Reforçar la posició majoritària

"És ben legítim demanar als que no ho acaben de veure clar que, malgrat tot, facin el gest de reforçar la posició majoritària"

En un article recent a El Punt Avui, Manuel Cuyàs es lamenta que la dinàmica binària de l’actual fase del procés, i en especial la denominació “unionista” per designar qualsevol que, pel motiu que sigui, no veu clara la independència, fa que molts catalanistes se sentin expulsats el catalanisme. Cuyàs cita els noms d’amics personals de relleu públic que es troben en aquest cas, i alerta que, acabi com acabi el procés, “haurem d’emprendre la feina de reparar el catalanisme, que ha quedat molt avariat”. Jo també en tinc, d’amics i coneguts d’aquest perfil, i comparteixo, amb matisos importants que exposaré seguidament, la preocupació d’en Cuyàs.

 

Aquest és un tema interessant, que probablement mereix més debat públic i en unes condicions ambientals més amables que les actuals. El catalanisme modern, com a gran moviment transversal i interclassista que és, sempre ha tingut famílies internes. Famílies ideològiques (catalanisme liberal, catalanisme socialista, catalanisme conservador...), i famílies segons el tipus de relació buscada amb Espanya (catalanisme autonomista, catalanisme federalista, catalanisme independentista...). La gran disrupció de la situació actual és que, des de les Bases de Manresa (1892), és la primera vegada que la gran majoria dels catalanistes són independentistes. Es tracta d’una situació radicalment nova: la família històricament petita del moviment ha esdevingut la gran, i marca el ritme polític del país. La incomoditat dels catalanistes que no s’han desplaçat de les seves posicions autonomistes o federalistes és ben comprensible.

 

Fa un parell de mesos vaig coincidir al plató del Mes324 amb Raimon Obiols. L’entrevista de Xavier Graset i la tertúlia posterior amb ell van girar al voltant de les primeres eleccions democràtiques de 1977, perquè se’n complien 40 anys. El temps del programa es va acabar sense que li pogués plantejar una pregunta que em ronda pel cap fa mesos: “Quan vostès van fundar el Partit dels Socialistes de Catalunya, haurien pogut imaginar que, 40 anys després, hi hauria manifestacions de 2 milions de catalanistes al carrer i el PSC no estaria al seu costat?”.

 

És una pregunta que faig extensiva als amics de Manuel Cuyàs i als meus. Jo sempre havia entès –de fet estava convençut que aquest era un implícit que no calia ni mencionar– que dins del catalanisme el que tocava en cada moment era reforçar l’estratègia de la família majoritària. Si repassem la història, trobarem innombrables exemples de forces independentistes participant d’estratègies autonomistes o federalistes (la Solidaritat Catalana de 1906, els Estatuts d’Autonomia del 32, del 79 i del 2006, les plataformes unitàries antifranquistes, etc). Això és així perquè els independentistes (sectors hiperminoritaris a banda) sempre han entès i participat de l’accidentalisme inherent al catalanisme: allò que és fonamental és la continuïtat de la nació cultural i política, la prosperitat i la democràcia, no la fórmula juridicopolítica concreta que les faci possible. I per tant, cal reforçar en tot moment la posició majoritària dins del catalanisme.

 

Avui, a la vista del comportament de l’estat espanyol i de la nul·la esperança de canvi, la majoria dels catalanistes entenen que l’única forma jurídicopolítica que garanteix la continuïtat de la nació, la prosperitat i la democràcia és la independència. Podem estar equivocats o no, com podien estar equivocats els regionalistes, autonomistes i federalistes dels darrers 150 anys, però aquesta és la convicció i l’estratègia dels que porten ara el timó del catalanisme. Crec que, des de la humiltat, és ben legítim demanar als que no ho acaben de veure clar que, malgrat tot, facin el gest de reforçar la posició majoritària. L’adversari que tenim al davant ja ha demostrat que, si guanya, no farà distincions i qui hi perdrà no són els independentistes, sinó Catalunya.

 




