Les rebaixes perpètues i la “low life”

Entre el divendres i el diumenge, mentre Terrassa viu la Festa Major, les rebaixes d’estiu tornen oficialment a la càrrega, quan tot just acaba de començar l’estiu. Algunes grans cadenes (Zara i els seus satèl·lits, El Corte Inglés…) les han iniciat abans, però també és cert que ja fa dies, setmanes, que a tot arreu es veuen cartells de promocions especials, de descomptes, d’ofertes…

 

Primeres, segones, terceres rebaixes… i rematada final. I la rematada de la rematada. I tornar a començar, al mes d’agost, al mateix temps que als apardora ja es posa la roba d’hivern. Descomptes del 20%, 50%, 70%… Un festival. Diguin el que diguin les lleis comercials, la cosa ja fa temps que no té remei: tothom fa el que li dóna la gana i es queixa del que fan els altres.

 

Aquesta és la primera barbaritat: unes rebaixes, en teoria, haurien de ser al final d’una temporada, i no al principi. Però relaxem-nos, perquè les rebaixes ja no són el que eren.

 

Abans eren l’excepció, ara són la norma. Si pagues una cosa al preu que posa l’etiqueta, fora de promocions i altres mandangues, ets un ingenu. Algú ha de picar, és clar. Però està ple d’oportunitats per aconseguir les coses a baix preu, a les botigues o a internet. T’estan dient continuament: noi/a, ets tonto/a si no aprofites totes aquestes oportunitats...

 

Low cost, hard discount i mil invents més, tots en la mateixa línia: oferir cada vegada coses més barates a una societat que ja no té els diners que tenia (o que demanava a crédit) fa deu anys.

 

Problema? Que mai no ens fem algunes preguntes interessants. Per exemple, què valen realment les coses? O una altra: qui paga realment les rebaixes?

 

La resposta és complexa, però es pot resumir: senzillament, ens han rebaixat la vida. Tot s’ha anat retallant i rebaixant, a mesura que es transferien els costos d’aquestes rebaixes als més febles. Posem que, en primer lloc, als treballadora d’aquí. I en segona instància, als esclaus que treballen per a nosaltres a països remots per quatre rals i en unes condicions dramàtiques d’explotació. Aquest és el gran secret de fons, la nova economia de les rebaixes, dels descomptes, dels preus imbatibles.

 

No deixa de ser una economia de guerra, de pobresa dissimulada, de “low life” a la recerca sempre del millor preu, de l’oferta més atractiva. Conseqüència? La progressiva precarietat que ho contamina tot, disfressada de competitivitat, de màrqueting agressiu, de tendències de mercat i altres bajanades. Simplement, estem baixant graons en l’escala del benestar i ens donen el caramelet de les rebaixes i del “low cost” perquè ens empassem la gran estafa de la darrera dècada. Mentrestant, ens prediquen que l’economia va cada dia millor, que es creen milers de llocs de treball (amb contractes curtíssims i sous baixíssims), que el consum va creixent… I la confiança dels consumidors (un concepte absolutament trampós) torna a anar com un coet. Ens ho repeteixen continuament i la veritat és que la majoria s’ho va creient. Sense entusiasme, però el missatge va quallant.

 

Tanmateix, quan arribem a baix de tot (encara ens queda un bon trajecte per recórrer…) ens adonarem de sobte que el paisatge ha canviat i que estem instal·lats en una altra realitat. Serà d’aquí a no sé quantes temporades de rebaixes perpètues, de promocions eternes, de descomptes interminables. En el rerefons hi ha un brillant (i malvat) projecte de futur: un canvi de societat, un repartiment diferent i molt més desequilibrat de la riquesa. I mentrestant, nosaltres anant de rebaixes i competint a veure qui troba uns texans més barats...




Comentaris

envia el comentari