Necessitem una caixa, però no aquella caixa

El Centre Cultural ha decidit dedicar un espai nostàlgic a la història de Caixa Terrassa. La Fundació que ha sobreviscut a l’antiga caixa terrassenca, i que és un mix de BBVA i dels poders terrassencs de sempre, reivindica així la seva memòria i les seves arrels, cosa que està molt bé i que és necessària. Igual que són necessàries altres històries, menys edulcorades i polides, sobre el final de Caixa Terrassa, en especial sobre aquell moment en el qual va perdre el “de Terrassa”: aleshores va oficialitzar una realitat, que ja no era “de” Terrassa, que havia passat a no ser d’enlloc, a no donar comptes a ningú i a jugar al gran joc financer global.

 

Tanmateix, no deixa de ser una bona excusa per repassar, a la llum de l’enèssima presa de pèl que ha significat l’eliminació del Banco Popular, la trista història de les caixes catalanes i del sistema bancari espanyol en el seu conjunt.

 

Es van ajuntar moltes coses i algunes estratègies intel·ligents, en el marc de la connivència entre els poders financers i el poder polític submís i sotmès. El sistema bancari ha acabat en mans de poquíssimes entitats que ara ho dominen tot, que tenen els clients tancats i esclavitzats mentre fan cants a la lliure competència i totes aquestes mentides que ens expliquen mentre construeixen monopolis. Per altra banda, pel camí Catalunya ha perdut un munt d’instruments financers, ha quedat subordinada a entitats no només espanyoles, sinó cada vegada més globals i a les quals Catalunya els importa un rave. I ja no diguem ciutats com Terrassa, Manlleu, Manresa, Sabadell o tantes altres, que si ara tinguéssin caixes pròpies podrien dibuixar estratègies pròpies de desenvolupament econòmic intel·ligent.

 

Si Terrassa tingués una burgesia econòmica dinàmica com la de finals del segle XIX o principis del XX, que no és el cas, ara mateix ja estarien donant voltes a fundar una mena de caixa. És difícil, sí, però no hi ha res que ho prohibeixi, llevat de la conxorxa entre el govern espanyol i els amos del sistema financer. Si Catalunya un país amb més tremp i que no perdés tant la força per la boca, ara mateix estarien en marxa alguns projectes de noves caixes. Es poden dir caixes o bancs o cooperatives de crèdit o el que sigui, però són perfectament viables i utilíssimes.

 

No existeixen encara la de Pollença, Ontinyent i alguna altra? Són la prova evident, incontestable, de la seva viabilitat i utilitat social. Evidentment, no sotmeses als tripijocs partidistes, amb gestions professionals i serioses, amb valors de veritat, amb controls, amb una transparència que mai no van tenir altres entitats, però són perfectament viables. No interessen ni al BBVA ni a Bancaixa ni al Santander o el Sabadell, ni al govern espanyol, i segurament tampoc al català, que sobre aquestes qüestions s’ha fet fonedís els darrers anys. Tanmateix, al país sí que li interessen coses com aquestes entitats, autèntiques infraestructures d’Estat, de territori, de ciutat, imprescindibles per a la gent normal, per a les petites i mitjanes empreses, per als projectes locals i comarcals.

 

El fundador de la caixa de Pollença, Cifre de Colonya, va crear l’entitat amb un objectiu claríssim, poc adient al clima de capitalisme especulatiu en el qual vivim: “Ajudar a la gent des d’un punt de vista material, vetllant pels seus estalvis tot protegint-los dels usurers”. Una frase escrita al segle XIX que és perfectament vàlida per al segle XXI, especialment quan no ens adonem (ni ens deixen que ens adonem) de totes les coses que ens estem perdent pel fet de no tenir una caixa local, seriosa, ben gestionada, honesta, amb autèntica responsabilitat social, prudència i solvència.

 

No és un problema només de Terrassa, evidentment. Sí que ho és de Catalunya, però no només des del dia que el govern espanyol s’ho va carregar tot de la pitjor manera possible i va endinyar-nos el forat econòmic, sinó des de l’època en que les caixes van independitzar-se i van esdevenir estructures fora de control, privatitzades a la pràctica, com si fossin bancs, però camuflades sota una mà de pintura enganyosa. Ens calen caixes com la de Pollença, no com allò que va acabar essent la “caixa que no volia ser de Terrassa”. La que va eliminar el “de” i que, amb aquest gest aparentment inofensiu, presentat com si fos fruit d’una moda de màrqueting, va deixar claríssim que ja no era una caixa. Pel camí havia perdut la seva ànima, la seva finalitat social original i el seu arrelament (i limitació) a una ciutat a la qual hagués hagut de servir i no servir-se’n.

 

Tanmateix, tot això és història, més o menys silenciada discretament… El que compta és que ens hem quedat sense una eina fonamental: una palanca financera al servei de la comunitat, sense aventures ni deliris de grandesa. Aquest és el buit immens que tenim a Catalunya, l'estructura d'Estat i de ciutat que necessitem, però que topa amb una indiferència generalitzada...