Sense exèrcit?

"Els exèrcits no serveixen, doncs, només per a fer la guerra, sinó que, al segle XXI, la participació en operacions de caràcter bèl·lic són la dedicació menor de totes les forces armades"

L’Organització de les Nacions Unides va ser fundada el 1945 per 51 estats, després de la tragèdia de la II Guerra Mundial. En l’actualitat, l’ONU és integrada per 193 estats, de proporcions humanes i geogràfiques molt distintes, arreu dels cinc continents. D’aquests 193, n’hi ha 177 que disposen de forces armades o, si es vol dir d’una altra manera, que tenen un exèrcit propi. 16 estats independents, doncs, estan sense exèrcit propi per a garantir la seva defensa nacional. Es tracta d’Andorra, Ciutat del Vaticà, Costa Rica, Dominica, Federació d’Estats de Micronèsia, Grenada, Kiribati, Illes Marshall, Illes Salomó, Liechtenstein, Nauru, Palau, Saint Lucia, Saint Vincent i les Grenadines, Samoa i Tuvalu. Llevat de Costa Rica, la resta d’estats són, de fet, microestats, sovint illes i amb un pes demogràfic molt reduït. Costa Rica, que té 5 milions d’habitants, va abolir les seves forces armades el 1949 i, actualment, disposa de 8 mil efectius armats, entre guàrdia civil i guàrdies rurals, si bé posseeix uns equipaments marítims i aeris que, si bé sense cap denominació militar, ja voldrien tenir-los molts exèrcits. En tots aquests casos, però, que no tinguin exèrcit no significa, en absolut, que no tinguin una política nacional de defensa, ja que aquesta la tenen acordada amb un altre estat i, doncs, un altre exèrcit. És el cas d’Andorra que manté un acord amb l’exèrcit espanyol i el francès, el Vaticà que el té amb Itàlia, Samoa amb les forces armades de Nova Zelanda o bé les Illes Solomó i Nauru amb Austràlia.

 

Hi ha, a més, sis altres estats que mantenen un estatus militar singular, formalment sense exèrcit, però amb unitats paramilitars, equipaments més propis de les forces armades que de la policia i acords amb tercers països per a garantir-ne la defensa nacional. Es tracta d’Haití, Illes Maurici, Islàndia, Mònaco, Panamà i Vanuatu. Islàndia, per exemple, amb 350 mil habitants és membre actiu de l’OTAN i té la defensa garantida pels Estats Units i ha arribat també a acords amb Noruega i Dinamarca, mentre que Mònaco ho ha fet amb França i Panamà, amb 4 milions d’habitants, disposa d’un Servei Nacional de Fronteres i un Servei Nacional Aeronaval, a les ordres del ministre de la seguretat pública, format com a oficial enginyer al Col·legi Militar d’Argentina. La defensa nacional, tanmateix, sempre hi és garantida en tots els casos esmentats, mitjançant acords amb tercers països. Tots disposen, per tant, d’un pla propi de defensa nacional, executable no tan sols en operacions estrictament militars, sinó en cas de catàstrofes ecològiques, calamitats naturals o accidents de grans proporcions als quals, generalment, no poden fer front les seves forces policials ja que estan preparades per a altres funcions de seguretat ciutadana: trànsit, lliurament de documentació, crim organitzat, blanqueig de diner, robatoris, furts, homicidis, salut pública, violència domèstica, violacions, etc. 

