Estat d'hostilitat

"La política de la confrontació és autodestructiva i, a partir de cert moment, irreversible"

Aquesta setmana, la cimera del referèndum anunciarà la pregunta i la data. L'Estat, per boca del govern, ja s'ha pronunciat preventiva i amenaçadorament, recordant als funcionaris les seves obligacions i als directors dels col·legis les seves. Es posaran tots els mitjans legals per impedir que la Generalitat dugui a terme el seu anunciat propòsit. El que no sembla clar és que siguin suficients. 


Dependrà de fins a on arribi la determinació del Govern d'anar endavant amb la consulta. No es pot descartar una detenció, suspensió, inhabilitació o processament de Puigdemont i els seus col·laboradors, una hipòtesi de periodisme ficció molt interessant que he llegit recentment. En cas de produir-se una mobilització de protesta amb actes de desobediència col·lectiva, és qüestionable que l'Estat tingui capacitat per enfrontar-se a ella sense recórrer als militars i l'estat d'excepció.


No és realista pensar que Espanya, quarta economia de l'Eurozona, pugui mantenir-se en el rànquing amb una part tan important del seu territori (i del seu PIB, molt basat en l'exportació) en estat d'excepció. El fet d'aferrar-se als principis no obsta per preocupar-se per les conseqüències dels propis actes. I si l'integrista no ho veu, que algú del seu sèquit li faci veure. La política de la confrontació és autodestructiva i, a partir de cert moment, irreversible. Per això cal caminar amb peus de plom. És millor que el plom estigui en els peus al fet que estigui en les calaveres o a les cartutxeres.


Per això, si Puigdmont finalment accepta presentar-se al Congrés s'obre una interessant hipòtesi. Si al debat s'acaba votant una moció, com vol Rajoy i la dreta, ja se sap que el vot negatiu serà arrasador. Però, curiosament, igualarà a tots dos governs ja que deixarà clar que els dos obeeixen el mandat dels seus respectius parlaments, un a favor i un altre en contra del referèndum. El que està en contra, no obstant això, el Parlament espanyol, no té per què ordenar al govern que ho impedeixi per la força. N'hi ha prou amb significar que no li reconeix valor jurídic o polític algun, com va fer el mateix govern amb el 9N, encara que després s'ho va pensar millor i va començar a perseguir als protagonistes. 


D'acceptar-se aquesta hipòtesi, la Generalitat organitzaria una consulta perfecta des del punt de vista tècnic i els resultats ens permetrien saber què vol la majoria dels catalans. L'única objecció que se li podria fer (i que es faria sens dubte segons anés la consulta) seria que el vot unionista s'hauria abstingut majoritàriament per temor. Una objecció a tenir en compte i la millor solució de la qual seria que el propi Estat s'encarregués d'organitzar i garantir la consulta, per descomptat en l'àmbit de les seves competències. Això en lloc de la seva actitud de permanent hostilitat cap a Catalunya.


En qualsevol dels dos resultats del referèndum, la falta d'efectes jurídics pot mantenir-se en algun cas; la falta d'efectes polítics, en cap.  Certament, en el cas de triomfar el “no”, els efectes polítics seran contundents. Sense marc constituent, es torna a l'autonòmic i, per tant a unes eleccions anticipades per veure si es dibuixa un mapa polític diferent. El que es mantindrà i es reforçarà, serà l'actitud d'hostilitat cap a una minoria que vol però no pot enfront d'una majoria que pot, però no vol.


En el supòsit de el “si” a la independència, el Parlament haurà de declarar-la unilateralment. L'Estat espanyol no la reconeixerà i l'assumpte anirà davant la Cort Internacional de Justícia, la qual cosa potser obri un perllongat contenciós durant el qual es produiran tot gènere de conflictes entre l'Estat espanyol i la Generalitat catalana a la qual aquell no reconeix legitimitat com a Estat.


Entre els imponderables que poden produir-se en aquest plet es dóna una possible mediació d'alguna instància legitimada pel reconeixement general, que acabi en una negociació i una fórmula, encara que sigui transitòria, vàlida per als dos costats. Alguna cosa semblant als acords extrajudicials als quals arriben les parts en els plets civils per estalviar-se despeses i no perdre el temps, esperant una decisió judicial que es retarda. La història demostra a més que, moltes vegades, els acords provisionals o transitoris duren més que els que es volien eterns.


