Fer trontollar el pilar de poder més important del Gobierno

"El moviment independentista ha fet un gran esforç en no demonitzar els espanyols. Però crec que hem de fer molt més"

El dimarts vaig preguntar a Twitter si una persona que es caracteritza a si mateixa com a 'no-independentista' havia de ser necessàriament contrària a la independència. Ho preguntava de manera lingüística, com a parlant no nadiua de català. No em referia específicament a Joan Josep Nuet, encara que confesso que la pregunta sí que venia inspirada per les seves declaracions dient que "No sóc independentista, sóc demòcrata".

 

Si ets independentista, s'entén que estàs a favor de la independència. Però si no n'ets, s'ha d'entendre necessàriament que hi estiguis en contra? Alguns em van dir que hi has d'estar o a favor o en contra, que no hi ha mitges tintes, i que a vegades no posicionar-se és posicionar-se. Pot ser. També em van dir que "Declarar-se ‘no-independentista’ de Catalunya significa estar a favor de l’estat opressor espanyol.” Ho sento, però no. El món és una mica més complicat que això.

 

I encara sort! Aquesta complicació li dona gràcia al món. La veritat és que em preocupa una mica aquesta tendència de ficar tothom en dos sacs discrets: els que estan a favor i els que estan en contra. ¿Perquè, què fem amb els que no es consideren independentistes, perquè hi són absolutament indiferents, perquè no és la seva prioritat, o perquè preferirien trobar una altra opció i encara no s'han convençut que no és possible? Tots sabem que la Colau ha dit diverses vegades que no és independentista però que va votar Sí Sí a la consulta del 9N. Què fem amb els que no volen la independència però estan disposats a permetre que nosaltres sí que hi decidim?

 

Hem de mirar més enllà de Nuet, Colau i els altres que es neguen a definir-se. Enllà de l'Ebre, fins als espanyols.

 

Aquests dies he estat tornant a llegir un gran llibre de Mark i Paul Engler, que es diu This is an uprising ("Això és una revolta"). És un llibre que explica sistemes populars de canvi i repassa els moviments de drets civils als EUA, de l'alliberació de l'Índia, de la derrota de Milošević a Sèrbia gràcies a Otpor, i molts altres moviments. El recomano molt.

 

Segons expliquen els Engler, inclús en un sistema democràtic, la saviesa convencional diu que el poder és monolític i el tenen només uns quants a dalt. El canvi, per tant, ha de venir de negociacions arduoses entre molts diferents grups, i els ajustos incrementals que van millorant la situació de mica en mica. Aquesta teoria obvia el fet que la gent de peu “amb pocs recursos i poc accés als poders fàctics convencionals han pogut fer realitat algunes transformacions que els polítics mainstream han considerat impracticables fins exactament el moment en què s'han convertit en sentit comú." Perquè el poder, insisteixen els Engler, no és monolític, sinó social.

 

Utilitza l'exemple del moviment a favor del matrimoni homosexual als Estats Units on, fins fa poc, havia estat un tema absolutament tabú, amb una gran majoria de la gent de carrer en contra, i amb una toxicitat que feia allunyar-se'n els polítics a anys llum. Quan jo anava a l'institut, era impensable ser obertament homosexual, i no en coneixia pràcticament d'adults. (Us sona? Imagineu-vos ser un indepe a Madrid.) Això contrasta molt marcadament amb la situació actual en què el matrimoni homosexual és legal a tots els estats, i acceptat com a cosa normal entre la societat. D'on va venir el canvi?

 

Tot i que és cert que va haver-hi una sèrie de judicis favorables als drets de matrimoni homosexual, el canvi d'actitud va venir de baix.

 

Gene Sharp explica que l'obediència és la font del poder polític. Els que manen depenen de la voluntat, les decisions i el recolzament de la gent. Si la gent es nega a cooperar, un líder, per molt fort que sigui, no pot continuar. Necessita la gent per fer arribar el correu, per a cobrar els impostos, per a munyir les vaques.

 

Però anem més enllà, a les teories de Robert Helvey que, en lloc de personalitzar tant aquesta complicitat, explica que hi ha certs “pilars de poder” que donen estabilitat estructural a un règim. Aquests pilars de poder poden ser els mitjans, els empresaris, les esglésies, els sindicats, els funcionaris, la comunitat educativa, els tribunals, la joventut, i també organitzacions culturals i activistes. Segons Helvey, per fer canvis transformacionals i no només transaccionals, en lloc d'influir en els poders fàctics, s'han d'influir en el públic directament via els pilars de poder. Quan els pilars ja no donen suport al règim actual, aquest cau pel seu propi pes.