 

Els estats amb una despesa militar anual per càpita més important són, per aquest ordre, Aràbia Saudita (6.909 dòlars per habitant), Singapur (2.385 $), Israel (1.882 $), Estats Units (1.859 $), Kuwait (1.289 $), Noruega (1.245 $) i Grècia (1.230$), amb Syriza al govern. Pel que fa als efectius humans, els estats que disposen d’un nombre més elevat de membres a les seves forces armades són la Xina (2.183.000 membres), Índia (1.395.100), Estats Units d’Amèrica del Nord (1.347.300), Corea del Nord (1.190.000) i Rússia (831 mil). A nivell europeu, França encapçala la llista amb el màxim d’efectius militars (202.950), seguida d’Alemanya (176.800), Itàlia (174.500), Regne Unit de la Gran Bretanya (152.350), Grècia (143 mil) i Espanya (123.200). Estats menys poblats com ara Holanda, amb 17 milions d’habitants, tenen unes forces armades integrades per 35.410 membres, Suècia 29.750 amb quasi 10 milions, Portugal en té 29.600 per als seus 10.320.00 habitants i la neutral i pacífica Suïssa, amb 8.372.000 habitants, manté un exèrcit permanent de 21 mil membres. Àustria, amb 8.750.000 habitants, disposa d’unes forces armades de 21.350 efectius actius, amb 146 mil reservistes i Bèlgica 29.600 militars actius i 6.750 reservistes, amb una població de poc més d’11 milions. Les forces armades de Noruega, amb 5.233.000 habitants, integren 24.950 membres, Finlàndia en té 22.200 per a 5 milions i mig d’habitants, Txèquia, amb 10 milions i mig d’habitants, té 21.950 efectius, les de  Dinamarca, amb 5.731.000 habitants, consten de 16.600 membres, Irlanda 9.100 per a 4.473.000. Illes com Malta (450 mil habitants) té un exèrcit de 1.950 efectius i Xipre (1.150.000 habitants) el té de 12 mil membres. Fins i tot el minúscul Luxemburg compta amb un exèrcit de 900 membres per als seus 550 mil habitants, una població tretze vegades inferior a la del Principat i també amb una extensió territorial tretze cops menor.

 

Si mirem els països que s’han independitzat, a Europa, els darrers anys, tots disposen de forces armades pròpies i tots són força més petits que Catalunya: Lituània (17.030 militars amb 2.872.000 habitants), Eslovàquia (15.850 efectius amb 5 milions i mig d’habitants), Croàcia (15.500 per a una població de 4 milions i mig), Eslovènia (7.250 militars i 2.000.065 habitants), Estònia (6.400 efectius amb 1.316.000 habitants) o Letònia (5.310 membres de les forces armades en un país d’1.953.000 habitants). En aquests casos, estudiant-ne el procés d’independència, cap líder independentista no va proposar mai de no disposar de forces armades pròpies, abans d’accedir a la independència, ni de renunciar-hi un cop ja adquirida. En tota la Unió Europea no hi ha ni un sol estat membre que no tingui un exèrcit propi i, a més, el Tractat de Lisboa obliga els estats a un determinat esforç en l’àmbit militar pel fet de compartir una seguretat i defensa conjunta a nivell europeu. Com hem vist, en tenen fins i tot estats amb una població similar a la de L’Hospitalet de Llobregat i Badalona junts. La majoria dels exèrcits, també, participen en missions internacionals en casos de països en conflicte, interposició entre bàndols enfrontats, supervisió i protecció de processos  electorals, ajuda humanitària en situacions de fam, sequera, desbordament de rius, incendis, huracans, terratrèmols, etc., situacions totes elles que no corresponen a cap cos policial i per a la qual no s’han preparat. I no hi ha estat que no disposi d’un servei nacional d’intel·ligència, civil i militar. Els exèrcits no serveixen, doncs, només per a fer la guerra, sinó que, al segle XXI, la participació en operacions de caràcter bèl·lic són la dedicació menor de totes les forces armades, fins al punt que la majoria d’exèrcits occidentals fa dècades que no saben què és una guerra, perquè, feliçment, no participen en cap.

 

Doncs, això. De moment... 