Comentaris
Ramon
Sí, recordo molt bé com l'ERC de Carod i Puigcercós va reforçar la posició majoritària dins el catalanisme.
No tenir ho clar
a aquestes alçades es no volver tenir ho clar. Aixó probablement obeix més a factors de circumstances personals (la feina, la caseta al'Emporda) que a convicció politica. El postureig que va requerí la trancisió, perqué teniem l'amenaça constant, prova que ser bons minyons no ens a servit de res i que la feina i la caseta a l'Emporda no la tenen gracies a la pertinença a Espanya si no a despit de pentanyent i d'esforç personal.
Ramon
L'obligació de reforçar la posició majoritària no pot ser mai norma absoluta però sí que tendeix a ser-ho més quan la posició majoritària és la més apropada a la centralitat. En cas contrari, l'obligació cau en picat. Mira França. Quan en la primera volta els comunistes quedaven per davant dels socialistes, el gaullisme i la dreta ballaven la conga perquè sabien que no se'ls podia escapar la victòria.
Francesc
Ho varen fer, Ramon. Varen reforçar el que era el catalanisme federalista, aleshores posició majoritària.
Joan
Benvolgut Eduard, Et segueis al programa el mes324 d' en Graset. Esten d' score amb tot i no cal debetre res, perquè ja ho. tenim tot clar! Als teus amics catalanistes els hi pots recomanar que llegeixin ell libre del professor d' història, Borja de Riquer, "Anar de debó", Eels catalans I Espanya. Editorial Rosa dels Vents. Edició de 2016. A veure, Espanya es troba encara al segle XIX, Catalunya és ja al segle XXI. Això no pot anar bé. Ja n'. hi ha prou de submissió i esclavage! Independència
Ramon
Aquesta pulsió per tenir el PSC com dels nostres combinat amb odiar Convergència com ni Vidal Quadras, no es pot entendre des de la política. Potser des de la psiquiatria. O des de l'aspiració al sucu-sucu. Però no des de la política.
Ramon
La resposta d'en Francesc em fa ampliar-ho a una tercera possible explicació, des de l'oftalmologia.
Ramon
En política i no només en política però també en política hi ha molts escenaris que fan encertada la pinça (Anguita contra Sogecable), que justifiquen l'acord entre extrems (el pacte grec contra la corrupció) o que fan necessària l'esbandida de posicions intermèdies (Aznar exigint que els bancs tanquessin l'aixeta al CDS). Però no era cap dels tres casos. I per desgràcia, aquella síndrome Life of Brian, aquella ànsia de sucu-sucu i/o aquella urgència de visitar l'oftalmòleg continuen sent-hi.
Susana Rodríguez-Vida
Com es pot considerar catalanista un partit com el PSC, que sempre ha votat a Madrid el que li ordenava el PSOE, fins i tot quan era un vot contrari al que havien fet al Parlament de Catalunya? Sempre ha estat un partit espanyolista que s'ha fet passar per catalanista. I ara s'han tret la careta.
Vlad
Insultant no amplieu res. És més, la cosa va desinflant-se.
@ Vlad
Cert, el soufle unionista va desinflant-se, i jo que me'n alegro que així sigui!!!!
Noi 2001
Encsra bo fossin el 19. Els monarquics dependentistes, són el s xvii
Per Susana...
Jo en tinc 76, soc més o menys de la edat de Obiols.... encara recordo com ell junt amb els de IC varen donar la cara (lletja) per criticar amb arguments patètics que s'hagués inaugurat la TV3 i no fos un "canal folkloriK" tal com volia el govern de Madrid del Felipe en aquell moment.... Va arribar a dir que si es muntava un trn per fer marxar als castellans, ell aniria a dalt..... En algun lloc de les hemeroteques deu constar....
tinc molt present...
com durant molts anys varen fer un "pressing" fortíssim contra CDC (el triangle i altres flors) amb la excusa que eren "de dretes"..... Quasi varen aconseguir boicotejar la magnífica sanitat, les presons, les infraestructures, les universitats.... tot. A la meva edat, es recorden moltes coses.
Narcís ( fos només pel nivell mental, intel·lectual i, allò pitjor, el grau de maldat que els fa respirar .. Catalunya ha de sortir com un llamp d'aquest pecat, pecat mortal d'estat!)
Així és : no es tracta de ' jugar a política ' o com ocupar-se'n dels afers públics o com obtenir els mitjans i grau de preferència en sa despesa i/ o inversió .. es tracta de sobreviure o pura defensa pròpia ( i l'única manera és desfer-nos de " qui hi té violada nostra terra ", nostre territori, nostra casa, tot cercant nostra anihilació nacional i esfondrament econòmic!)! PD: de la vilesa, baixesa i misèria d'aquest estat, partits i majoria població .. què cal afegir que no delatin!
Sixtus
Continuo veient amb estupefacció com molts dels que escriuen aquí tenen la miopia de veure Catalunya en el tercer mileni i Espanya en el primer. Que compareu, Barcelona amb Ocaña? Què diríeu si compareu Madrid amb Berga, Oliana o Rasquera? No cal ser autocrític, només realista!
Joan Quintana
En efecte el Cuyàs te raó. El catalanisme sortirà d'això destrossat al menys per una generació i la societat catalana partida en dues meitats. Per sort avui en dia tot queda registrat i les generacions futures podran comparar la tasca de cosir el pais que vàrem fer als 70 amb la tasca de polarització i enfrontament que estan fent alguns ara. Hi ha una majoria del 70% de catalans a favor d'una entesa amb l'estat i sobre aixó hauriem de construir el pais en comptes de jugar a Dencàs i cia.
pep - manresa
Tot i que en línies generals no en comparteixo la visió, és lícit, lloable i té la seva lògica que en Cuyàs es preocupi pel catalanisme, perquè ell sí que realment es preocupa pel catalanisme, el què grinyola són aquells hipòcrites com el Joan Quintana, tan espanyolista ell. No cal que ens preocupem pel catalanisme de façana, ara és l'hora de la veritat, no s'hi val seguir fent la puta i la ramoneta, qui realment estigui interessat en Catalunya i el "catalanisme" només pot votar SI.

envia el comentari