Repensant la radicalització

"Les noies de vida precària no surten a matar, i si l’estat islàmic les fa matar, de tant en tant, és de manera forçada. Els atemptats també tenen sexe"

Des de les cinc de la tarda del dia 17 d’agost, a Catalunya les nostres ciutats, municipis i camps són uns altres. Amb una furgoneta, uns cinturons d’explosiu falsos, un ganivet i molta violència, uns quants nois van assassinar i ferir a massa gent a la Rambla de Barcelona i a Cambrils.

 

La violència dels nois, les persones mortes i ferides, i les ferides que ens han quedat i que circulen dins la por, el dolor, la impotència i dins les paraules amb què hem d’explicar-nos i explicar què ha passat, han capgirat la realitat que vivíem a Catalunya.

 

Des del minut zero vam traduir “atropellament massiu” per “atemptat” dins les nostres ments, però el titular d’ “estat islàmic reivindica l’atemptat a Barcelona”, al vespre, ens posava de cop en un lloc diferent de la realitat mundial: Barcelona passava a formar part del comú de ciutats violades per l’impuls de… no se sap com anomenar-ho, encara. No sospitàvem, en aquell moment, a més, que hores més tard, de nit, també passaria a Cambrils. Viure en una realitat que pot ser violentada, ferida o assassinada en qualsevol moment capgira les vides, definitivament.

 

Arran del 17 d’agost, a més, la guerra entre l’Estat, la Generalitat i els mitjans de comunicació, a les persones que vivim ferides, ens fa sentir especialment desprotegides, exposades i manipulades. Ens fa sentir especialment vulnerables a la violència: fa massa dies que sembla com si les víctimes, els dolors i les ferides, no fossin el més important.

 

A la tertúlia de Catalunya Ràdio, divendres 31 d’agost, la directora del diari Ara, l’Esther Vera, participant del diàleg en què es parlava de Cia, de Mossos, de El Periódico i de consellers i ministres, va dir que ella, el que veia, era que estàvem en un context d’”excés de testosterona”.

 

I vaig fer una pausa, amb un gest descansat, perquè té tota la raó del món, i perquè està bé que moltes persones comencin a veure-ho i a dir-ho, perquè si no, estem condemnades a la violència i a sistemes de poder moguts per interessos molt concrets.

 

La guerra entre presidents, ministres i caps ─incloent-hi el suport de paraula, testimonial i gestual que hi dóna a l’escena una dona, la vicepresidenta del govern espanyol─ és una batalla de mascles. Però és que els atemptats, també tenen sexe.

 

En el context d’altres tipus de violències masculines, pensadores com Rita Segato han plantejat la necessitat que pensem en l’impacte que produeix en la masculinitat dels homes la precarització de la vida i en com deriva, sovint, en diferents formes de violència. A l’edat mitjana els homes feien guerres al camp de batalla: avui existeix un anomenat “estat islàmic” ─bàsicament homes, que segresten milers de dones de les quals abusen sexualment, i a les quals violenten sistemàticament─ que dóna cobertura i títol a les accions de qualsevol home que, amb un ganivet o una furgoneta, decideix intentar guanyar un protagonisme que la vida precària (en un sentit molt ampli, perquè aquí caldria parlar de diners, de qüestions socials i de qüestions culturals) no li ha donat. Les noies de vida precària no surten a matar, i si l’estat islàmic les fa matar, de tant en tant, és de manera forçada, amb el cos ple d’explosius. Ens ho corrobora la realitat.

 

A la idea de “radicalització” caldria afegir-hi la vessant de masculinitat precaritzada en un món en el qual se segueix esperant que els homes abasteixin la vida i en siguin protagonistes.

 

Les accions improvisades d’uns quants homes joves el dia 17 d’agost a La Rambla de Barcelona i a Cambrils, ho ha dit més gent ja, són l’evidència de la frustració d’un pla que havia sortit malament i l’obvietat d’haver gestionat impulsivament, llavors, el que fos. Potser perquè les verges seguien esperant aquells homes al paradís, potser perquè si feien qualsevol cosa en el nom de Déu, com han fet tants i tants homes al llarg de la història, Déu els faria homes significants.




