Barcelona. Un desastre, al capdavall, ple d’errors de càlcul.

 

Tenim també la república proclamada per Macià, tres dies del mes d’abril del 1931, que van acabar portant a inventar precipitadament una cosa nova, la Generalitat de Catalunya, a partir d’una institució medieval que s’anomenava així però no hi tenia res a veure. Un exercici de creativitat i de relativa falsificació que va salvar el naixement de la II República espanyola i va donar una oportunitat, perduda, a Catalunya.

 

I encara hi podríem afegir mitja república més, l’Estat Català proclamat per Companys el 6 d’octubre del 1934, un exercici de fantasia, molt heroic i molt simbòlic i tot el que es vulgui, que no portava enlloc.

 

L’important, però, és que ara podem fer per primera vegada una República digna d’aquest nom. Catalana, sí, però també República, enmig d’aquest caos on és evident que ja s’han acabat els mapes i les estratègies.

 

Estem tornant al 1978 i intentant corregir els errors d’aquella maquillada història de la transició democràtica, basada en un rei nomenat a dit pel general Franco i suposadament aprovat per la majoria a través de la Constitució que fa anys que és paper mullat, una buida i poderosa eina per mantenir el poder d’una casta econòmica i política, l’aristocràcia madrilenya.

 

L’esquerra espanyola i catalana de la restauració borbònica va tenir la barra de proclamar-se al mateix temps «juancarlista» i republicana. El catalanisme també va caure en el parany. Va ser, però,un invent tan frívol com eficaç, que ha servit per prolongar el postfranquisme fins al segle XXI. El resultat d’aquell 'juancarlismo' aparentment provisional ha estat catastròfic: ha permès la supervivència, camuflada, verinosa, del franquisme.

 

El problema va ser no recuperar la III República Espanyola, o si més no, no haver tingut la intel·ligència política de pactar un regnat de Juan Carlos I (cosa intel·ligent en aquells temps) i un referèndum sobre la monarquia al final del seu regnat. L’esquerra espanyola (i catalana) va trair alegrement la II República i tot el que significava. El pragmatisme va encobrir l’oportunisme, l’estupidesa, la traïció, l’hipocresia de les esquerres que es deien republicanes però aplaudien desacomplexadament el rei de Franco.

 

I així hem arribat fins aquí, perquè vam caure en aquell parany.

 

Ara, el 2017, la República, i tot el que significa en el context d’una Europa republicana i no monàrquica, és el que realment fa trontollar el règim del 78 a Espanya i permet fugir-ne per començar una història diferent. La república és la clau de fons, el que trenca definitivament l’herència del franquisme. I a través de la boira i el fum, de la confusió i dels temors inevitables d’aquesta tardor, com en aquell Waterloo esbossat magistralment per Stendhal, tenim l’oportunitat irrepetible de fer el que realment serà la nostra primera república... i d’alliberar-nos d’una punyetera vegada de l’ombra del general Franco.




Comentaris
Pitxolí
«l'Estat Cat. proclam. per C. el 6 d’oct. del 1934, un exerc. de fantasia, molt heroic i molt simbòlic i tot el que es vulgui, que no portava enlloc». Que no reeixís, no vol dir que fos inútil: precisam. és útil per a les generac. posteriors a C. perquè és un fet que demostra la continuïtat en temps dels desigs i les accions tendents a assolir la indep. de Cat. Per tant, porta a algun lloc; és útil per a justificar el que fem ara. Si Companys no ho hagués fet, ens prendrien menys seriosam.
Dacord
Es realment el que ha passat, el franquisme pervivint recolçat per els quatre trepas de l'esquerra del moment que encara perviuen amorrats a la mamella, i prova que el franquisme no ha mort es la triste imatge de una policia perseguint urnes i vots i prohibint obrir locals per votar. -Està todo atado i bien atado -Murió la rata però ha quedado la peste.

envia el comentari