Poder de Terrassa, a favor de Terrassa o sense Terrassa?

«Tenim» dos consellers, dos, al govern de la Generalitat. És una manera de veure-ho, clar, en clau localista: mesurar quants terrassencs hi ha a llocs clau a escala nacional o estatal, per deduir el suposat «poder» de Terrassa, la seva capacitat d’influència. «Tenim» és evidentment una exageració i una ingenuïtat, però és innegable que Josep Rull i Lluís Puig són terrassencs. Ara bé, d’aquí a que siguin una mena de delegats allà on es remenen les cireres...

 

Antigament, vull dir fa deu o vint anys com a molt, potser trenta com a màxim, una de les coses que es comentaven als «cercles del poder» terrassenc era si la ciutat tenia prou connexions amb el «poder de veritat». És a dir, si estava prou present a Barcelona, a Madrid, a Brusel·les o allà on fos, per defensar els «interessos» de la ciutat, que no se sabia ben bé qui els decidia...

 

Se solia dir que Terrassa era una mena de ciutat «autista», poc representada, poc connectada.

 

Hi havia, en el rerefons, una gran nostàlgia dels temps del caciquisme. El salisme, aquella forma terrassenca de caciquisme de finals del segle XIX i principis del XX, va deixar una empremta molt forta en l’imaginari dels que manaven a Terrassa: era el mite del homes providencials, que arribaven molt lluny i molt amunt i que podien ser molt, molt útils, per solucionar «les coses de casa».

 

Fem una llista? Hem tingut un Royes a la Diputació molts anys (i després a la Zona Franca), acompanyat d’un Labòria en segon pla però amb un paper molt rellevant. També podríem apuntar a la llista un Carceller, ministre de Franco en els primers temps, que va forjar una immensa fortuna i una nissaga madrilenya que arriba fins als nostres dies. Podríem anotar, per exemple, una llarga llista de terrassencs a mitjans de comunicació. I alguns empresaris que han sabut moure’s bé en el model de feudalisme empresarial, ai, perdó, volia dir gremial o associatiu, que impera al nostre país. Teníem la Caixa de Terrassa, també, però allò anava del que anava: de feudalisme local, més que cap altra cosa. Hi podríem afegir el Xavi Hernández, el terrassenc més famós de tots els temps? Vinga, apuntem-lo. Com també hi podríem apuntar en Xavier Matilla, ben situat a la cúpula catalana de Podem, o Marc Grau, al Congrés dels Diputats. Sense oblidar Pere Navarro, que va ser líder del PSC durant un temps. I tots els alcaldes, per suposat, perquè gran part de la seva feina és justament aquesta, escombrar cap a casa, i fins i tot el bisbe, tot i que el temps del poder episcopal ha passat a millor vida. A més de molts càrrecs públics poc visibles, empresaris de veritat, gent de la cultura, científics, que tenen ADN terrassenc però que es deuen a altres projectes, ecosistemes, ambicions...

 

La llista no és curta, i menys ara, amb dos consellers simultàniament al govern de Catalunya. Desmenteix aquella vella idea de ciutat tancada. Però tampoc no suggereix cap mena de croada, de «lobby» de terrassencs que fan feina per a Terrassa des de llocs remots on es prenen decisions importants.

 

El balanç local dels "terrassencs abroad" és justet, grandeses propagandístiques i megalomanies a part.

 

Entre altres coses, perquè el món ni va ni ha anat mai així. El caciquisme és un fenòmen local, que s’acaba en un radi de com a molt trenta quilòmetres. El terrassenquisme és també un localisme, com tots els municipalismes. El poder de veritat, en tots els sentits, bons i dolents, comença més enllà i pren formes no localistes. A vegades hi ha algú a qui li interessa mantenir una base local, sí, però la clau de la jugada, per a qui fa el salt, és canviar de lliga i mirar de pujar a primera divisió, on les coses van d’una altra manera i no de fer una plaça al teu poble.

 

En qualsevol cas, és un tema que dóna per pensar-hi, que revela el funcionament de la política, l’economia, la cultura... I que dóna pistes per reflexionar una mica sobre el paper d’una ciutat al món, sobre les possibilitats reals (no fantasioses) de fer ciutat mentre fas país, fas món o fas galàxia. I sobre la capacitat i l’atractiu de les arrels d’una ciutat per mantenir «lligada» d’alguna manera a la seva gent més exitosa, amb més projecció. 

 

Aquesta seria, crec, la clau de lectura de tot el fenòmen, més enllà dels entusiasmes localistes i patriòtics que no van enlloc. Just el que a Terrassa no ha acabat de funcionar mai, per raons que ara mateix seria molt llarg d’explicar...




Comentaris
Pau300
No conec ni tinc cap referència d'en Lluís Puig i, per tant, li donaré un marge de confiança. Però sentir parlar del Rull em supera. Què va aquest personatge per Terrassa durant tots els anys que va figurar a l'ajuntament? Va marxar perquè no hi pintava res. Ara, segueix igual. Grans discursos, amb molta teatralitat i buits de contingut.
Català-Espanyol
Soc vell pesuquero.Perqué soc Catalá-Espanyol soc Independentista.Vull derrocar l'Estat oligàrquic del 78. El Federalisme acaba sent més Centralisme. El camí es la Independència. Votaré el 1 O

envia el comentari