No ens canviaran?

"Sense seguretat no hi ha llibertat, certament; però, sense llibertat no hi ha seguretat, hi ha control"

Després dels cruents atemptats de Manchester i de Londres, s’ha repetit una sentida proclama: “No canviaran la nostra forma de ser”. L’havíem escoltat a París, a Niça, a Berlín... “Si el que pretenen els terroristes és que renunciem als valors de la llibertat, de la tolerància, de la democràcia... no ho aconseguiran.” És una gran declaració, però no es correspon amb la realitat. Malauradament, hi ha massa iniciatives polítiques que van en sentit contrari d’aquest encomiable propòsit.

 

D’entrada, la fesomia dels molts carrers europeus s’altera per la presència de més policia, més ben armada, i el desplegament d’unitats militars. Sens dubte, és necessari i pot tenir un tenir un positiu efecte balsàmic, però és un evident canvi de l’estil de vida. Com també ho és el justificat augment dels controls de seguretat per a accedir a estadis, auditoris, edificis públics...

 

De totes maneres, els canvis que ens haurien d’inquietar no són tan visibles com aquests. No passem per alt que la Theresa May candidata es comprometia a prendre mesures més contundents per a combatre el terrorisme pronunciant una frase que posa els pèls de punta: “Si les nostres lleis sobre drets humans ens impedeixen de fer-ho, les canviarem”. L’Emmanuel Macron electe anava, pocs dies després, en una línia semblant quan impulsava un projecte de llei que pretén convertir les mesures policials pròpies de l’estat d’excepció en mesures de règim ordinari.

 

Si culminen aquests propòsits, les llibertats al Regne Unit i a França quedaran retallades i no tan sols de manera teòrica o retòrica. A França, en condicions normals, només els jutges poden prohibir que persones concretes participin en manifestacions. Des que s’hi va implantar l’estat d’urgència el novembre passat, aquesta facultat poden exercir-la les autoritats administratives, els prefectes. En mig any, l’han aplicada 700 vegades, la gran majoria per a actes de protesta contra la reforma laboral –ben poc a veure, doncs, amb l’amenaça gihadista.

 

El risc d’abús de les potestats coercitives és un mal general. A Espanya, per exemple, la llei mordassa va introduir sancions per a “protegir” els policies de les actituds hostils d’alguns ciutadans. Des de la seva entrada en vigor, s’ha posat una mitjana de 1.200 multes mensuals per presumptes faltes de respecte, que van des de parlar en català a un agent de la policia a lluir una samarreta amb un eslògan que els desagrada. Que sigui el mateix policia que decideixi si se li ha faltat al respecte i pugui multar és obrir el camí a l’arbitrarietat –i encara que la majoria de policies l’apliquin amb ponderació, que n’hi hagi una part que l’usi amb destemprança és motiu suficient per a tenir clara la seva incompatibilitat amb una societat democràtica.

 

Tot i que vénen de més antic, els atemptats impulsen noves mesures en contra de la protecció de la nostra privacitat. La Comissió Europea ja ha començat a treballar en textos legislatius que permetrien accedir a les forces de seguretat als nostres materials emmagatzemats al núvol. El plantejament topa tant de cara amb els drets fonamentals dels ciutadans que pot tenir moltes dificultats per a prosperar, però que se’ls hagi acudit esmentar la possibilitat és signe que el manteniment dels valors democràtics no està tan assegurat com voldríem.

 

La prestigiosa i guardonada periodista Anne Applebaum recordava en un article a “The Washington Post” (24 de maig) que l’anunci de mesures dures pot satisfer egos polítics –en el sentit de mostrar-se més dur i determinat–, però no és una reacció útil perquè segueix el guió prescrit pels terroristes amb la seva acció criminal. En canvi, per a Applebaum les mesures més eficaces són les que promouen la unió de la societat, la solidaritat de la gent i el reforçament dels valors comuns.