Comentaris
Narcís ( i vinga tretze són tretze .. si no té coratge de dir les coses pel seu nom .. muts i a la gàbia!) ( només faltava aquesta .. aprofitar un assassinat salvatge i sanguinolent per confirmar a saber quina cosa!) ( com es veu qui no ha estat atropellat, ni coltellajat ni esguerrat ni mort!)
-- Nois? Joves? ( o criatures?) Quin vocabulari! Estem ben guarnits! -- La Generalitat .. a quina guerra si n'era el ninot del pim pam de país veít? -- Testosterona .. quina? la de la dona ensems amb l'estrogen i la progesterona? -- L'ésser humà ( excuses, l'home! ) n'és un animal i .. tururut? -- Diners, qüestions socials, qüestions culturals fan crim sanguinari .. de qui? a quin país? PD : millor seria alguna se n'anés on la necessitessin .. a Catalunya per quins cinc ( o set ..? ) sous?
JRRiudoms
Aquesta dona deu creure que els homes tenim al cervell un penis. És el que comporta pensar amb el peus... A la UB deuen estar entretinguts i entretingudes amb aquesta malalta. Atentament
Ginets
Malaltis...
panxoman
oju! que ella pot dir el que vulgui de la testosterona, però si li dius que està de mala llet pq té la regla, això és masclisme , ets un maltractador i tot lo dolent que puguis dir. Així sempre...
penós
Com no podia ser d'una altra manera, l'articulista aprofita els atemptats a Catalunya per seguir pontificant sobre la maldat dels homes.
Ja tardava
Ja tardava l'ínclita Patrícia a dir les bajanades que tant li agraden. Aprofitar uns fets tan terribles per a continuar amb la seva croada femellista és de miserables. Ho sento, algú ho havia de dir.
Hornet
Hombres malos. Mujeres buenas. Fin de la cita.
frederic_p
aqui: https://www.cdc.gov/violenceprevention/pdf/nisvs_executive_summary_spanish-a.pdf pots veure, pag 4, que als USA el 48,8% dels homes i el 48,3% de les dones han sofert algun tipus de maltractament per part de la parella. Aquí sabem que el 22% de les dones n'ha sofert però no sabem quants homes perquè no es permet publicar estudis en aquesta direcció. Però com és lògic ha de ser similar. No cola això de voler fer-nos creure que les dones son unes santes.
frederic_p
Aquestes dades, que pots comprovar, no les fan públiques. El maltractament infantil, dels 8 als 17 anys, l’exerceix també molt majoritàriament la mare (pag 53) el 65% els fa la mare i el 35% els fa el pare (ministeri de la igualtat): http://www.observatoriodelainfancia.msssi.gob.es/productos/pdf/malt2011v4_total_100_acces.pdf. També dir que els assassinats a fills els fa el doble la mare que el pare.
toni Castany
Les dones son tan bones que els maltractaments als propis fills ho fan el doble les mares que els pares: https://www.acf.hhs.gov/sites/default/files/cb/cm2015.pdf (pàgina 51). O els assassinats als fills, també ho fan el doble elles que ells (pàgina 61). Als USA publiquen les dades oficials, aquí no, però son similars.
Bonet
El què expliques és roí. En el món fanàtic islamista les dones no son res, per tant tot ho fan els homes. La radicalització es produeix amb la religió que exerceixen més homes que dones. Tot i així t'inventes que les dones hi van forçades, però la realitat és que no. Son moltíssimes les dones que han anat voluntàries a Estat Islàmic.
Solinal
Crec que és intolerable que una columnista d'El Món, insulti cada dos per tres als homes. Entenem que els homes estan acostumats a ser insultats i, segons el masclisme de sempre, el que han heretat les feministes, les dones son sagrades i no se les pot insultar. Però els/les que no som masclistes, creiem que és igual de greu insultar els homes que a les dones. Què passaria si tinguéssiu un columnista que es dedica a insultar sempre les dones?
Gervasi
«...ciutats violades...». Encara que sigui parlant figuradament, em sembla una mica forçada, la cosa. Aquest sra. veu la vida amb unes ulleres especials.

envia el comentari