Hem entrat en la fase de la guerra dels manifestos. Sovintegen els obusos de paper d’abajofirmante, les declaracions en els aparells mediàtics del règim en contra del referèndum. Es mesura i pesa l’autoritat de les firmes i s’espera que aquestes arrosseguin voluntats entre els lectors. La torre d’ivori té troneres i des d’elles es defensa la posició unionista a Espanya. Per trobar gent d’igual o superior pes cal mirar a l’estranger, on signen els partidaris del referèndum català. A Espanya, ni els de l’extrema esquerra.
És part del front propagandístic-mediàtic d’un conflicte que, de ser considerat un fals problema creat per una elit privilegiada i corrupta, ha passat a ser la qüestió prioritària en tots els aspectes de la vida col·lectiva avui a Espanya. I és lògic. Per què anava a ser-ho en els camps polític, econòmic, social, institucional o mediàtic i no també en l’artístic, literari, musical i fins religiós?
Els combatents ocupen els seus llocs. La torre d’ivori apunta a les barricades. I aquí es troba amb una resposta contundent. Les posicions ideològiques són minoritàries, inevitablement elitistes i confien la seva força a la qualitat dels seus noms. Les altres són anònimes, però molt nodrides amb un moviment social permanent, constant i prolongat en el temps. Les barricades són la revolució; els manifestos elitistes, la contrarevolució. Paradoxes d’unes biografies previsibles.
Les posicions ideològiques dels manifestos s’orienten a convèncer les masses anònimes que nodreixen el moviment social. La qualitat tracta d’arrossegar a la quantitat perquè reconeix que, l’assumpte concret de què es tracta (qui estigui legitimat per decidir) la quantitat és l’argument definitiu. La qüestió de si és la quantitat espanyola o la catalana no és secundària però no fa aquí al cas. Al cas fa la quantitat com a criteri. La barricada i la revolució enfront de la torre d’ivori amb troneres.
Interessant és, alhora, que aquesta defensa ideològica de l’unionisme es faci paral·lelament a una realitat institucional, material, una acció de l’Estat que nega en la pràctica el que les elits prediquen en la teoria. “L’Estat de dret també es defensa a les clavegueres” va dir en una memorable ocasió Felipe González. I és cert però, a continuació, cal aclarir com es defensa: si fent més efectives les clavegueres o sigui més bruta la guerra bruta o acabant amb ella.
Aquí és on s’ha de mesurar el valor d’aquests manifestos que intervenen en un conflicte, que comencen per negar tota equidistància. I a fe que és cert ja que només ataquen a un dels bàndols, l’independentista, sense considerar tan sols la possibilitat que aquest sigui en bona mesura una resposta a una actitud persecutòria, il·legal, arbitrària de l’Estat, l’última manifestació de la qual és la guerra bruta del govern contra ell.
La guerra bruta situa el conflicte en un terreny molt relliscós. Si els encarregats de vetllar per la seguretat de tots, inclosos els independentistes, recorren a procediments delictius, ningú pot estar segur. Ni els que signen manifestos. I aquests acaben, potser, justificant la injustícia cosa que, és de suposar, està fora dels seus genuïns propòsits.
Amb un exemple s’aclareix l’assumpte. Entre els que s’han manifestat contra l’independentisme s’ha manifestat la idea i esperança que es trenqui la “espiral del silenci” a Catalunya. Donant per descomptat que es tracta de la teoria de Noelle-Neumann i que prenem les precaucions adequades a l’evolució ideològica de l’autora, la pregunta és: han intentat aplicar la teoria a l’opinió espanyola? Han comprovat si hi ha a Espanya espiral del silenci respecte a l’independentisme català? Si n’hi ha, han fet una comparativa amb la de Catalunya?
Isabel Coixet diu que no ser independentista no et converteix en feixista. Per descomptat. I ser-ho tampoc et fa nazi. Però hi ha una diferència que no pot passar per alt: els que diuen “feixista” a Coixet no ho són ni ho han estat mai; qui diuen “nazis” als independentistes, si no ho són ara, ho van ser. Com Noelle-Neumann.
Convé saber amb qui està cadascú.
