Catalunya ja es creu la seva Policia

“Catalunya ja percep els Mossos com un indicador de qualitat del seu país, un actiu i un dret ciutadà al mateix nivell que la sanitat pública i l’ensenyament”

El pòsit que van deixar quatre dècades de franquisme i terror al carrer encara roman en alguns racons de la societat catalana. És un pòsit molt profund, que no s’esborra només amb una neteja de símbols feixistes al carrer i que es concreta en diversos àmbits de la vida d’una societat. Per exemple, en una mena de por, rebuig i desconfiança cap a un cos policial que, malgrat que es va mantenir fidel a la República  -va ser destruït pel franquisme el 1939-, un gruix important de catalans de totes les ideologies i condicions han percebut com un enemic i un repressor i no pas com un garant de la seva llibertat i seguretat. La policia franquista, les seves pallisses, interrogatoris i tortures, però també altres episodis protagonitzats per la policia democràtica espanyola, i en alguna ocasió, també per la catalana, impregnen l’imaginari col·lectiu d’una societat que va viure massa anys atemorida per la violència policial. 

 

Només les societats democràticament molt madures poden percebre la seva policia com un indicador de qualitat del seu país, un actiu i un dret ciutadà al mateix nivell que la sanitat pública i l’ensenyament. Fins el 17 d’agost del 2017, la societat catalana no percebia, de forma majoritària, el cos de Mossos d’Esquadra com un actiu de país valuós. Per a molts fins i tot era una xacra i un enemic de la llibertat. Però els atemptats de Barcelona i Cambrils ho han canviat tot. Amb els seus errors i encerts des de la seva refundació a principis dels vuitanta, mai abans la policia de Catalunya havia estat percebuda pels seus ciutadans com un motiu d’orgull. Mai abans hi havia hagut aplaudiments al carrer, milers de piulades i missatges d’agraïment a la policia. Mai abans els ciutadans havien expressat sense vergonya sentiments positius cap als Mossos. Mai abans, els catalans s’havien sentit tan segurs. Sí, segurs malgrat l’atemptat, en constatar que la Policia de Catalunya es troba al més alt nivell europeu.

 

Ni la indignitat professional i humana d’alguns mitjans de comunicació madrilenys vinculant els atemptats a l'independentisme ni les vergonyoses traves i ocultacions d’informacions rellevants amb què han topat els Mossos no han aconseguit desprestigiar la Policia de Catalunya en aquest trist episodi. ‘L’Operació Desprestigi’ de la policia de Catalunya, que es remunta a molt abans dels atemptats, ha fracassat en el flanc polític i mediàtic. Un nyap en tota regla que ha cridat poderosament l’atenció dels mitjans internacionals, que han lloat la tasca dels Mossos i la dignitat institucional de Catalunya, i han denunciat la fallida de l’Estat en aquesta tragèdia. Mentrestant, a Madrid el debat mediàtic preeminent -amb dignes excepcions com Público i Diario.es- passa per si un mosso va rebre un correu oficial o oficiós d’un policia local de Bèlgica preguntant per l’imam de Ripoll, si l’agent que va abatre els terroristes a Cambrils era legionari, si un terrorista era independentista i de l’ANC, o si el major dels Mossos viu obsessionat per l'1-O i no per la seguretat perquè respon una pregunta en català en una roda de premsa.

 

Mentre es perden en la seva pròpia mesquinesa, se’ls escapa un detall transcendent. La fotografia dels Mossos d’Esquadra encapçalant amb els serveis d’emergències, taxistes i comerciants, la manifestació de rebuig al terrorisme i per la pau, amb els polítics i Felip VI en un segon pla, és el veritable adéu al règim del 78. Una imatge democràtica de valor incalculable que es converteix en un dels fonaments que sostenen des d'ara la construcció de la nova República des de baix.