 

Tot i coincidir amb aquesta recepta, potser hauríem de ser honestos i reconèixer que els valors comuns potser no són tan comuns com voldríem. A les societats occidentals, hi ha visions diverses sobre la preeminència dels drets humans, l’extensió de les llibertats o la qualitat de la democràcia. I aquests atacs donen empara a aquells que en propugnen les versions més restrictives.

 

Sense seguretat no hi ha llibertat, certament; però, sense llibertat no hi ha seguretat, hi ha control. Cada atemptat gihadista ens desafia a no cedir espais de llibertat en ares a un major control en nom de la seguretat. Afirmar que no ens canviaran exigeix recordar, amb insistència i en els moments més dolorosos, que, si volem seguretat, és per a poder exercir la llibertat. Si la seguretat es desvia d’aquest propòsit primordial, aleshores guanyaran ells, els terroristes.




Comentaris
D'acord que s'ha de vigilar les mesures que pretenen aplicar els polítics, però m'estic fart dels mateixos eslògans
La meva filla viu a Londres fa anys. És una noia jove i alegre que mai s'havia plantejat el tema de la seguretat...fins ara. Últimament tant ella com molta de la gent que coneix, té por quan agafa el metro, quan entra a centres comercials i ha començat a renunciar a assistir a concerts i altres esdeveniments. És molt fàcil fer grans proclames de llibertat quan els atemptats es veuen de lluny. La investigació policial segurament impedeix que hi hagi més atemptats. O es que ho farà algú altre?
Isabel C.
Sense islamisme, no hi ha atemptats ni, per tant, coartada per retallar les nostres llibertats i drets. Pensi-ho.
Fat Boy
No entenc totes aquestes mandangues. Nomes cal veure que van fer els britanics el 1939. Les llibertats civils del britanics i els seus aliats estaven perfectament garantides i les dels nazis, els alemanys i italians i dels traidors locals (Mosley i companyia) reduides a la minima expressio. Com es natural. O es que creu voste que aixo que passa es un problema d'ordre public i no una guerra?.
Al Reine Unit
tenen 3,000,000 millones de musulmans, 24,000 persones que son d'interés per la policia. 500 estàn activament vigilats i només son el 4% de la població. Es una insurecció en tota regla.
No ho fiquem tot al mateix sac
Una cosa és la llei mordassa, que respon a l'abús de poder d'una tradició autoritària, i l'altra són els canvis que requereixen un seguit d'atemptats greus com els de França o Anglaterra. En aquest cas és una resposta a fets objectius. Les mesures són obviament discutibles i revisables, però no es pot anar amb el lliri a la mà.
Narcís ( la llei mordassa que nassos té a veure amb cap ' seguretat ' que sí amb tirania!) ( qui són els negociants, sia en vendes .. sia fent-se’n catarsi .. sia . . . ?) ( però si ni aquest estat n’és segur de res .. qui fum les lleis que donen tanta ‘ vida ‘ a empreses de seguretat/ alarmes?
El més faceciós de tot plegat és que qui provocaren invasió d'Iraq .. de Libia .. i a saber-ne quantes més . . . tan amples amb ses escortes i munt de despea pública alhora de, ben segur, folrats ( i ningú ho esmenta!)! PD: i, ja posats, aquests assassins a dojo .. de què treballen, de què hi viuen, d'on treuen tants diners i .. d'on treuen tantes armes?
Pere de Kaltruku
La pitjor guerra es aquella que no tens el enemic devant en el "front"; en aquest cas, el tens al costat de casa teva o inclòs en el teu replà. Es inclòs possible que sigueu amics.
Jordi Alvinyà
Molt bé Pere! Sense llibertats democràtiques, és a dir sense drets civils o amb aquests retallats, els terroristes i els ultres hauran guanyat la partida. Terror vol dir por extrema, això és el que volen que tinguem. La nostra resposta ha d'ésser una defensa aferrissada, irrenunciable, dels valors democràtics i dels drets civils. La defensa de la privacitat, de la propietat de les nostres dades personals, és la gran batalla dels drets civils d'aquesta época que ens ha tocat viure.

envia el comentari