 




Comentaris
Carles Viñals Casado
Gràcies, Josep-Lluís. El teu article, clarificador i exhaustivament descriptiu, calia que algú l'escrivís. Servirà per aclarir les idees de més d'un -i de dos- catalans dubtosos pel que fa a aquest tema. Jo l'he tingut sempre clar. He desitjat viure sempre en un país normal, perfectament homologable a la resta de països lliures i mereixedors de la llibertat; no en un país de "happyflowers".
Helen
Rússia és Europa Sr Carod Rovira
Xavi
Per un cop a la vida i sense que serveixi de precedent, molt bé Sr. Carod
Fat Boy
Es que Catalunya ha de tenir un exercit, pero no "per fer la guerra", sino perque no ens la facin. I per aixo precisem d'un armament capac de destruir l'enemic en questio d'hores, perque no ens podem permetre que ens fiquin en una guerra convencional que tindriem perduda, sobretot amb els veinets que tenim. I sino preguntin als del Kuwait que els va passar amb l'Iraq. Aixo es el que no volen entendre molts, o fan veure que no ho entenen.
Jordi (Català i Suís)
Precisions en relació a Suïssa: L'Exèrcit suís és un exèrcit de milícia - ciutadans-soldats - enquadrats per militars professionals. Els efectitus reals ara el 2017 són 155'000 soldats. Cada any fins als 34 hom fa el servei militar, el més sovint 15 dies. Els Ciutadans-Soldats tenim tot l'equipament militar a casa, inclosos fusell d'assalt, casque, motxil.la, etc i... la munició completa per al fusell. Fins la reforma Armée 95, CH podia mobilitzar 2 milions de soldats equipats i situats en 48h.
Jordi (Català i Suís)
La reforma Armée 95 fou feta perquè els suïssos vàrem votar el 1989 en un referèndum per la supressió de l'Exèrcit. La sorpresa per a l'establishment fou el 35% de vots favorables. Un amic tornà de l'estranger només per votar. Abans Armée 95 fèiem el servei militar fins als 42 anys. I després si vols et quedes amb l'arma de servei. La xifra de 155'000 militars anuals sense comptar la reserva ens fa el país més militaritzat del món. I sense cap problema. CAT té si fa no fa la mateixa població.
Jordi (Català i Suís)
Per cada combatent hi ha 3 soldats no combatents. O sigui que per tenir 50'000 combatents hauríem de tenir 200'000 militars pel cap baix. El sistema suís de ciutadà-soldat no podrà pas funcionar a CAT perquè el 1714 vàrem perdre'n la tradició. Així que benvigudes la Marina amb els fusellers marins, l'Air Force i les terrestres. Tots professionals amb la possibilitat d'una Guàrdia Nacional de Voluntaris a la Reserva com proposà en Carretero.
ok corral
S'oblida d'esmentar quants països permeten armament als seus ciutadans com EEUU. Quants tenen armament nuclear. Quants tenen militars bojos més que disposats a un cop d'estat. Qiu ha de formar part de l'exercit? Vaja, un article molt parcial.
tomas
Fa molta gracia, els que no volen exercit sovint s estan tot el dia matant-se a palles amb el comandante Che Guevara.
Narcís ( conclusió: alguna mena de resistència o força defensiva .. fos només per no facilitar malaurats vulguin ' fer negoci ' de qui considerin beneits, fos només per ‘ solidaritat ‘ amb qui sí s’hi mulla, fos només àdhuc per sentir-nos més lliures .. potser n’és de rebut malgrat tot!)
A) Hom diu allò de ' si vols la pau, prepara't per a la guerra ' .. però també pot ser ben cert que ' si et prepares per a la guerra, sigui força més fàcil caure en ella ' o, allò que és el mateix, ' si vols la pau, viu sense escarafalls guerrejadors '! B) El que passa és que el mal existeix .. l'abús/ prepotència o covardia existeix .. el primitivisme o llei de la força bruta existeix .. el ser macarró existeix .. . . . . . . . . . . sigui aquest estat bon paradigma d'aquesta realitat!
Roger ||*||
