Saber mantenir el lloc

"El relat de l’independentisme oficial sovint resulta poc convincent"

Els independentistes gairebé mai ens preguntem perquè encara ens governa Espanya. Possiblement perquè intentar respondre aquest interrogant significaria també fer un acte d’introspecció col·lectiva que ens encararia amb una sèrie de flebleses que mai són agradables de constatar.

 

Si fem la pregunta en qüestió als nostres connacionals la majoria respondrà que tot plegat és perquè sempre hem perdut les guerres. No seré jo qui negui aquesta evidència, però fins i tot en la derrota hi ha alguna responsabilitat dels vençuts per no haver sabut evitar-la. La nostra primera errada és no considerar que fer una independència és fer “una guerra”. De fet, ens costa sempre saber interpretar en la situació en la qual estem i mirem de posar-nos en la pell dels altres per intentar convèncer-los de les nostres bondats. Per aquesta raó fem la impressió d’anar d’aquí cap allà sense un rumb fix. Només cal mirar els canvis continuats que ha patit l’anomenat “full de ruta” del procès. El filòsof Joan Crexells (1896-1926) ja va copsar aquesta deficiència de la nostra personalitat col.lectiva: “El català té el do de la ubiqüitat sentimental. És col.loca en tots els llocs imaginables. Això és la causa, potser, del nostre fracàs com a polítics. Exactament el contrari passa amb l’anglès. Per a l’anglès, l’únic lloc existent és el seu”.

 

En efecte, anem d’un lloc a l’altre. Un dia som partidaris de fer eleccions plebiscitàries però no apliquem el resultat. L’endemà volem pactar amb Espanya, però si no vol, diem que tirarem pel dret encara que mai ho acabem de fer. Si parlem de la llengua catalana, la majoria de l’independentisme sap perfectament que mantenir la cooficialitat amb l’espanyola ens aboca a la seva minorització (encara més) com indiquen les veus més autoritzades. Tot i així, fem el paper de fer veure que l’estimem tant com si fos la d’en Verdaguer. Coses així són les que ens fan que ens vegin poc consistents. El nostre lloc és com estar en una subhasta permanent.

 

Per tot plegat, el relat de l’independentisme oficial sovint resulta poc convincent. Ara, a més a més, hi ha destacats dirigents del país que diuen que volen fundar un estat català amb l’arma indestructible de l’amor. Si algú ens vol prendre per idiotes sense que cap veu mostri el seu desacord, es que estem arribant a un punt preocupant d’ingenuïtat. No és gens amable dir-ho, però trencar la unitat territorial d’un estat sense acord entre ambdues parts requereix una certa dosi de mala bava i estar disposats a perjudicar a qui calgui. Estem decidits a fer-ho?

 

No ens hem examinat prou en els darrers anys. Preferim construir un discurs complaent amb nosaltres mateixos al marge de qualsevol anàlisi rigorós. Fan nosa aquelles opinions com les de Joan Crexells perquè ens posen davant del  mirall. Per la seva banda, Espanya, acostumada a examinar en detall als que té sota el seu poder, mai es mou del seu lloc. Obligar-la que ho faci requereix una metalitat col.lectiva disposada a acceptar que hi haurà qui sortirà perdent amb un futur estat català. D’aquí i d’allà. Un statu quo que dura com a mínim tres segles ha generat unes dinàmiques polítiques, socials i econòmiques que ha significat greus perjudicis per a una majoria de catalans (per això apostem per la independència), però també grans beneficis per a molts dels còmplices que Espanya té dins de casa nostra.  No estaran disposats fàcilment a perdre-ho sense presentar batalla.

 

Aquestes són reflexions que s’haurien de fer els dirigents dels partits independentistes i traslladar-les als seus votants. D’aquesta manera deixarien de tractar-nos com a un simple número del  cens electoral en lloc d’actors polítics que estem capacitats per discernir i valorar una situació social i nacional concreta. Ho hem demostrat a bastament, perquè, al capdavall, hem estat nosaltres qui ha portat a la classe política cap a l’independentisme.




