Acabem la guerra contra la maria

Cada dos per tres veiem als mitjans la mateixa notícia: la policia ha trobat una plantació de marihuana a una nau o a una casa... ha enxampat no sé qui amb marihuana a un control… la justícia persegueix un club cannàbic… Són notícies tan, tan habituals i repetitives que ja ni ens hi fixem. Passen a Terrassa i a qualsevol poble i ciutat, una i altra vegada, fins a la sacietat. Sí, a vegades hi ha pel mig trames de delinqüència i màfies, però sovint són històries molt més normals, més d’estar per casa, que mica a mica deixarien de causar alarma social si no fos per unes lleis repressives i obsessives que estan absolutament fora de lloc.

 

La societat ja ha acceptat una amnistia de fet envers la marihuana i la majoria de drogues, una tolerància discreta i hipòcrita, però les lleis són encara les que són. I, per tant, obliguen a la policia, als fiscals, als jutges, als advocats, als funcionaris de presons, a fer la seva feina. Molt em temo que cada vegada amb menys convicció, perquè aquesta és una guerra sense sentit, que tothom sap que està absolutament perduda.

 

La guerra contra la maria, en aquest context, és una guerra de baixa intensitat. Des dels anys setanta, quan va començar seriosament la persecució i la croada mundial, el resultat ha estat un desastre. No ha servit de res. Només ha aconseguit empitjorar les coses. Quant dolor, quanta misèria, quants diners ha costat i costarà encara aquesta guerra estúpida, aquesta inquisició puritana i lliberticida contra les drogues?

 

Fa uns anys, l’objectiu dels estats era acabar amb les drogues, inclosa la marihuana. Tothom a la presó i llestos. Pel bé dels ciutadans, clar que sí, com sempre. El mateix que feien als Estats Units en temps de la “llei seca” i de gàngsters com Al Capone: es tracta de protegir-nos de nosaltres mateixos, com si fóssim imbècils. Ara només és mantenir el fenòmen sota control, dintre d’uns certs límits, perquè saben que la victòria és impossible i que la guerra no té cap mena de sentit.

 

Escohotado parla d’una “xarxa criminal light” al voltant de la marihuana, que no és equivalent a la de les altres drogues, més dures, més dominades per màfies, traficants, gàngsters i tota mena d’interessos econòmics molt complexes. Una xarxa criminal alimentada per les pròpies lleis, per un sistema entossudit a no permetre a la gent prendre les seves pròpies decisions. Un sistema que ha generat un immens forat negre de delinqüència light i hard al voltant de la droga: aquest és el preu que paguem, altíssim, per no legalitzar-les sensatament.

 

Hipocresia i ximpleria, equivalent a la dels musulmans amb l’alcohol. I afany de controlar els altres, de limitar la llibertat, de salvar-los d’ells mateixos. Aquesta és la qüestió de fons, la llibertat. Ens han venut i hem comprat que la lluita legal contra les drogues és pel nostre bé, ens han rentat el cervell (embrutat, més aviat) dient-nos que era per garantir una societat més segura, quan és just el contrari. I a sobre ens surt caríssima, en diners, en inseguretat i en sofriment.

 

No ho dic perquè en sigui especialment partidari ni usuari. He fumat maria dues o tres vegades, amb poca traça i resultats més aviat catastròfics. I he provat alguna altra cosa però tampoc no m’ha convençut gens ni mica. Tanmateix, conec moltíssimes experiències diferents a la meva, que valoro i respecto, les comparteixi o no. Allà cadascú amb la seva llibertat. De manera que no escric això perquè hi tingui cap interès particular, sinó simplement perquè em cansa infinitament anar llegint sempre la mateixa notícia i perquè ja va essent hora d’acabar amb aquesta hipocresia i aquesta estupidesa opressiva que no porta enlloc.

 

Va essent hora d’alliberar-nos una mica més, d’alliberar la maria i altres substàncies, com hem alliberat el sexe, la religió, la ciència, la política, la filosofia, la igualtat de gèneres… És la mateixa vella lluita per la llibertat: cada vegada que n’hem guanyat una ens hem adonat que ni s’ha acabat el món ni s’ha enfonsat la societat. És el que passarà amb la maria i les altres drogues el dia que decidim, amb valentia, acabar d’una vegada amb aquesta guerra demencial. Viurem millor i serem més lliures.  




Comentaris
maruja rambla
Tens molta raó en teu article, Joan, m'ha agradat molt !

envia el comentari