Completament d'acord. Catalunya necessita un exèrcit i serveis d'intel·ligència avançats al més alt nivell. La nostra posició geo estratègica és de primer ordre i estem obligats a ser dissuasoris i col·laborar amb els nostres aliats.
caesar
sobre Suiza, añadir, el 5% de los miembros del ejercito son profesionales, además hay que mencionar la fuerza aérea, con escuadrones de helicópteros y escuadrones de cazas , con, entre otros, F-18.
Esteve Guàrdia Mas
Fonamentalment d'acord. Però això ha d'anar progressant. El militarisme del s. XX ens ha donat lliçons severes. Ara hi ha uns desequilibris horribles entre la fam/pobresa extrema i la despesa militar. Tot això és prioritari ...
Carles Viñals Casado
Gràcies també a Jordi (Català i suís), per la seva acurada descripció del sistema defensiu suís, que em produeix una saníssima enveja i que ja voldria jo per a Catalunya.. Felicitats, jordi; has triat un bon país i, en molts aspectes, no has perdut gens en el canvi, però som molts els qui no seguirem les teves passes, perquè "...seguim estimant, amb un desesperat dolor, aquesta nostra pobra, bruta, trista, dissortada pàtria."
Jordi (Català i Suís)
Militars a la Reserva a Suïssa: a més a més dels militars en actiu a CH tenim la Reserva que són centenars de milers. En cas de mobilització com fou al 1939, molts d'ells poden ser mobilitzats encara que no siguin com a combatents. Un veí nostre és capità de l'Air Force a la reserva, grup d'intel.ligència militar. En fet, tots els oficials conserven el grau. No tenim generals, només en cas de guerra o de mobilització com al 1939.
Jordi (Català i Suís)
Els F-18 Hornet McDonnell Douglas (~25) fan feina de policia de l'aire a CH i patrullen 24/24. Ja s'ha fet públic algunes intercepcions d'avions sense "declarar" com un del Govern rus no fa pas gaire. Després hi ha els vells Tiger de Northrop. CAT hauria d'emmirallar-se amb CH. L'únic que no pot fer és conservar el fusell i la munició a casa.
Joachim
Senyor Rovira, per ajudar la gent en cas de terratrèmols o inundacions, el que cal es gastar-se diners en molts i molts bombers, guardes forestals, metges, no armes.
Ara t''escolto
Per fi algú que sembla que l'hi ha caiugut el lliri de la má.
ferran
Brillant i convincent exposició de Carod i molt política, però les puntualitzacions que fa el nostre comentarista de més amunt en Narcís, em convencen més.
Josep
Si ens em de creure què serem un Estat independent hem d'estar disposar a ser Estat. En concordança a les nostres capacitats i potencialitats. I generar confiança i estabilitat en el nostre entorn. I penseu què sempre és molt més barat tenir la nostra política de Defensa què dependre d'Espanya què ens inflarà i molt la factura ,com ara, i no en rebrem pas gaires de beneficis directes, com ara.
L'Emigrant Retornat
Malgrat la brillant exposició que ens fa el senyor Carod-Rovira sobre l'exèrcit, no veig la necessitat de tenir-ne. Ara el que sí veig necessari un bon servei de seguretat i sobretot d'intel.ligència, a l'estil del Mossad..
Jordi (Català i Suís)
Al.lucinant ! Ni més de 300 anys d'Ocupació Militar i Colonització per part dels Espanyols, ni el terror militar del 1714, dels temps d'en Primo de Rivera, del 36-75, han clarificat a la ment de molts Catalans que ens cal un Exèrcit "comme il faut" i que ha d'ésser prou nombrós per fer-nos respectar.
Xavi
Jo veig dues opcions : la milicia Suïssa que és la que més m'agrada , o això d'arribar a algun acord amb un tercer estat. Si fos la segona opció, i parlant en plata, la millor opció sería la Xina. Tenint en compte que la majoria de països que ens envolten son de facto colònies yankis, la millor manera de que ningú ens toqui els nassos és tenir una base militar xinesa a Vic. Només caldria que hi hagués un xinès de guàrdia i una bandera xinesa onejant. A veure qui té pebrots de tocar-nos els ídem.

envia el comentari