Turisme: què volem?

"La qüestió del turisme necessita política de la bona: de la de pensar a llarg termini, arribar a consensos i fer esforços persistents"

Si vostè no vol veure turistes a Barcelona, perdi tota esperança. Cada vegada hi ha més gent al món amb capacitat adquisitiva per fer vacances viatjant. A la Xina, centenars de milions de persones s’han incorporat a la classe mitjana els darrers vint anys. L’any 2000 la Índia tenia 1.000 milions d’habitants i avui en té 1.300 milions. Un dia o altre l’Àfrica començarà a generar classes mitjanes a dotzenes de milions. I voldran viatjar. La demografia mundial està disparada, i la mobilitat també: fa 10 anys es feien 1.000 milions de viatges internacionals a l’any. Avui són 1.300 milions, i els experts calculen que al 2025 es produiran 1.800 milions de viatges internacionals a l’any. Això no ho atura un alcalde, ni tan sols una alcaldessa. De fet, això no ho atura ni Déu. En aquest context global, Barcelona té tots els números per patir, o per triomfar, o per morir d’èxit, vostè tria: és una ciutat bonica, vibrant, ben comunicada, amb bon clima, amb platja urbana, amb bona gastronomia, amb un patrimoni cultural impressionant que inclou una icona mundial com la Sagrada Família, està a dues hores del Pirineu i de la Costa Brava... Tots aquests atractius, a més, són estructurals i no tenen marxa enrere. No sé si és una benedicció o una maledicció, però som atractius i no podem deixar de ser-ho ni volent. La gent que ve, a més, té el mateix dret a fer-ho que nosaltres el d’anar als seus països, cal recordar-ho.

 

 

Es pot suprimir el dret a venir? No, però segur que es pot fer que sigui complicat exercir-lo. Aventurers a banda, la gent nomes viatja si aconsegueix llit per dormir. Vostè i jo no ens plantem a Londres ni a NY si no tenim on dormir, i em fa l’efecte que la gran majoria dels humans fem el mateix. Limitar el nombre de llits legals disponibles i perseguir implacablement els il·legals pot semblar, doncs, una política efectiva en cas que es pretengui posar un topall al volum de turistes anuals. Però alerta, això tampoc no ho pot fer un alcalde, ni tan sols una alcaldessa, perquè vist des de Tokyo o des de Buenos Aires, qualsevol llit a 100 quilòmetres a la rodona compta com a “he trobat llit a Barcelona”. Qualsevol política de limitació de places, per tant, ha de ser una política nacional si es vol que sigui efectiva a Barcelona. Cosa que obrirà un altre debat al Vallès, al Bages, al Penedès o a l’Anoia: “Nosaltres, que no tenim massificació i ens interessa atraure el turisme interior, hem de tenir menys llits perquè Barcelona no vol més turistes?”. I alerta també a un altre efecte secundari de la limitació o moratòria de llits: com que la demanda seguirà sent igual d’alta, els preu de la nit sigui d’hotel, apartament turístic o càmping, es dispararà. Grans beneficis per als grans tenidors i expulsió del turisme “pobre”. Molt d’esquerres no sembla.

 

 

Ara bé, tinguem-ho clar, si no es limiten els llits legals i es persegueix durament els il·legals a 100 quilòmetres a la rodona, és a dir, si tothom que busca llit en troba, Barcelona passarà dels 14 milions de visitants anuals als 18, després als 22, després als 26, i després als 30.  És només una qüestió de temps, perquè Barcelona mola i al món hi ha cada cop més gent amb diners per viatjar. Què fer? Com actuar? La primera cosa hauria de ser posar-nos d’acord sobre el que volem. Volem quedar-nos amb els catorze milions actuals, volem baixar a la meitat (això no sé com es fa, sincerament) o en volem trenta? Quin paper volem que jugui el turisme en la nostra economia? Ningú important s’atreveix a fer aquestes  preguntes i liderar un procés perquè les responguem com a societat. Si no arribem a un acord nacional sobre això (partits polítics, institucions, empresaris, sindicats, ciutadans de Barcelona i de fora de Barcelona), no estarem fent política sinó posant pedaços. I la qüestió del turisme necessita política de la bona: de la de pensar a llarg termini, arribar a consensos i fer esforços persistents en una mateixa direcció durant molt de temps. De la de preguntar-se què volem, respondre, i actuar en conseqüència. Mentre això no passi, la crispació social (la real i la induïda) no pararà de créixer.

