Pujol, vist des del futur

"Voler erradicar la memòria de Pujol és pujolisme en estat pur. I voler rehabilitar-lo abans d’hora simplement no té sentit ni recorregut"

Tres anys ja des d’aquella brutal confessió a mitges amb la qual Pujol va dinamitar la seva obra i el seu somni d’esdevenir el pare fundador de la pàtria. Tot se’n va anar a fer punyetes, en un drama digne de Shakespeare, replet de tots els ingredients de les millors tragèdies: diners, mentides, poder, famílies, sexe... Després de tantes lliçons, tanta ètica, tanta moral i tant patriotisme, tot va quedar reduït a un grapat de cendres. En la seva megalomania, Pujol volia ser Catalunya, es veia a ell mateix com la personificació de Catalunya.

 

Tenia i té talla, fusta, això és indubtable. I una capacitat intel·lectual i política excepcional, de primera línia, capaç de jugar al mateix temps amb l’estratègia, la tàctica a curt termini i els jocs de mans quan fan falta. Homes i dones així, de gran estatura, els acabem veient com a providencials, figures gegantines que ens donen una gran tranquil·litat: les coses estan en bones mans, ells o elles sabran què s’ha de fer... L’admiració i la confiança, barrejades, sense esperit crític honest, porten a crear falsos déus. Les úniques crítiques a Pujol venien de l’antipujolisme, sovint per raons purament partidistes, sense cap mena de grandesa ni de generositat. Per reacció, enfortien el pujolisme providencial, el prestigi del gran home i la gran obra, mentre pel camí es perdia el bon i democràtic costum de criticar, dubtar, qüestionar...

 

Hi havia marge per a pocs matisos: o estaves amb ell o contra ell. En funció del seu pensament i de les seves maniobres polítiques es definia l’estàndard del catalanisme: només hi havia un sol camí i un sol profeta.

 

Tot això va desaparèixer un dia de juliol d’ara fa tres anys. Tràgic i decebedor, sens dubte, fins i tot per als que mai no hem estat pujolistes: el teníem per una altra mena de persona i, si el valoràvem amb honestedat intel·lectual, no podíem negar-li molts encerts i moltes virtuts. Però tot allò és ja història.

 

Hi ha qui té pressa a rehabilitar-lo, la mateixa que tenen els que volen esborrar-lo del mapa com si mai no hagués existit. No ens culpem, però, en excés: és el mateix que va fer ell, sempre, amb tots els seus adversaris polítics. Esborrar-los, radicalment i sense manies.

 

Voler erradicar la memòria de Pujol és pujolisme en estat pur. I voler rehabilitar-lo abans d’hora simplement no té sentit ni recorregut, en un país encara corcat per les misèries del 3%, no gens diferent a la Gürtel, i de la nissaga familiar que aspirava a regnar sense corona i a cobrar-se el patriotisme.

 

Però clar que hi haurà un dia, en el futur, per repensar i valorar la figura de Pujol amb una generositat no gens pujoliana.

 

Caldrà fer-ho, penso jo, en paral·lel a un procés similar amb Maragall i Tarradellas, els dos altres grans personatges que tanta ombra li feien. Entre el que representen ells tres -insisteixo, sense misèries partidistes- tenim l’essencial de la Catalunya de la segona meitat del segle XX, la que amb totes les contradiccions i dificultats del món ha recuperat la seva identitat, ha après a respectar-se, a reivindicar-se i a buscar el seu propi lloc al món. 

 

Quatre eixos resumits en tres figures històriques: la dignitat del llegat republicà dels anys trenta, l’antifranquisme, el catalanisme i el barcelonisme. Amb tots els seus matisos, són els eixos que ens expliquen i que constitueixen la base del que podrà ser la Catalunya del futur, ja sense homes i dones providencials, sense profetes. Entre altres coses, gràcies al drama d’aquell dia de juliol, amb el qual va acabar una història i es van obrir les portes per fer net, per admetre les pròpies misèries i per posar els fonaments d’una república diferent, nova, a l’alçada dels millors somnis i lluny de les pitjors realitats.