 

En el cas del matrimoni homosexual als Estats Units, van fer trontollar els pilars dels mitjans (amb les declaracions i acceptació d'actors homosexuals com l'Ellen Degeneres), de la religió (amb múltiples debats iniciats per líders de diverses fes sobre els casaments dins de l’església), de la jurisprudència (amb sentències aprovant la custòdia dels fills de parelles homosexuals), d'experts en pedagogia i sociologia (avalant els pares o mares homosexuals), dels moviments d'altres països (que van legalitzar i normalitzar les relacions homosexuals arreu del món), i de la joventut (que va començar a fer grups de suport als instituts d'arreu del país). La xifra de persones que deien conèixer una persona homosexual va pujar d'un 25 a un 74%, entre el 1985 i el 2000, la qual cosa és molt significativa ja que conèixer una persona homosexual és un dels indicadors més potents de suport pels drets de matrimoni. Va ser en aquest ambient que van guanyar els diferents judicis als tribunals. Com expliquen els Engler, “si els moviments socials podien guanyar la batalla sobre l'opinió pública, els tribunals i legisladors seguirien darrera”.

 

A Catalunya, hem vist també com una idea que semblava impossible fa deu anys ha guanyat acceptació. Hem estat veient (i fent) caure aquests pilars de poder del règim antic.

 

Però ara que tenim una data i pregunta per al referèndum, he vist una certa ansietat sobre com ho farem això. Què ens farà el Gobierno espanyol? Ens portaran tots a judici? Ens embargaran els comptes? Ens inhabilitaran? Ens faran fora de la feina? I hi ha una qüestió important: els que mantenen en poder aquest Gobierno, ho consentiran?

 

Quin és el pilar que encara aguanta les accions del Gobierno de l'Estat? Els ciutadans espanyols. Potser no se n'adonen, del seu poder, no ho sé, però el tenen.

 

Crec que el moviment independentista ha fet un gran esforç en no demonitzar els espanyols. Fem servir aquesta frase "Estat espanyol" justament per distingir les accions opressives del Gobierno dels pensaments dels espanyols mateixos. Tots tenim parents i amics a Espanya i sabem que hi ha de tot allà, com a tot arreu. Al documental "Propera parada" i a un reportatge a VilaWeb d'Andreu Barnils, hi ha diverses entrevistes de madrilenys que reforcen aquesta posició. És obvi i important recordar que els espanyols no són l'enemic.

 

Però crec que hem de fer molt més. No arriba gaire informació imparcial sobre Catalunya a l'Estat. I la que arriba es rep amb poc interès. Potser del mateix nivell que l'interès de Catalunya pels moviments polítics a França o a Eslovàquia, vés a saber. No els en culpo. Però si considerem que la força amb què se sustenta el Gobierno, que ben aviat pot actuar contra nosaltres, depèn del pilar dels espanyols de peu, és evident que és essencial arribar-hi i influir-hi.

 

Diferenciem entre no independentistes i unionistes. Si podem acceptar que els danesos no són independentistes però tampoc unionistes, podem acceptar-ho dels espanyols també. Deixem que la gent tingui una posició demòcrata (“deixeu-los votar”) encara que prefereixin que ens hi quedem. Expliquem-los que som demòcrates i que el nostre èxit és el seu èxit. I que la nostra derrota és també la seva derrota. No els convé tampoc als espanyols que el seu Gobierno utilitzi els tribunals o els embargaments per parar un moviment democràtic representatiu del poble. A Catalunya, podem tenir tot el dret en demanar que els nostres polítics es defineixin. Però amb la població espanyola, crec que seria molt més intel·ligent limitar-nos a explicar el nostre moviment democràtic, i així minar el suport que representen pel seu govern per actuar en contra nostra.

 

Ens han de veure. De la mateixa manera que els gais i lesbianes dels Estats Units van tombar tots els pilars en contra del vell sistema per fer-se conèixer, nosaltres ho hem de fer amb els espanyols. Truqueu als cosins, als parents, als amics. Feu conèixer el procés. Si ens limitem a escridassar-los o etiquetar-los, si ens llancem a sobre, som nosaltres qui serem les 'fàbriques d'unionistes' i els pilars del Gobierno s'aguantaran.




