La forma de la República

"Si l’estat català ha d’arribar “en forma de República”, quina forma és aquesta, quina forma té la República: rodona, quadrada, rectangular o, potser, hexagonal com a França? "

Ell sempre diu que és d’abans de la guerra i, de fet, té raó, perquè va néixer el juny de 1936: “sóc republicà de naixement”, fa el Miquel, acompanyant l’afirmació amb un somriure amable, com acostuma a fer gairebé sempre amb tot el que diu. Té ganes que arribi l’1 d’octubre per poder votar a favor de la independència i no s’està de recordar-m’ho, “malgrat que el vot sigui secret”, puntualitza amb un nou somrís ple de complicitat. I, adoptant un to un xic més seriós, m’amolla que està  encuriosit d’allò més perquè arribi el dia que Catalunya sigui independent, per a poder saber de què té forma la República, entre altres coses. Si l’estat català ha d’arribar “en forma de República”, quina forma és aquesta, quina forma té la República: rodona, quadrada, rectangular o, potser, hexagonal com a França? A Espanya, els mitjans, a més, han traduït l’expressió per “con forma de República” i s’han quedat tan amples, com si res. Tres-cents anys després, encara no saben que EN en català vol dir EN en espanyol, no pas CON. Però no es poden esperar miracles en matèria idiomàtica en segons quines latituds, ni que sigui aprendre un sol mot en tres segles.

 

En Miquel, republicà com ha estat sempre –pot ser una altra cosa un demòcrata català, al nord o al sud?-, no entén el perquè d’aquest esment a la república en el text concret de la pregunta. Sembla que ha estat una condició posada per alguns partits independentistes, interessats a fer-hi aparèixer el mot en qüestió. Ho precisa més, clar. Però, en el cas d’una República catalana, serà també democràtica o no? I en serà, de social, la nova República? I laica? Posats a precisar, ja es podria precisar del tot i engiponar al text de la pregunta un resum abreujat de la constitució futura.

 

Tal i com ha quedat la pregunta hi votarà favorablement, però és del parer que no calia l’esment republicà i que aquest fa més nosa que servei. En primer lloc, això de la disjuntiva monarquia-república pertany a un debat i un context polític típicament espanyol, 100% per 100% espanyol, com el nom d’algun partit. No conec ningú, aquí, que, pensant en una Catalunya independent, tingui el menor dubte de quin serà el caràcter de l’estat i se li plantegi el dilema de si serem una República o bé farem com han fet a Espanya al segle XX, quan han estat els únics  a restablir una monarquia. Optarem també els catalans per fer això el segle XXI? Oi que no? Tampoc no serem, constitucionalment parlant, un Principat, com Andorra, Liechtenstein, o Mònaco, perquè hi hauria una mena d’overbooking principatí. Ni, encara menys, Gran Ducat de Catalunya, atès que la marca ja està enregistrada per Luxemburg.

 

No pot haver-hi, doncs, ni un sol dubte sobre què serà la Catalunya independent, des del punt de vista d’estat constitucional, tot i que algun independentista convers d’anomenada no ho tenia tan clar fa tres o quatre anys. Llavors, perquè s’ha fet esment a la República, a la pregunta del referèndum, d’una manera tan absolutament innecessària? Quin és el valor afegit concret que hi aporta? Els partits que sempre han estat republicans necessitaven, de debò, fer-hi constar “en forma de República”, sabent que o és República o no és res? Algú creu, de debò, que hi haurà qui votarà SÍ per la simple menció republicana? Amb això sol es pensa seduir els Comuns i decantar-los per la participació i pel vot afirmatiu? D’altra banda, en Miquel no dubta a fer-me veure que, per a molta gent de la seva edat, el mot “República” remet a un període convuls, d’inestabilitat i revolta que deixà pas a una guerra i, després, a 40 anys de dictadura. No parla pas per ell, clar, però sí que ho diu pensant amb aquells amb qui comparteix el banc del si no fos, sota la calidesa matutina del sol amic o la fresca gratificant del capvespre. A molts d’aquests veïns de seient i de conversa, el mot els espanta. “Sovint, tenim tendència a complicar-nos la vida, nosaltres mateixos, sense cap necessitat”, rebla el clau, mentre m’encaixa la mà amb una força inesperada i, això sí, el somriure de sempre.