Turisme

"La controvèrsia sobre el turisme a Barcelona permet endinsar-nos en una contradicció: voler trencar el mirall en el qual sortim reflectits com un d'ells"

És que no som ja tots turistes, un cop ha estat enterrat l'últim i oblidat viatger? Resulta paradoxal que el turisme hagi liquidat a la figura del viatger que va ser, durant segles, l'artífex constructor de mites al voltant del viatge i el lloc, les dues raons que indueixen els turistes a moure’s. Pensar que Venècia avui només és visitada pels turistes per fotografiar la Piazza di San Marco i no per degustar el Bellini que serveixen al Harris Bar, com ho fes en el seu dia l'escriptor Hemingway i viatgers exploradors de la bellesa, com ho van ser Lord Byron, Giacomo Casanova, Stendhal, Paul Morand, Richard Wagner o Ígor Stravinski, entre d'altres, és no entendre que el turista anhela una sort de necrofília, de resurrecció que el transporti a un altre temps. El turista sent ànsia però no sap què i per què. El viatger anhela ser tocat, atrapat per un nou ordre que trastoqui la seva moral i la seva idea dels límits. Alexandre el Gran va ser abans un explorador colonitzat per allò que veia que un conqueridor que sotmetia als pobles derrotats. En el sentit contrari, Hitler era un sagnant i espoliador turista d'Europa. La seva pretensió era acabar amb les diferències, quan el propòsit del veritable viatger és arribar a descobrir-les i quedar fascinat per aquestes. El triomf del turista llagosta és l'apoteosi de la plaga com a concepció del món. Tot allò que no tingui capacitat d'arrasar no pot ser convenientment explotat.

 

La controvèrsia sobre el turisme a Barcelona permet endinsar-nos en una contradicció: voler trencar el mirall en el qual sortim reflectits com un d'ells. És que no som abans turistes que ciutadans? La Barcelona/Eivissa es va imposant, lenta però inexorablement, a la Barcelona/modernista i a la Barcelona/cultural. El debat obert des de l'Ajuntament no ha de ser vist com a amenaça de la Barcelona emprenedora, sinó que ha d'advertir el fet que en alguns llocs de la ciutat prima una desobediència civil de caràcter lúdic que perjudica a tots. Ja l'any 1976, Paul Morand, al seu llibre Venècies, advertia la pèrdua de l'espai sentimental a favor d'un espai per acumular instantànies: "Tantes Leica, tantes Zeiss; És que la gent ja no té ulls? Res envelleix més ràpidament que una ciutat on la proliferació dels turistes determina el seu futur.