Comentaris
Fat Boy
Senyora, si voste hagues fet la mili, li asseguro que no hauria escrit aquest article. Voste no te ni idea de com de fonda es l'animadversio contra tot allo que es catala que niua en el mes profund de la manera de ser dels espanyols. Els supura un odi impossible d'amagar per tots els racons del cos.
2
Ells parteixen
de la premisa de que si ens en anem la seva vida serà més difícil i tenen raó. Hauràn de fer els deures i posar se al día com a país occidental que son. Históricament no ho han fet mai i es d'esperar que aixó continui així. L'inmobilisme i la actitud faraónica de que aquí no cambia res continuarà. Si vosté espera que el beneplacit vingui de la seva societat, estar esperan una cosa que fa 300 anys que han pogut fer pero que mai han fet. Bona nit i bona sort.
0
Vostè s'ho mira
d'una manera racional anglosaxona. Aixó a Espanya no existeix, diguessim que pot més la part visceral irracional. Aquest discurs interior estar absent. S'hauria de fer un estudi sicologic de perqué certes societats son tant resistents al canvi.
0
El sud també existeix!!!
Sra Liz, si us plau, més enllà de l'Ebre, hi ha la comarca del Montsià, parli amb propietat, millor digui mes enllà del riu Cenia, ja que es el veritable límit geogràfic amb el país València.
3
Isabel C.
El que posa en risc el referèndum, no serà l'acció repressora de l'Estat espanyol. Serà el discurs alimentat per comuns i podemites, de que no és vinculant, de que és una simple mobilització simbòlica. Perquè és l'excusa a la que s'agafaran els que no voldran reconèixer el resultat si és un sí. El què permetrà que diguin que no està clar quants, dels que han votat SÍ, ho han fet no perquè volen la independència, sinó per pur desig de manifestar-se sense conseqüències.
4
Isabel C.
Als comuns i podemites, no se'ls retreu (jo no, almenys) que estiguin en contra de la independència o que no ho tinguin clar. Se'ls retreu que vulguin deslegitimar el referèndum i fer inaplicable el seu resultat (si és un SÍ) a base d'esbombar que per ells no serà vinculant i que només s'ho prendran com una perfomance, un simulacre. Això no es pot passar per alt ni es pot perdonar tan fàcilment com vostè ens demana pel què he dit en el meu comentari anterior.
4
Isabel C.
Seria molt més honest i democràtic no intentar torpedinar el caràcter vinculant del referèndum ni donar excuses als qui voldran no reconèixer els seus efectes jurídics (Espanya per començar) i simplement defensar el NO o defensar que no tenen clar què votaran. Es legítim defensar el NO i és legítim defensar que no ho tens clar. Però el que no és legítim és voler fer el joc als qui després diran que no està clar quanta gent ha votat SÍ perquè realment volia que el SÍ tingués efectes.
4
Isabel C.
Per tot plegat, trobo que vostè s'equivoca. No es pot ser tan babau amb aquells que busquen deslegitimar el caràcter vinculant del referèndum. Que busquen provocar el pitjor que ens pot passar. Donar combustible als que l'endemà del dia 1 d'octubre diran que no es pot aplicar el resultat (només si surt SÍ) perquè una part (impossible de quantificar) hi ha anat seguint la consigna de comuns i podemites, no perquè vulgui la independència, sinó per clavar una plantofada simbòlica al Rajoy.
4
Isabel C.
I, perdoni'm, senyora Castro, perquè jo la tenia en molt alta estima, però o bé vostè no es tan intel·ligent com jo em pensava i confón el dret que tenim a indignar-nos per l'intent dels comuns de deslegitimar el caràcter vinculant del referèndum amb una manca de respecte cap als qui volen votar NO o no votar, o bé vostè té una altra agenda diferent de la independència i ens vol entabanar igual que ho vol Colau i la seva banda.
15
Isabel C.
No és l'aposta pel NO o pel NO HO SÉ el que indigna. Com he dit abans, totes les posicions han de ser respectades, com respectat ha de ser el dret de totes les postures a defensar-se amb els seus arguments sense haver de patir campanyes de la por i allaus de mentides. Però el que de cap de les maneres és defensable és un pretès dret a trinxar l'efectivitat del referèndum a base d'escampar que no s'entén com a vinculant, sinó com alguna cosa simbòlica tipus 9N. Això és enfotre-se'n del poble.
