La tercera ciutat de Catalunya

Reconeguem-ho: superar Sabadell en població va estar bé. Va ser un petit i inofensiu “subidón” d’autoestima, que s’ha d’entendre en el context de la competició històrica entre les dues ciutats. L’any 2006, quan Terrassa va traspassar la barrera dels dos-cents mil habitants, vam fer festa grossa. Eren els anys en què les empreses encara duplicaven la facturació de l’any anterior, els pisos es venien pel doble del que t’havien costat, els crèdits ens sortien per les orelles i les “visa” treien fum. Créixer, créixer, créixer… Aquesta era la consigna. I després va venir la patacada, perquè tot allò era una formidable mentida fabricada per la generació Aznar-Rato i comprada alegrement per la generació Zapatero.

 

Onze anys després, al llarg d’aquest 2017, estem superant Badalona. Té menys “morbo” i ja no dóna per a gaires exclamacions de joia. Estem passant a ser la tercera ciutat de Catalunya, en dimensió. Potser, segons com es miri, som la segona, ja que costa molt diferenciar L’Hospitalet o Badalona de la Ciutat Comtal. Nosaltres estem a l’altra banda de Collserola, on per als barcelonins comença el “far west”. Però des de la resta de Catalunya, ens veuen com veiem nosaltres Badalona: enganxats a Barcelona, gairebé indiferenciats.

 

I, clar, ja no està clar si això es bo, dolent o indiferent. Els dos-cents mil habitants sí que eren una fita simbòlica: entràvem al club de les dues-centes grans ciutats europees i al de les vint-i-cinc majors ciutats de la península ibèrica. Guau! I més en aquells temps en els quals si no creixies i et multiplicaves no eres res ni ningú.

 

Ara, però, competir amb Badalona o L’Hospitalet té poca gràcia, la veritat. Entre altres raons, perquè pensem que som molt diferents, quan potser no ho som tant.

 

En realitat, la qüestió és molt més simple i crua: no importa massa la dimensió sinó la situació. I totes aquestes ciutats formem part de la “gran Barcelona”, amb les seves coses bones i dolentes, amb els pros i els contres. A totes els agrada creure que tenen una identitat fortíssima i super diferenciada, però només cal que juguem una mica amb el zoom de Google Maps i descobrirem la realitat: som Barcelona. Facetes de Barcelona, si es vol. Evidentment, amb diferències i característiques pròpies, però intensament barcelonines. Unes, molt enganxades (és el cas de L’Hospitalet i Badalona) i d’altres una mica més allunyades del nucli dur, com Terrassa o Sabadell.

 

Dos mil anys després de la fundació de Barcino pels romans, som el que érem: una prolongació de Barcino, fruit d’una formidable visió de les possibilitats del territori dels actuals Barcelonès i Vallès. I som el que som, i podem ser i fer moltes de les coses que fem i somiem, justament perquè hem crescut aquí, a la vora i a la roda de Barcelona.

 

I aquí comencen els problemes i les oportunitats. Hi ha qui ho veu com un risc i qui se n’adona de la immensa oportunitat que hi ha en jugar al costat de Barcelona en comptes de queixar-nos quan Barcelona no ens fa cas o no ens estima prou, que és sovint. La dimensió demogràfica no compta, en aquest cas. La clau és una altra: cap a on mires, amb qui et posiciones, com aprofites les oportunitats i preserves la teva identitat.

 

A Terrassa, a grans trets, això no està massa clar, des de fa molts, molts anys, si és que ho ha estat mai… A vegades juguem amb l’equip d’un Vallès que no acaba d’existir o al d’una segona o tercera corona metropolitana que és una fantasia. A vegades som la porta de Barcelona, d’altres ens situem a l’eix del Llobregat o de l’E-9 fins a Toulouse (una altra fantasia) i de tant en tant ens situem com la ròtula entre la Barcelona metropolitana i la Catalunya interior… Anem oscil·lant.

 

I mentrestant anem creixent, tot i que sense l’entusiasme i la competitivitat d’altres temps, sense fer-ne bandera… Mirant-nos més el melic que cap altra cosa i sense fer l’esforç de veure’ns des de fora i des de lluny.




Comentaris

envia el comentari