Garanties

"La vida és per viure-la del tot. No hi ha garanties de res. I no passa res"

Estic intentant escriure aquest article i no em surt. I, en lloc de fer-ho malament, em distrec amb el Twitter i cent mil coses més que haig de fer. No estic sola. El perfeccionisme bloqueja. Pensar que no som prous, ens immobilitza. No és que ens permeti fer una cosa mediocre, ens priva de la possibilitat de fer res, de tant que ens incomoda la mediocritat. I si no ens permetem fer una cosa mediocre, tampoc no ens permetem la possibilitat de lluir. Ens quedem al sofà, muts.

 

El canvi ja és prou difícil. Estem programats per a rebutjar-lo. El biaix en contra de l'statu quo està ben estudiat pels científics universitaris. En general, la gent prefereix quedar-se amb el que té encara que ells mateixos sàpiguen que l'alternativa és millor. L'exemple que m'agrada més és el poble d'Alemanya que va haver de canviar de lloc per acomodar-hi una mina. El govern va oferir diversos plans gratuïts per a reconstruir el poble de manera més eficient i lògica, i els ciutadans del poble van preferir tornar a construir el poble justament tal com havia estat. https://www.hks.harvard.edu/fs/rzeckhau/SQBDM.pdf

 

Afegim-hi un fenomen que em preocupa cada vegada més: la cerca de la seguretat. Des de fa uns anys, sembla que tot va en aquesta direcció. Als Estats Units es nota molt però a Catalunya també. Al principi, era més aviat positiu: vam instituir cinturons als cotxes i, al llarg dels anys, hem anat insistint que els motoristes portin casc. Després, vam instal·lar tanques al voltant de totes les piscines. I no parlem dels trampolins, que ja han desaparegut de totes les piscines públiques.

 

També tenim por de les persones. No deixem que els nens vagin al parc o la placeta sols perquè els podria agafar algú. (Tant és que la vasta majoria de raptes són fets per coneguts.) No deixem que vagin sols al col·le. Una dona que deixava que el seu fill viatgés sol al metro de Nova York (en un trajecte curt, amb confiança, diners i mòbil) va ser escridassada pels mitjans com a mala mare. Si així salvem un sol nen, deien, doncs, haurà valgut la pena. Mentrestant, els nanos no saben anar pel carrer solets. No m'estranya que es quedin a casa per jugar amb la Play.

 

Això no és tot. Una de les meves cosines està convençuda que estem tots a punt de ser assassinats pels terroristes, que vindran en qualsevol moment per tallar-nos el cap i que l'única solució és tancar les fronteres, fer llistes de tothom i, d'alguna manera que no sóc capaç d'entendre, fer una societat lliure de perills. Una societat perfecta. Quins calfreds.

 

Li intento parlar de llibertat i aire, però no em pot sentir. Té tanta por que no pot sortir del seu món. I quin món més petit que té. Em sap greu. Pensa que sóc enormement imprudent amb la meva vida i amb la dels meus fills. Potser. Senzillament no sé viure en una capsa. I no m'importa ser imperfecta. Fallar. No fer-ho tot exactament com hauria de poder-ho fer si totes les condicions fossin les que haurien de ser. Perquè les condicions no són mai exactament com haurien de ser.

 

No hi ha garanties. Això és el que volia explicar als que en volen aquesta setmana. És que no n'hi ha. Ho sento. No n'hi havia el 78, no n'hi havia quan us van votar a vosaltres, i no n'hi ha ara. Ni en la vida particular ni en la política. I no passa res. L'objectiu no és només el canvi, la independència en si, que també, sinó que és viure lliurement, plenament, provant-ho tot. És provant coses i fallant que podem millorar, que podem trobar noves possibilitats de vida. No podem viure en una capsa. No podem viure amb por. Si hem d'esperar fins al moment perfecte per canviar, no canviarem mai. Si hem de canviar només si hi ha garanties que tot surti bé, doncs, ens quedarem exactament igual. Ja és prou difícil canviar, no ho fem impossible. La vida és per viure-la del tot. No hi ha garanties de res. I no passa res.




Comentaris
El sentiment de llibertat que es te quant un se sap amo del ser poder de decisió
Ens dona una finestra al que en algún moment varem ser i que podem tornar a ser.
terrassenc
L'única garantia potser sigui que un dia venim i un dia marxem, i que de tot, només en veiem un mos. Tothom veu la veritat, i com bé diu la Liz, no hi han garanties. Ni falta que fan.
Joan
¡Zasca! als comuns...algú té garantit que estarà viu demà?...i ja esteu fent plans per marxar de vacances l'1 d'agost i potser el bitllet d'avió a la butxaca. Però per votar i entrar a la història com a membres d'un nou país... heu de tenir permís de "papà Mariano"...sou pobres i dependents de per vida...!
Giramón
Excel·lent i necessaria reflexió, com deia el meu pare, la vida en si mateixa és un risc.
esquerra mediocre
Que una senyora apocada de CIU demani totes les garanties del món es normal, però els ''revolucionaris del 15M'' aquells del SI SE PUEDE! és senzillament grotesc. Tenim una esquerra mediocre
Manel
Com molt bé diu la Sra. Liz, la millor garantia és la manca de garanties.
Catalanosaurius Rex
Sí que hi ha garanties ! Si no ens independitzem tenim garantit l'expoli fiscal per 300 any més. Tenim garantit que el català desapareixerà, que la corrupció anirà a més, que la justícia social no arribarà mai, que l'estat espanyol empobrirà Catalunya per impedir que aixequem cap. Hi ha moltes garanties en aquest procés. Totes, però, contra Catalunya. Ni un pas enrere ! Votarem !!
Els hipòcrites
Hi ha una cosa pitjor que l'obsessió per la seguretat total: és aprofitar-se'n per negar als altres drets fonamentals. Jo puc no estar d'acord amb la independència, però si hi ha un nombre prou gran de gent que sí que la vol tenen dret a ser escoltats i a que es declari si són majoria. Com que saben que és immoral negar-ho, treuen el pretext de les garanties i exigeixen un referèndum pactat (que saben que és impossible)
Bruna Colomer
Gràcies per escriure Sra. Castro. Quan la llegim, molts ens adonem de la profunditat de les coses. De tot cor, gràcies. Em fa començar el dia amb més confiança!

envia el comentari