4
Isabel C.
I el que tampoc es pot és demanar només a una de les parts que faci gestos i s'ajupi constantment mentre que a l'altra se li perdona tot. Per què no demana als comuns que deixin a un costat la guerra bruta constant plena de postveritats i calúmnies amb la que busquen trinxar la unitat transversal del sobiranisme? Per què no se'ls reclama la mateixa treva? Per què hem de ser sempre els mateixos els qui ens hem d'ajupir i combregar amb rodes de molí?
4
2017
Els comuns tenen moltes semblances amb els moviments totalitaris que ha conegut la Història. Si et comportes com Chamberlain amb ells, no s'ho prenen com una treva per millorar l'entesa, sinó que encara s'acarnissen més i s'escoren més fanàticament cap a les seves posicions. Com més es fa la pilota als dirigents dels comuns, més legitimats queden davant els seus votants. Com més se'ls assenyalen les contradiccions i renúncies, més fàcil ho tenim per obrir els ulls de la gent.
0
Democràcia secessionista
Tá l'has gaudit Liz. Vas ser la més votada per la gent per presidir l'ANC. Un segon filtre (el del poder) li va donar la presidència a Jordi Sánchez. Ja veus, tot de baix a dalt, però a la Catalunya secessionista sempre guanya el de dalt. No has entès res.
27
Jordi
L'altre dia -al cole on treballo i durant la pausa del matí- va sortir el tema del referendum. Allà dues mestres amb els seus comentaris van deixar clar l'odi visceral que -aquesta pretesa nova esquerra- tenen a la dreta catalana, cosa que els impedeix entendre que és el que realment ens hi estem jugant com a catalans. Tots plegats. Tota aquesta genteta es passa el dia parlant de justicia social però al centre de Barcelona cada dia hi ha més gent tirada als carrers.
0
terrassenc
La Liz té raó. Cal anar implantant la idea de la independència en tots els àmbits socials de forma natural. Bàsicament, a partir d'actuar i pensar ja com ciutadans d'un estat català, amb plena llibertat i responsabilitat. Espanya només és un veí, com França o Andorra. Mirar i tractar als altres així, vol dir tractar-els bé, i és un exemple que fa que fins i tot qui no s'ho hagi pensat, ho trobi acollidor.
5
Per a Isabel C.
Potser que fossis una mica més respectuosa, tant amb l'autora de l'article que comentes (¿ets tu la pedra de toc per a mesurar intel·ligències?) com amb els qui volem llegir comentaris o fer-ne (si tots fem com tu no acabarem mai)
14
Esteve Roura
Simplement: Recuperem l'Estat Català
0
Indepe
Bastant d'acord amb aquest interessant article. No puc dir el mateix d'alguns comentaris crítics (benvinguts sempre) que avui trobo particularment excessius i/o desenfocats.
8
Roger Caballé
Totalment d'acord amb l'escrit de la Sra. Liz Castro. Jo també he fet la mili, he voltat per arreu d'Espanya i estic totalment d'acord amb el seu plantejament.
13
Fat Boy
Caballe, tu la mili la devies fer a la Remonta, de mamporrero segurament. Si no, no s'explica.
3
Si el que mana és un virrei no tens estat, ets una província de l'estat que decideix qui serà el teu virrei
El primer virrei de Catalunya va ser Pere Folc de Cardona (1521-1523). Durant la Guerra dels Segadors (1640-1659) hi havia dos virreis: el francès i l'espanyol. Va seguir el Virregnat de Catalunya fins a 1705, any en què una part de Catalunya va proclamar rei a Carles III d'Espanya i l'altra va seguir amb Felipe d'Espanya, elegit rei a Barcelona el 1701. Estat català?.
13
Perdonavidas
Señora, que la estoy leyendo desde Málaga. Deje de decir chorradas. Entonces, usted echa ese discursito en Cataluña ¿y la gente se lo compra? Je,je. Le recuerdo que para votar, en el no-referendum, hay que ser español. ¿usted no lo es, no?
19
Liz Castro
Respondré amb més tranquil·litat més tard, però un petit aclariment: no accepto en absolut els arguments dels comuns (o dels espanyols) per no fer o no acceptar el referèndum. El que dic és que mentre continuem implacables fins l'objectiu, ens beneficia quanta menys oposició possible i sí que és possible reduir la força de l'Estat convencent el poble espanyol—que d'altra manera pot decidir mirar per una altra banda per falta d'interès o d'informació—de la justícia de la nostra causa.
