Bombers: l’exèrcit contra el foc

Les esgarrifoses imatges dels incendis de Portugal haurien de ser el contrapunt realista, molt seriós, de la campanya de l’estiu 2017 al nostre país. En un context de canvi climàtic, de temperatures cada vegada més altes, de sequera, encara més. I encara hi hauríem d’afegir l’impacte del dramàtic l’incendi del bloc de pisos de Londres. Imatges que ens haurien de fer reflexionar a tots una mica (és una d’aquelles frases que es diuen per dir-les, perquè ja sabem que ni és ni serà així) però que sobretot haurien de fer que el govern i el parlament d’aquest país sortissin del seu bloqueig mental i polític i dediquessin una bona estona a pensar, analitzar i discutir si estem preparats realment per afrontar uns riscos que tot indica que van a més.

 

Però no hi ha ni un sol indici de què sigui així. Ens expliquen, com cada estiu, que hi ha preparat un dispositiu suficient, que podem estar tranquils, que hem de col·laborar a base de civisme i precaució i totes aquestes coses que es donen per suposades. I apa, tots a la platja, que el govern ja se n’ocupa.

La democràcia, pel que fa a l’administració, es basa en això: la confiança dels ciutadans envers el govern i les institucions. Hem de confiar en què fan el que han de fer, per això estan.

Tanmateix, si et prens la molèstia de dedicar una estona a buscar al Google resulta que topes amb una realitat força més inquietant que aquest tranquil·litzador missatge governamental. Trobes un munt de queixes dels bombers professionals o voluntaris. Descobreixes un desànim preocupant, moltíssima gent cremada i desmotivada. Per aquí i per allà van sortint notícies de manca de material, de vehicles no renovats, de retallades que s’han anat acumulant any rere any…

 

Mentre alguns perden el temps discutint evidències (per exemple, si una Catalunya independent hauria de tenir exèrcit, cosa que és una obvietat), resulta que tenim un “exèrcit civil contra el foc”, el dels bombers, maltractat, desgastat, castigat, sense una estratègia global clara, sense recursos suficients, sense moral de victòria… Tot això ben dissimulat amb molta xerrameca, enmig de la indiferència dels ciutadans, que només esclaten quan hi ha una tragèdia i després ni se’ls acut treure’n conclusions polítiques i exigir un govern seriós.

 

Ah, això sí, ens passem el dia activant alertes, alarmes, plans i tota una creixent escenografia de les emergències, que tenen com a principal funció primer esverar-nos una mica, després tranquil·litzar-nos i de passada que algú es pengi una medalla si al final no passa res.

 

Les alertes i les activacions i desactivacions de plans estan pensades per generar confiança, però molt em temo que en realitat amaguen tots els motius per a la desconfiança.

 

Portem molts anys instal·lats en el desgovern, a Madrid i Barcelona. I a sobre del desgovern i una política cada vegada més mediocre, les retallades i el demencial endeutament estatal estan ofegant mica a mica el país: la prevenció d’incendis, la sanitat, l’educació, les infraestructures, la política econòmica… A tot arreu veiem el mateix: l’impacte silenciós però contundent d’anys de polítiques equivocades, de mentides, d’improvisacions, de molt soroll mediàtic però poca consistència política… No es governa a cop de titular, de mocions i contramocions, de campanyes… Ens hi han acostumat, però al capdavall es fa evident que tot plegat només és fum: en gairebé tots els camps, aquest país està retrocedint cap als anys noranta, vuitanta, setanta i encara més enrere.

 

Menys alertes puntuals i més treball de fons, pacient, sistemàtic… i més escoltar els bombers, més valorar-los, més respectar-los i agrair més la seva feina, per una banda, i que es juguin la vida per nosaltres. I, per suposat, dotar-los dels recursos que necessiten per complir amb la seva missió, la de ser el nostre exèrcit (civil) contra el foc. 




Comentaris

envia el comentari