El relat de l’Atenes catalana

M’hauria agradat poder anar al primer acte públic d’aquesta plataforma, ANA, que es reivindica en clau hel·lènica i noucentista: Àgora Nova Atenes. Ho trobo un moviment de fitxa molt interessant en el panorama cívic i polític terrassenc i confio que no caigui a l’òrbita del partidisme, que és el que acaba matant sempre aquesta mena de coses. D’entrada, m’agrada el nom, com el de les jornades «Nova Atenes» dels Minyons, què ha de dir un servidor després del llibre de poesia «Elegia d’Atenes», i trobo molt escaient que el mestre Jaume Aulet hagi estat l’encarregat de situar ANA en el punt de partida històric, en el vell mite de «l’Atenes catalana». Un mite molt atractiu, però força exagerat, per cert.

 

Aquesta ciutat ni va ser ni podia ser l’Atenes catalana, es va quedar en la Manchester catalana. Però com a somni, com a ideal d’una elit cultural, el mite del noucentisme i del modernisme tenia una gran força. Va tenir la virtut de travessar tot el segle XX, franquisme inclòs, fins que va ser recuperat a través d’aquella «vella dama» que evocava Vicenç Villatoro, o dels escrits de Paulina Pi de la Serra o Mireia Freixa, entre molts altres. La Terrassa de la democràcia municipal, la del 1979, es va abraçar ben aviat a aquest mite perquè necessitava urgentment un relat aglutinador, una identitat, després de dècades de dictadura i misèria cívica. El noucentisme i el modernisme eren el referent gairebé llegendari d’una ciutat que per primera vegada en molts anys gosava somiar-se a ella mateixa, imaginar-se diferent, lluminosa, culta, noble, desvetllada i feliç. I catalana, un detall no gens menor.

 

El contrapunt de «l’Atenes catalana» era la Terrassa problemàtica, desastrosa, que ens van deixar la postguerra, el feixisme, el nacionalcatolicisme i l’especulació salvatge. El relat va tenir èxit com a eix d’una autèntica efervescència i recuperació cultural i ha acabat essent la punta de llança del patrimoni o de la promoció turística, amb fenòmens de masses com la Fira Modernista.

 

Després s’hi van anar afegint altres relats, superposats: la reivindicació de la capitalitat (que vs derivar en la «xapussa» de la cocapitalitat), la universitat, els Jocs Olímpics... Pel camí es van quedar la Manchester catalana, la «Tarrasa la roja», la ciutat de l’emigració andalusa... I mai no han acabat de quallar ni el relat de la Terrassa republicana ni el de la brutal repressió del nacionalcatolicisme. Com tampoc no ha estat així en el cas de la vella Ègara. Potser són massa relats, potser no s’han relligat mai prou bé en l’imaginari col·lectiu.

 

Col·lectiu? Qui és aquest «col·lectiu»? Aquí ja comencen els problemes. Podem passar-nos la resta de la vida discutint sobre relats de ciutat, «storytelling» i altres subtileses exquisides, però abans hem de saber «qui» és el protagonista del relat. Tota la ciutat? Això queda molt bonic de dir, però ja sabem que no és així. Els relats els fabriquen i els difonen una minoria, una elit, expressions que no tenen res de negatiu: simplement, les coses funcionen així. El relat explica, a la gent més dinàmica, qui són i què estan fent, cap a on van, quins valors els identifiquen, quins mites, quines llegendes, quines tradicions. I després s’hi poden sumar o no altres minories o fins i tot una gran majoria.

 

En molts sentits, Terrassa no acaba de funcionar com una sola i única ciutat. Ens agrada creure el contrari, ja ho sé, però la realitat és tan tossuda... Tampoc no és culpa de ningú. Diria que Terrassa és encara adolescent, està a mig coure: una ciutat que ha multiplicat per deu la població en un segle no pot ser una ciutat madura, ben travada. Això demana temps i espai perquè sorgeixin diferents lideratges simultanis, perquè diferents col·lectius vagin tenint el seu marc de representació en el conjunt de la ciutat i perquè al final pugui quallar un relat compartit majoritàriament i que substitueixi el discurs desdibuixat, però en absolut negatiu, de la Terrassa actual.

 

Trigarem encara molts anys en arribar fins aquí, sense oblidar que pel mig ha entrat amb força el relat de la independència, que canviarà moltes, moltíssimes coses en el futur: en qualsevol cas, caldrà esperar i veure, perquè ara mateix tot està molt obert... I tampoc no podem oblidar l’impacte de les indignacions i l’onada assembleària, «transparentista» i hiperdemocràtica dels darrers anys, molt estimulant i esperançadora, però que ja anirem veient en què deriva i com s’estabilitza i madura.

 

I mentrestant, què fem? Doncs això, tornar al mite d’Atenes i reinventar els vells ateneus sota noves formes, com és el cas d’ANA, un projecte molt interessant que acaba de néixer. És un bon camí, si està obert, si no és massa ingenu i si es manté autèntic, veritable. Necessitem ateneus per parlar, discutir, pensar, filosofar... Per conèixe’ns i reconèixe’ns, per compartir relats... Al principi, tot plegat pot semblar només una mena d’entreteniment cultural, jocs de paraules, de discursos. Però les paraules tenen força, la capacitat d’endreçar el món i la nostra ment, de donar un sentit al que estem fent i empènyer a avançar cap a una direcció o una altra. En el rerefons, el que està en joc és el model ideal de ciutat per al futur. Política, sí, clar, en el millor i pitjor sentit: la ciutat és i no pot ser altra cosa que política. Bona o dolenta, però política. I el relat és la clau, allà on comença tot: qui l’escriu, el domina i el predica, posa els fonaments del futur.




Comentaris
Cèlia Ros Gasset
Bona reflexió. Ajuda a fer camí
Cèlia Ros Gasset
Bona reflexió. Ajuda a fer camí

envia el comentari