No tots els camins porten a Roma (I): la 'Via Catalana a la Democràcia'

"Amb un PSC depurat de components sobiranistes i un PP-Ciutadans cada cop més radicalitzats cap a posicions d’extrema dreta, aquests tres partits representen actualment la tríada del 'búnquer del 78'"

Diu el refrany que “tots els camins porten a Roma”. Almenys, pel que fa al camí cap a la “democràcia”, això fou entès així des de 1978: totes les forces polítiques (deien que) lluitaven per a la realització de la “democràcia”. I quan dic totes, em refereixo a totes, fins i tot aquelles que deien ser antagòniques entre si. En aquest sentit, la legalitat constitucional del 78 conformava un marc superestructural no merament juridicopolític, sinó també uns esquemes hegemònics de pensament, “de sentit comú”, que impregnaven tota definició possible de “democràcia”. 

 

Perquè el 1978, les elits socialdemòcrates, liberal-conservadores, democratacristianes, comunistes i regionalistes, si és que realment podem etiquetar-les en aquesta classificació ideològica, es dissolgueren en el paradigma hegemònic del Règim del 78, que es materialitzà jurídicament en la Constitució espanyola actualment vigent. D’aquesta manera, les diferències estètiques, retòriques, de tradició històrica i de base moral, no impedirien que les forces rivals acabessin defensant programes equiparables pel que fa als seus fonaments econòmics, polítics i socials

 

Així, totes les clivelles tradicionals es reduïren als paràmetres juridicopolítics de la nova superestructura imperant: la lluita de classes passà a saldar-se en debats sobre models impositius i legislacions laborals; la lluita nacional passà a convertir-se en un debat sobre models territorials i legislacions autonòmiques; i així succeí amb tots els debats polítics que havien caracteritzat la lluita contra el franquisme. En altres paraules: podien existir diverses dreceres, carrerons i autopistes de peatge, però, al capdavall, “tots els camins portaven a Roma”, o bé “tots els camins conduïen a la democràcia”.

 

Això fou així, fins a l’esclat de les mobilitzacions independentistes l’any 2009, l’any del naixement de la Via Catalana a la Democràcia. La crisi de legitimitat del Règim del 78 repercutí, sens dubte, a tots els territoris de l’estat espanyol, essent les grans manifestacions del 15-M la seva traducció més palesa. Però, aleshores, per què situar el punt d’inflexió en el context estrictament català i en una data anterior al 2011, l’any que va desencadenar-se el “moviment dels indignats”? 

 

La raó ens l’aporta la perspectiva històrica mateixa: mentre que el moviment del 15-M fou políticament castrat, pel que fa al seu potencial revolucionari, a partir de l’emergència de les forces regeneracionistes, el procés sobiranista català que començà a brotar el 2009, s’anà configurant progressivament com un bloc contrahegemònic de forces rupturistes i, per tant, revolucionàries, fins a dia d’avui. D’aquesta manera, a partir del 2009, si bé les diferents forces polítiques no han deixat d’enarborar la bandera de la “democràcia”, s’ha produït una clara ruptura en relació amb els paràmetres i continguts substancials que havien regit la lluita política des de 1978. 

 

El projecte democràtic català representa, doncs, la total destitució dels principis fundacionals i fonamentals del Règim del 78, principis contra els quals també va alçar-se el 15-M, però que a diferència del moviment independentista català, les forces polítiques que van emergir-ne (Podemos i Ciutadans) no van constituir-se com una antítesi, sinó com un recanvi orgànic de les velles forces del règim; és a dir, com a forces regeneracionistes que, a la pràctica, i cada cop menys en teoria, no constitueixen una impugnació global, sinó una denúncia de la corrupció dels principis mateixos del 1978 que segueixen acceptant com a vàlids per a la realització de la “democràcia”. 

 

En canvi, a Catalunya, la intensificació de l’organització i de la mobilització popular a favor d’un nou paradigma democràtic que impliqui la ruptura amb el franquisme que no s’assolí el 1978, no sols ha progressat de manera enèrgica i continuada des del 2009, sinó que també ha sacsejat el conjunt de les velles forces catalanes que, fins aleshores, s’havien regit pels mateixos esquemes generals que les forces espanyoles. Així hem viscut la completa reconfiguració de l’espai polític català, essent les contradiccions aguditzades pel moviment popular per la independència, les que han provocat la implosió del partit tradicional del regionalisme i de la burgesia catalana (-espanyola): Convergència i Unió

 

Alhora, les mateixes contradiccions han fet aparèixer forces antagonistes com la CUP i han clarificat el projecte nacional d’ERC, juntament amb la sortida dels sectors sobiranistes del PSC, per acabar generant l’actual majoria parlamentària independentista. Aquestes contradiccions, nogensmenys, han repercutit sobre les forces reaccionàries del règim (PSC-PSOE, Ciutadans i PP), situant-les en una difícil situació política que podríem definir entre la impotència i la perplexitat. Amb un PSC depurat de components sobiranistes i un PP-Ciutadans cada cop més radicalitzats cap a posicions d’extrema dreta, aquests tres partits representen actualment la tríada del “búnquer del 78”

 

Pel que fa a la seva lògica política, el discurs d’aquestes forces segueix articulant-se al voltant de l’ordre constitucional vigent, com a única possible font de “democràcia”, fet que les porta a acusar el bloc majoritari independentista de “colpistes”, “d’autoritaris” i, en definitiva, “d’antidemocràtics”. L’afirmació rotunda, segons la qual “fora de la legalitat constitucional espanyola no hi ha res a negociar” demostra, justament, el que es comentava més amunt: la lògica política inaugurada el 78 establia uns paràmetres hegemònics sobre la naturalesa de la democràcia, de manera que la lluita entre les diferents forces oficialistes s’articulava sobre un mateix punt de confluència: era una lògica centrípeta, com s’ha dit, fonamentada en diferències programàtiques insubstancials, podent-se sintetitzar en una simple disputa sobre quina força sabria respondre millor a una mateixa finalitat política; a la mateixa definició de “democràcia”. 

Així és com, aquestes tres forces atrinxerades en la minoria parlamentària unionista, es disputen encara a dia d’avui la bandera d’un mateix projecte polític, per acabar sumant contra aquells que defensen la Via Catalana a la Democràcia. La diferència principal, però, és que entre l’escenari actual i aquell que caracteritzà el període històric des del 1978 fins al 2009, ara que ja “no tots els camins porten a Roma”. Fonamentalment, perquè la destinació del camí que ha emprès el poble català ja no condueix cap a la seva “democràcia”, sinó cap a la República Catalana Independent




Comentaris
Anna Armendares
Un article que s`ha de llegir i pensar a fons. Es un dels articles amb mes força teòrica i mes pes que he llegit a El Món. Explica a profunditat el que ha passat amb el règime del 78 i la seva suposada democràcia, o mes ben dit, el monopoli del que es o no es democràtic. Una democràcia a partir d`uns principis ben febles, tan en lo politic com en lo ètic.

envia el comentari