1
Fedor
A IsabelC.- Miri és que es tracta d'un referèndum on, per tant, no intervenen els partits. El que diguin els comuns en això no té cap mena d'importància, perquè qui discriminarà els vots "Sí o No" per a dir que pertanyen al comuns i que per tant que els que han votat s'ho han prés com un joc?
2
Narcís ( faci els càlculs o suposicions que vulgui .. en l'endemig, l'estat espanyol, partits espanyols, majoria d'espanyols, ens fumen fora mida!) ( a espanya “ l’amo fa el mosso i el mosso fa l’amo “ .. sia per complex, sia per enveja, sia per gelosia, sia per fatxendejar, tot plegat, maldat!)
Sent-ho no ser gens ni mica d'acord ( potser no coneix prou espanya/ majoria d'espanyols!) : -- Si fóssim país normal o ben tractat .. vós tindria raó ' ser no independentista no seria ser ' pro serf ' ( ' unionista ' n'és mot fals!), però si som " escopits i pixats com persones, i fuetejats i mortificats políticament " .. no ser independentista n'és ser pro nostre botxí, n'és ser còmplice, n'és ser pro aquest status quo, ço és, hi ha moments on no hi ha més remei que prendre una determinació!
0
Carles
Crec que les crítiques que rep l article no s ajusten al que diu l article. Crec que va ser Carod Rovira qui va dir que a Catalunya hi ha molta mes gent disposada a votar a favor de la independència que gent independentista, i aixó ens ajuda, i molt. Respecte els Comuns, en soc molt crític, peró l'important es que la seva gent voti, i ho faran (uns Si, altres No, potser altres en blanc), però els seus polítics no tenen la paella del procès pel mànec, crec que els hi donem un poder que no tenen.
2
Ferran López
Estic força d'acord amb Isabel C., amb dues puntualitzacions. 1a) És massa dura amb Liz Castro. 2a) Votar "no" NO és pas legítim: jugar-se-la defensant l'alliberament d'un poble i aplaudir prepotentment l'opressió nacional no són pas actituds equivalents.
0
Narcís ( Liz, si m'ho permet: de debò pensa ser possible el que diu amb el munt de ' locutors-comentaristes ‘ catalans-nes venuts-des/ comprats-des i renegats-des de ràdio i tv d’abast estatal per qüestió de ‘ share ‘ així com d’escriptors-res per qüestió de ‘ vendes ‘, tot plegat, pasta?
Sé de catalans-nes que són fora: a) sentir com malparlaven de PSC i ICV per fer ' tripartit ' amb ERC, en lloc de llançar floretes a aquest per unir-se'n a aquells espanyols! b) escoltar-se sempre independentistes pel sol fet de ser catalans-nes que no pas perquè ho sabessin! c) haver treballat per l'Administració d'allà a baix, i un cop notaven son to de veu així com on n'eren nascuts-des, mai més ser cridats! d) casats-des amb persones d'allà sofrir mal tracte llurs cònjuges àdhuc llurs fills!
0
Jordi Estelada
D'acord que a la societat espanyola hi ha de tot, però la gent decent queda soterrada davant les manifestacions dels nombrosos energúmens que professen un odi visceral contra els catalans i Catalunya. Només cal fer un repàs a les xarxes socials per veure com ens "estimen" (la darrera, a propòsit del discurs del Pep Guardiola). I amb total impunitat (la feina que té Drets enfront un estat judicial que fa els ulls grossos, tot al contrari quan l'insult és en sentit invers!).
0
en el fons
TOTS els espanyols saben que si Catalunya marxa se'ls desmunta el tinglado econòmic. Per aixó fan i diuen el que sigui per tal que no passi. No sihueu innocents.
0
Sra. Liz l'hi agraeixo
les idees que aporta al moviment. Pero ara mataeix la moció de censura a Rajoy de Podemos al parlament, acaba de ser tombada. A tota aquesta gent l'ha votat algú. Serà molt dificil de trencar la barrera etnica-ideologica dels d'allà si es tan dificil la de trencar la dels de dins a Catalunya.
0
lili
Los españoles no quieren que Catalunya se vaya porque se les desmonta el tinglado: la periferia del norte trabaja, Castilla adminustra y subvenciona los rezagados de siempre. Esto lo saben des de los analfabetos a los intelectuales subvencionados
0
uyuy
Res a fer Liz. ESPÑ SENSE catalunya s'haurà de reinventar i no en saben, no podran. Franco no va deixar dit com ho haurien de fer
0

envia el comentari