Comentaris
Toni
Espot, les claveu l'una darrere l'altra. Per què no diem d'una puta vegada que es confitin el castellà? Català, única llengua oficial.
Enric Nart
El Sr. Espot ens marca el camí de retorn a l'independentisme freak i minoritari. Per sort, l'estratègia indepe ha passat per persones de més gruix intelectual i amb una visió social més acurada.
Frank Dubé
Com sempre Santiago: Goooooooool
Estén fent tot el que podem
Sr.Espot. Totes les campanyes electorales son poc convincents. Les verges aparegudes abans de la batalla son poc convincents, el miracles que salven una ciutat son poc convincents. Com diu vosté, no podem ser perfectes.
Jordi de Vic
Justa la fusta senyor Espot, ja n'hi ha prou d'anar amb el lliri a la mà, convé parlar clar i una bona dosi de fermesa. No defallim!
Esteve Roura
Simplement: RECUPEREM l'ESTAT CATALÀ
catala progresista
si espot ja sabem el suport que tens a les urnes tu i les teues teories, ah i el babau de lopez tena 0 escons de 135, a vegades es diu que ciutadans son 4 be en tenen 25 escons 734000 vots i segona forca , pregunta del millio que va treure espot voste a les urnes que es lo que importa, lo que pensa la gent, si som democrates es clar, si som nazionalistes aleshores no 0 escons i uns 50000 vots crec, be un autobus gran i poc mes.
Joan Sanjuan
Sr. Espot, escrigui el mateix utilitzant la primera persona del singular, veurà que malament queda.
Narcís ( massa sabem ' quant més ens expliquem, més gallegen '! massa sabem quant més els raonem, més pinxos s’hi fan! Massa sabem quant més pacífics i humans, més macarrons! no debades són epaña, són yo zoi epañó, epañó, epañó, no debades sa historia els delata prou bé!)
1. El que diu n'és obvi, però .. rendible ? 2. Que fem temptatives també n'és obvi, però .. segur que no surt més a compte? 3. Per ventura, no hem d'examinar i lligar totes les possibilitats àdhuc internacionals ? 4. Ara, ben aviat ( mesos) ho farem i ens n'anirem .. recolzi! i 5. Sí, com diu en Crexells potser anem d'ubics .. potser pequem d'empàtics en excés .. o, potser, simplement ' guaitem moure'ns pro un màxim de resultat positiu ', sense més contemplacions!
Fabelet
Enric Nart i català progresista [sic]: No dieu on és l'error en el que diu Espot, no justifiqueu el que dieu. Un fracàs a les urnes pot significar també que el ciutadà no ha volgut «comprar» una veritat determinada, pel que sigui, potser perquè li sembla massa cara. I autoquallificar-se de progressista (per a mi un terme positiu) és una barreja de presumptuositat i innocència: només els altres poden dir si un és o no progressista.
On vagin ellas, van ells....
Quant les dones passin al davant, serem un poble trionfàn, si a les dones els hi fa por la "guerra", tot el proces per terra.....Tirant més dos tetas, que els bous a las carretas.....
N'estic fart de sentir alló de "no hem trencat ni una paperera".
L'ANC i Omnium l'estant cagant des del començament amb tanta merda de numerets, rotllanes, coloraines i fltxetes. Trencar amba Espanya no ho aconseguirem treient el goset a les manis embolcallat en l' estelada. Quan arribi l'hora de la veritat ja voldré veure on sòn tota aquesta gent perquè haurem de trecar quelcom mes que pareres i als de les "excursions" dels 11S ningú s'ho havía explicat.
patriota espanyol
trenqueu trenqueu que ja sabem tots on acabareu ramat indepre a prisio alguns ,fusilats altres i els caps gassetjats com l'escoria que sou
Si el que mana és un virrei no tens estat, ets una província de l'estat que decideix qui serà el teu virrei
El primer virrei de Catalunya va ser Pere Folc de Cardona (1521-1523). Durant la Guerra dels Segadors (1640-1659) hi havia dos virreis: el francès i l'espanyol. Va seguir el Virregnat de Catalunya fins a 1705, any en què una part de Catalunya va proclamar rei a Carles III d'Espanya i l'altra va seguir amb Felipe V d'Espanya, elegit rei a Barcelona el 1701. Recuperar l'estat català?.
Al demócrata Toni
El castellano es la langua habitual del 51% de catalanes y sólo del 36%. Sé demócrata hombre y no sólo votando en un referendum de secesión. Acepta la realidad: el castellano es más lengua oficial en Cataluña que el conjunto de lenguas y dialectos que el IEC denomina "catalán".
S. Mas
Espot va garbellant la situació, el que ve no és gratis, qui s'enganya amb sonriures i processons frena l'alliberament. Considerar que un país ocupat, si vol alliberar-se, és separatista no més val per embolicar la troca. La independencia només és real i efectiva després de l'alliberament nacional. No cal emboscar les intencions, l'ocupant ho interpreta com feblesa.

envia el comentari