Aeroport: la llengua absent

"Una llengua, la catalana, que no tenen cap obligació de saber ni jutges, ni policies, ni guàrdia civil, ni militars, ni... I una llengua que no cal saber, no serveix de res"

He anat seguint els diferents capítols de la sèrie documental Aeroport, de TV3, amb un guió a cops tan divertit, fresc i estiuenc, com d’una qualitat idiomàtica, massa sovint, tan escassa com correspon al catanyol estàndard. La sèrie dóna l’oportunitat a l’espectador d’accedir a unes imatges que, en la majoria de casos, queden reservades al personal que treballa en aquesta infraestructura, en qualsevol dels seus àmbits. És un dia a dia desconegut per al viatger, que reflecteix amb encert la complexitat enorme de factors humans i tècnics, sobretot humans, que incideixen en el funcionament regular de la instal·lació. Hi ha moments d’una gràcia particular que conviuen amb d’altres de més delicats i que contribueixen, segur, a fer-nos veure la diversitat de l’activitat professional que s’hi duu a terme, durant les 24 hores del dia. No tot hi és tan bonic, fàcil i divertit com, d’entrada, ens podria semblar als usuaris de l’aeroport que només veiem una cara de la realitat. La sèrie, doncs, té l’encert d’ensenyar-nos l’altra cara de l’aeroport. I en aquesta altra cara, la llengua catalana no hi és, hi és absent, n’és la llengua inexistent. 

 

En l’episodi d’aquest darrer dimecres, el tercer, ni un sol moment apareix en pantalla cap membre del personal de l’aeroport de la capital de Catalunya parlant en la llengua pròpia de Catalunya. Vaig quedar-ne francament impactat. Sabíem que era Barcelona perquè en reconeixíem l’aeroport, però hauria pogut ser, perfectament, Madrid, i no hi hauríem trobat cap diferència. Se’m fa difícil de creure, però és possible que ningú de la torre de control, dels taulells de les companyies aèries, dels capatassos, dels tècnics, del personal de neteja, dels conductors dels diferents vehicles de l’aeroport del Prat no parli mai català? M’he fixat en la seva edat i, pels anys que tenen, tots ells han d’haver estat educats en el sistema educatiu català, basat en la immersió lingüística, i, per tant, haurien de ser competents en català i en espanyol, però no hi ha cap prova documental, a la sèrie, que acrediti competència lingüística en el primer idioma. No només això, sinó que persones que atenen el públic en els diferents taulells, tant d’informació general, com de les diferents companyies aèries, fan una exhibició davant les càmeres de domini de l’espanyol i de l’anglès, com si res. És molt positiu aquest domini dels dos idiomes, però hi ha algun motiu pel qual el català, la llengua d’aquí, no s’empri ni per equivocació, més enllà del rutinari “adéu” de final de conversa?

 

En països europeus com Alemanya, el coneixement de la llengua del país és indispensable per a tenir un contracte de treball, passats tres anys després d’haver-hi arribat, conscients que no pot haver-hi un bon servei sense la llengua del país, factor clau de cohesió i ascensor social. La immersió ha estat positiva per al coneixement de la llengua, però l’absència de consciència lingüística de la majoria -sectors dirigents i societat- ha fet que mai una llengua hagi estat tan coneguda en el seu territori i, alhora, tan poc utilitzada. Una llengua, la catalana, que no tenen cap obligació de saber ni jutges, ni policies, ni guàrdia civil, ni militars, ni... I una llengua que no cal saber, no serveix de res.

 

Ningú, si més no això és el que ens ensenya la sèrie, ningú dels treballadors de l’aeroport utilitza el català entre ells, particularment en les comunicacions a través d’aparells de ràdio o per telèfon. Tot es desenvolupa, normalment, en espanyol o, com a la torre de control, en anglès. Llavors, de què li serveix a un país tenir una llengua pròpia, si els seus ciutadans no la fan servir? El president François Mitterrand sempre assegurava que el futur de la llengua francesa depenia dels francòfons, dels ciutadans que parlaven francès, no dels que no en parlaven. Si la gent que sap català no el fa servir, qui esperem que ho faci, doncs? I això afecta tant els catalans de famílies catalanoparlants, com els catalans nascuts en famílies d’altres llengües, però que s’han format aquí i viuen i treballen aquí.  La responsabilitat en el futur de la llengua depèn de tots ells. I és a tots ells que correspon utilitzar-la com a gest d’afecte, arrelament i agraïment al lloc on viuen, treballen i esperen construir un futur per als seus.

 

Aquesta naturalitat en el no ús del català i, contràriament, en l’ús de l’espanyol en tot moment, a tot arreu i per a qualsevol funció, converteix l’espanyol en imprescindible per a viure en la quotidianitat i el català, lamentablement, en la llengua prescindible. Hauríem de demanar-nos què no hem fet i no fem prou bé com per haver arribat a una situació així, en la qual la imatge que es dóna trenca tota lògica: a França en francès, a Alemanya en alemany, a Itàlia en italià, a Anglaterra en anglès i a Catalunya en... espanyol! Per a la majoria d’usuaris de l’aeroport, aquest és el primer, el darrer o, fins i tot, l’únic lloc del país que veuran i aquí no hi sentiran pas el català com sentiran l’espanyol a Madrid, l’anglès a Londres, o el suec a Estocolm. Si la Catalunya que ve és, des del punt de vista lingüístic, la Catalunya de l’aeroport, he de confessar que no m’agrada i que no és el país en el qual havia somiat tants cops.

 

Tots plegats amb la vista posada en l’1 d’octubre i interessats molts de nosaltres per la independència, ens podem trobar que sí, que acabem tenint independència, però que ens haguem quedat sense llengua, substituïda per l’espanyol com a senyal d’identitat, referent social i icona cultural de Catalunya, sempre i en tot lloc. No diré que, personalment, no m’interessi una independència sense llengua. M’interessa de totes passades, però em faria una pena enorme, perquè seria la demostració de la nostra impotència col·lectiva, el senyal de la nostra deixadesa i la prova del nostre desinterès real per la llengua que ens fa diferents, que arribéssim a una República Catalana sense el català. Tots els arguments són utilitzats per anar fent imperceptible la substitució social del català per l’espanyol: perquè ho entengui tothom, per una qüestió d’educació, els estrangers és més fàcil que sàpiguen espanyol que català i altres bestieses del mateix nivell intel·lectual.

 

Sincerament, no m’agradaria acabar sent ciutadà d’una República que no s’estima ni valora prou la seva llengua, l’única aportació original al patrimoni cultural de la humanitat que només podem fer nosaltres. Ni tenir la mateixa fi que Irlanda, on durant tot l’any la gent va aprendre-hi anglès, un cop ja sentenciat de mort el gaèlic. No m’agradaria ser d’un país amb tan poca consciència lingüística, per part dels seus dirigents i dels seus ciutadans, que acceptés amb normalitat de ser la destinació turística dels estrangers que vindrien aquí a aprendre l’espanyol, un cop els catalans han decidit per la pràctica i l’actitud de cada dia, conscientment els uns, sense ni adonar-se’n els altres, que la seva llengua, el català, no val la pena de ser mantinguda. Perquè les llengües, totes les llengües, només viuen si es fan servir. I jo no vull que el català acabi sent, per culpa nostra, una llengua morta i inútil, com ja és ara la llengua de la qual sempre és pot prescindir, per innecessària.