El darrer graó

"A partir d'aquí, d'aquest èxit indiscutible en aconseguir allò marcat com a meta, tocarà repensar la funció del filial"

El Barça B no és un equip per competir. Tampoc ho són els juvenils, els cadets, els infantils o els alevins. I encara menys els equips de l'FCB Escola plens de nens que somien vestir la samarreta del Barça tota la seva vida. El filial blaugrana ha aconseguit l'objectiu principal marcat per l'àrea esportiva -i admès públicament pel secretari tècnic-, que no era cap altre que tornar a la Segona Divisió A. "Hem d'abandonar la Segona B, és prioritari", va dir Robert Fernández abans de començar la temporada. Doncs ja l'han abandonada. Van fitxar un grapat de jugadors amb els quals Luis Enrique no ha comptat en els darrers dos anys, amb l'excepció de Marlon per necessitat imperiosa, i ha ascendit a la segona categoria del futbol professional estatal. Objectiu acomplert, bona feina.

 

A partir d'aquí, d'aquest èxit indiscutible en aconseguir allò marcat com a meta, tocarà repensar la funció del filial. Imagino que el club voldrà mantenir, sigui com sigui, la categoria, una finalitat que, per si sola, no aporta res més que una enorme dificultat competitiva. I això és bo, evidentment, perquè els jugadors estiguin preparats pel salt. Però la Segona B també és una categoria altament complicada i on els futbolistes han de treballar de valent, com han comprovat aquests darrers anys. Fer equip per mantenir-se a Segona A no té cap sentit. El Barça B és l'últim graó abans de l'ascens al primer equip i, per tant, és l'última etapa de formació del jugador. Utilitzar un estil de joc diferent per poder competir de tu a tu amb el Tenerife o el Cadis i disposar de futbolistes que garanteixin la permanència a Segona A, però que no siguin vàlids per promocionar-los, perjudica greument els interessos del primer equip i, de retruc, els de totes les categories inferiors.

 

Ahir al Miniestadi, només cinc dels onze titulars del Barça B s'havien format a la base: José Aurelio Suárez, Sergi Palencia, Marc Cucurella, Ferran Sarsanedas i Carles Aleñá. Quin sentit té això? Com és possible que a l'últim graó del futbol formatiu hi hagi sis jugadors fitxats de fora jugant a l'onze inicial? D'acord, l'objectiu era l'ascens i s'havia de fer el què fos. Ara, però, toca posar calma. Agafem-ho amb perspectiva i analitzem de quines categories han pujat al primer equip els cracks dels darrers vint anys. Ho veurem clar. Només cal fixar-nos en Sergio Busquets i Pedro, les dues grans apostes del 2008. Pujaven de Tercera. I l'Espanyol? L'any en el qual ascendeixen al primer equip Marc Navarro, Aarón Martín, Marc Roca i Óscar Melendo -i s'hi consoliden- el seu filial baixa a la Tercera Divisió. No és imprescindible tenir l'equip a Segona A per assegurar-se l'aposta pel filial. I encara menys incorporar-li jugadors que barrin el pas als qui has dedicat tota la vida a formar. Ara que l'objectiu s'ha assolit, repensem-ho tot.




Comentaris

envia el comentari