Comentaris
Tip d'apaña
En un país normal, a on no es persegueix la gent per les seves idees ni per ser Catalans, òbviament existeix menys necessitat d'amagar la deixa.
0
Jordi
Millor guardats a casa dels cosins-germans que en mans de lladres. Sou uns collons de presumptes d'hipòcrites. Si us vingués un bon feix a les mans, el primer que us vindria al pensament és anar cap a la Seo.
2
Narcís ( quan en MHP Pujol traspassi , munt d'anys trigui, de ben segur les exèquies seran multitudinàries i .. per alguna cosa serà!) ( no n’és gens fácil ser president de Catalunya quan som “ violats, anihilats, escopits i espoliats “ per país veí botxí!)
No hi estic d'acord : 1. el 3% o el que fos eren diners catalans .. l'oposició ho sabia i no denuncià res .. a espanya n'era força més i amb diners catalans espoliats .. i, al cap i a la fi, es permetia sinó de què! 2. que jo sàpiga l'únic president que tornà reconeixements i guardons així com no gaudir de privilegis d" ex ' àdhuc dependent només de pensió de la ss .. ha estat en MHP Pujol! i 3. si Catalunya hagués estat sobirana així sense ' modus actuandi de barriada espanyol ' .. no passaria!
0
XavierC
D' aquí uns anys El MHP Pujol serà recordat i de vostè, senyor Rovira no en sabran res ni els seus besnéts.
3
Vergonya ....
de l'articulista i de molts partits també catalans que se'n intenten aprofitar. El President Pujol va dir que hi havia una "deixa" a Andorra, que ja hi era abans de morir el seu pare de la que ell no en va voler tocar ni un cèntim. Va ser pels fills i la Marta. Després de estar empresonat i torturat durant quatre anys per la policia espanyola, em sembla molt bé que el seu pare intentés salvar almenys la família posant diners a Andorra. Terra catalana, i més estimada que Espanya.
0
Pujol visto desde el presente
"no n’és gens fácil ser president de Catalunya quan som “ violats, anihilats, escopits i espoliats “ per país veí botxí! " --> Vivo en Cataluña desde hace muchos años y no he visto a nadie violado, aniquilado o escupido por el país vecino. Lo que veo es catalanes y vecinos sistemáticamente expoliados por un grupo de ladrones con bandera como el MHP, amantes de Andorra y Suiza. Y veo, además, que sarna con gusto no pica ¿También creéis que Barcenas se hizo rico vendiendo cuadros? Deu n'hi do.
3
Narcís ( visqui a espanya . . )
. . si a hores d'ara no saps el pa que donen als catalans i els cops de geni gens ni mica amagats que es gasten contra qualsevulla cosa catalana ( i, per extensió, tot el que ens fumen políticament!)! PD: Catalunya és clar que no en té cap de problema .. renoi, si no som plens de mateixos funcionaris locals o provincials i de l'Autonomia espanyols .. per contra, quin català n'és funcionari defora, a espanya ( només cal hi vegin solament l'accent, el to català i .. nascut a ca nostra!)!
0
Pujol visto....
Hola, Narcis. :Si yo dijera que (1) es difícil ser presidente de Madrid, porque los madrileños son violados, aniquilados, etc por la Nación Verdugo Catalana , (2) que Ignacio González es un gran hombre privado de reconocimiento y honores por su "modus operandI de barriada catalana" (?!) y (3) que el Gran Ignacio se llevo el dinero a Andorra por su condición de madrileño perseguido por Cataluña, es previsible que (1) algún catalán entre en cólera y que (2) los demás se pregunten que fumo...
0
Nuria de Mexic
Crec que es un bon retrat de Pujol. I un bon anàlisi del que representa per Catalunya. Em sembla una critica equliibrada i justa. Potser es pot explicar lo de la deixa (encara que jo no ho justifico), pero tenia d` haver controlat els seus fills. Als diari mexicans hi varen sortir històries dels negocis del fill gran i la filla Marta, que vivia a Guadalajara. Havia d` haver sigut implacable i exigent amb els seus fills. Precisament per tot el que ell representava i per poder donar lliçons.
0

envia el comentari