I sigui com sigui, és obvi que aquesta mediació exigirà com a requisit la celebració d'un referèndum vinculant per a ambdues parts. No volien un i poden acabar tenint-ne dos.




Comentaris
Sly
Em sembla que és -al menys així descrit- el primer cop que llegeixo el mateix que penso jo. I sense necessitat de dir amb altres paraules el mateix que en Cotarelo al final del seu article, tan sols cal afegir que han perdut, ho tenen perdut. Tic-tac, tic-tac Espanya...
3
Pastoret
Que Puigdemont vagi al Congrés i si torna amb el No, DUI ja! Aleshores veurem on l'independentisme té el control del territori i ja podran venir els experts internacionals que van traçar les fronteres de Bòsnia. Catalunya continua sent el que sempre ha estat, una unió de comtats sobirans units per una llengua. A Vic poc que voldran ser espanyols malgrat surti un No, i a Llefià i al Baix a l'inrevés. Que es quedin com Ceuta o Melilla. No cal passar més anys als llimbs ni fer tantes giragonses.
3
Ciutadana farta
No poden inhabilitar tot un poble, o el 72% d,un poble, no es pot, si volem ser independents ho serem, com ho poden impedir? ens mataran al 72%dels ciutadans de catalunya? els tractats de l,unio europea ho prohibeixen taxativament, españa forma part de l,ue, i els catalans som ciutadans europeus, no poden emprar la força de les armes ni l,exercit contra nosaltres, i l ,inhabilitacio desde un pais vei ens importa un rave, ho tenen magre i ho saben, les nostres lleis ens protegiran de les seves
0
Churchill
Quan arribi l'hora greu, veurem detencions i militars pels carrers, ni que sigui únicament per a consum intern espanyol. I grans protestes. I apareixerà Europa. Hi haurà declaracions i trucades i reunions. I els carrers bullint. I Draghi discretament els mostrarà el botó. Rajoy s'asseurà a parlar, i quan s'aixequi, abans d'un any serem independents.
0
Narcís ( Catalunya ja no n'és pas que demani allò que la pertany així allò que la fa ser/ existir sinó que la ' independència ' n'és ja pura defensa pròpia, defensa propia humanística i material, així doncs, qualsevulla altra cosa n’és ‘ crim de lesa humanitat sia sense sang ‘!)
Allò que és clar .. és que nostre territori, nostre poble, tot plegat, nostra nació així amb tot allò que hi aplega des de llur origen, història, llengua/ idioma/ llenguatge, cultura, usos i costums i organització política .. no pot seguir ni un segon més arrestada, lligada de peus i mans, escopida i pixada, anihilada, espoliada, difamada i injuriada per ' estat delinqüent ' ( àdhuc avui mateix escoltà un tipus dient ser nosaltres qui robem espanya!)!
1
anònim-3
El President català, si va al Congreso no hi ha d'anar a demanar res de res. Ja s'ha demanat poder fer el referèndum. Ara només cal comunicar que farem el referèndum amb totes les garanties jurídiques i que si els vots del Sí superen els del No, farem via i proclamarem l'Estat de la República de Catalunya.
0
No es preocupi Cotarelo
Ara que el Girona està en primera divisió, a Puigdemont ja no li interessa abandonar la Lliga Espanyola de Futbol. Els corol·laris ja se'ls pot imaginar.
24
Arizona
Anar a las Cortes espanyoles és pur teatre. El gobierno del PP i tooots els partits polítics espanyols saben què passa a Catalunya. Jo hagués deixat de votar a les eleccions generals espanyoles des de fa anys, però entenc l'utilitat de ser-hi de moment. L'exigència com diu Rajoy que Pusdemont es presenti (observeu Pus-demont) a presentar una opció política que mai s'ha volgut ni reconèixer ni negociar. és una gatera, una excusa que el gobierno necessita urgentment x fer veure que és democràtic
0
Ramon
Jo també estic d'acord amb aquest article, Sly. N'estic segur. Ara mateix el llegiré.
0
Ramon
Un post anterior diu que proclamarem "l'estat de la república catalana". Proclamarem la independència. És a dir, el naixement de l'estat català. Esperem que el nou estat sigui reconegut. I ja després la mandanga de la forma d'aquest estat, que sí, és clar, suposo que no serà una monarquia. Però això ja és mandanga posterior. Proclamar "l'estat de la república catalana" és una burrada. I pueril.
1

envia el comentari