 

 

 

 

 

 




Comentaris
Maria
Els Barcelonins heu fet el mateix durant anys i panys a la resta dels Catalans. Heu anat al Pirineu a importunar dient que les campanes feien soroll, i que com és que hi ha tantes vaques. Heu anat a cada cala i platja a omplr-les de plàstics i burilles, l'oli i el soroll de les motos aquàtiques i s'ha anat destrossant tot el que belluga a l'aigua fins deixar la costa litoral com un desert. Perque 'jo hi tinc dret'. I us ha importat un rave, fins que ara es toca patir-ho a vosaltres.
Narcís
Ras i curt: el turisme no n'és cap de problema .. qui pot negar fer viatges a qui sigui o, per ventura, no ha existit sempre?, ço és, la quantitat no hi té res a veure si " qui els rep n'és legal amb sa habitació o habitatge en el compliments de la pernoctació .. amb la restauració o i activitat hotelera .. i amb sa llicència d'obertura .. i si les persones que se n'ocupen dels afers públics fan lleis que controlin/ inspeccionin tot allò que impositivament no consta com ' industria d'hostes ' "!
Lluís Dalmau
M'agrada molt la manera com poses el tema en perspectiva i trobo que és una anàlisi encertada. Ara bé, a l'hora de trobar solucions potser no hi ha la fórmula màgica però sí que existeixen una sèrie de mesures que podrien tenir un efecte palpable. Per exemple en el turisme de creuers, que és nefast. Deixa molt poc benefici a la ciutat en relació a l'impacte que té, i no només parlo de les riuades de gent per les Rambles, sinó de la contaminació atmosfèrica i la generació de residus.
Hores de cua a les carreteres en direccio
Tarragona i Girona, totes les carreteres plenes de barcelonins que ens dificulten la vida a la gent dels'pobles. I fa molt de temps. Reflexioneu abans de despotricar del turisme. El que s'ha d'evitar és, principalment, la mal educació i la falta de respecte per l'entorn i els autòctons. Quan la gent dels'pobles ens queixavem, els turistes barcelonins deien allò de que "gràcies a nosaltres feu diners"
caesar
Barcelona ha de convertirse en referente mundial del turismo DE CALIDAD , de buenos HOTELES , y RESTAURANTES, eso significa : elaborar una cifra máxima de camas hoteleras, prohibición absoluta de los "pisos turísticos", con ello se elimina la masificación , recordemos Barcelona pertenece a los barcoleneses, próxima capital de la República Catalana NO a las mafias del turismo cutre.
Leyla
El problema del turisme és si té un impacte negatiu sobre el país i la seva gent en lloc de proporcionar-li beneficis. Es el cas de Barcelona, on s'hi ha arribat per una mala gestió que arrosseguem des dels 80, quan es va començar a fer fora els fills dels seus habitants. Com fer que els habitatges tornin a estar a l'abast dels catalans? com evitar que els inversors estrangers acaparin els pocs pisos que hi ha per seguir especulant amb apartaments turístics més/menys obertament? dificultant-ho.
Jordi S.
Vull un turisme de certa qualitat i per això calen bons hotels i bons sous pels treballadors. El lloguer particular ben regulat. Per limitar el turisme, idealment la mitat del què és actualment, i tenir beneficis similars, haurien de pagar un impost per estada elevat que permeti gestionar la demanda, de forma que compensessin els costos que representa per a la ciutadania (seguretat, contaminació, brossa, etc) i possibilitar la comprar d'habitatge social per evitar la gerentrificació.

envia el comentari